Pluja de llàgrimes
Pluja de llàgrimes als marges de la vall,
allà on els nostres cossos descansen,
on jo voldria tornar, dia a dia, any a any,
plorar sense escoltar i parlar sense cridar,
tenir la mesura justa que fa etern cada demà,
entreveure la pluja de les ànimes i no dir res,
veure la pluja de llàgrimes sobre la mar i anar,
entre els corriols i els camins de sorra a dansar,
allà al cap de creus, on el ball és a la vall l’estel,
on declinen les nostres passes tranquiles a la mar,
i vessen els nostres cossos molls els peus pels fars,
mentre el teu cos balla mut i sol sota cel de tempesta,
és com un escull al moll del port on s’hi aturen els sols,
on ja no veiem la llàgrima de plors sobre la mar, aquí, allà,
on, fet i fet, no tenim més pertinences ni s’adorm l’encant,
l’encís és deixar passar els dies acostumats a no badar,
aturar l’imatge més dolça i tendre i deixar de pensar i fer,
la pluja de llàgrimes es l’ànima d’infinits habitables, sols,
aquí on els nostres peus són aturats, aquí on venim a morir,
pluja de llàgrimes sota les portes, als carrers, vora la vall,
pluja d’ànimes mortes que ja no veuran cap altre senyal,
ara són cossos que dansen nus i morts davant la mirada,
que ploren la pluja de plors sobre la mar i damunt la vall,
que si sabéssin resar potser resarien a qui sap quin déu,
ànimes mortes quasi vives, quasi tortes, ànimes de combat,
ànimes que ja no tindran cap més demà, soles marxaran.
Pluja de plors i tu i jo sols sense saber mirar ni dir res,
sense voler-nos pronunciar després de tantes hipòtesi,
sense voler-nos fer notar a les portes dels infinits volàtils,
allà on la pluja d’estels és una imatge de miralls i plata,
de pluja d’encanteris sota el cant de les sirenes nues,
pluja de llàgrimes sense saber si dir o no dir, què dir,
ara que no danso al so de la música ni ballo sol i sec,
ara que despullo les imatges per veure el meu estel,
que visc al bosc de flors on els nans són veïns, paisans,
la plja de llàgrimes deixarà de brotar dels marges,
les valls ballaran lliures entre línies deslliurades,
entre les nostres ànimes les seves brillaran,
entre tants cossos els esperits s’engrescaran,
ballaran al ritme de velles músiques abans dinar,
tardarà la tarda quan la tardor sigui tardana,
així les ànimes veuran ploure a les portes de la nit,
la pluja d’ànimes serà de llàgrimes, també de rimes,
entre els poemes i els teu ulls una visió de la mar,
entre les finestres al passeig, entre cada far…
Ara despullo la imatge i no vodria tornar,
esperaré després, qui ho sap i ara, de nou.