POESIES, ASSAJOS I MÉS (II)

Solitud als ulls de la nit immensa,

solitud als llavis de l’amant i el gat,

a les seves urpes, entre les dents,

solitud de l’home jove i la verge nua

aquella ràbia per no saber qui s’és,

per no saber que es vol, que no es vol,

aquelles presses per descobrir el món,

el dels adults i els adulteris, ja a prop,

solitud dels dits freds a la copa gelada,

solitud als límits de qualsevol coneixement,

als límits de la raó o de la inèrcia ciència,

ara que dansem nus sota les paraules,

ara que ens mullem sense massa espera,

ara que som humits, lliures de paratges,

on s’aturen les promeses i escriu l’infinit,

i què diu dels marges i de totes les nits,

i què n’opina del dilema de les estrelles,

perquè es queda sol darrera les tempestes,

perquè la seva forma infinita és símtoma,

és un castell de sorra per derrocar-nos,

com una proesa que no entén la resta,

ara que dansem nus i plàcids, plens.

Ara que no veiem més que el present,

ara que no necessitem més per créixer,

que només néixer ja teniem les ànsies,

ja agafàvem el present amb els dits,

anhelosos de tot allò perdut amb el temps.

Ara que oblido els paranys de la memòria,

ara que reculo als límits dels marges closos,

ara que ja no som ni ombra ni llum, res,

en absolut, que declinem la copa i el vi,

que renunciem a les fragàncies d’ahir,

que encenem els cigarrets amb flama difusa,

que enlluernem els ulls amb sols encesos,

quan ja no tenim més llocs on agafar-nos,

ennuegats i borratxos de nits i tavernes,

allà on el paisatge és lluna nua i xipré,

un paratge únic entre carrers empedrats.

Sense presses es descobreix la noia jove,

les seves mans tremolen al arribar a l’extàsi,

com la primera vegada encara propera,

el seu cos humit s’adorm pels infinits,

entre els seus marges adormiré la nit,

i renunciaré a les fragàncies de l’ahir,

fumaré les herbes seques dels horts,

allà on les verges maries fan riure,

on fan pensar una mica massa,

on fan donar voltes estranyes,

on juguem a fer-nos grans,

on som infants quasi nans,

sols i prudents, anònims,

solitud pels carrers,

solitud a la ment,

a cada sentiment,

a cada moment,

solitud eternament.

Obra majestuosa pels sentits oblidats

seguim pels camins més inesperats,

entre les mirades esquives de la gent,

allà on alimentem les ànsies apreses,

allà on sovint oblidem qui som i que fem,

allà on ja no creiem en res més, enllà…

Oblidats pels sentits l’orientació muda,

la situació del bes i la carícia, la musa,

ara que dormo entre les línies et diré

com quan varem fugir del trist ahir,

com quan no teniem més futur difús,

l’obra majestuosa de fragància jove,

d’encís de tardes sota les branques,

allà on ja no hi ha ombres a les llums,

allà on ens creiem lliures i ho som,

on l’oblit dels sentits es manté lluny,

entre qualsevol estat o qualsevol bes,

més enllà de les nits on som germans,

allà on ens oblidem dels sentits, morts,

quan ja no podem creure el que es diu,

l’oblit dels sentits ja no recordarà l’ahir,

ni sentirà la pell amb la pell, cap moment,

allà on oblidem les sensacions allà serem,

entre els ulls de la nit, entre les nostres mans,

oblidant cada instant, cada moment, cada vent,

cada indret de màgia oculta i de vers concís,

a cops lluitant amb el versàtil univers, aviat,

molt aviat, cridant tempestes obscures, lluny,

allà on ja no hi hagin més motius per tornar,

on adormir les nostres ànsies sigui de grat,

on els nostres cossos puguin sentir, vius,

totes aquelles llunes a cels contraposats,

a majestuoses matinades de sol brillant,

allà on les nostres mirades es trobin,

allà serem, com fulles negres a la nit,

com morts anunciades, com la lluna,

que es desperta negre i radiant, pura,

quan ja res ens cal ni és car l’instant,

ara que ja res és el que podia semblar,

ara que l’oblit té la mirada de vers concís,

de preciós símbol absolut cap a l’infinit,

de majestuoses ales al passat precís,

quan despullar el vers no era treball,

ni lluita, tampoc cap força, només amor,

i d’aquesta manera majestuosa venia a tu,

com venia a mi, aquesta manera de ser,

aquest oblit dels sentits que no mentia,

aquestes ganes de tu sense nit ni lloc,

oblit dels sentits enmig de la nit,

allà on les ànsies reposen nues,

on de res ens val creure ni ser,

ja res pot aturar la màgia lila,

la mirada d’escuma blanca i mel,

les teves passes rítmiques al vent,

aquests silencis que només tu saps,

aquest ball de la serp amb el mussol,

aquesta nit on no hi puc ballar sol,

on declino la cop per pendre vi,

on no tinc ganes de ser ni dir,

on no vull per avui el missatge,

on rebutjo l’instant i la tarda.

Ara.