POESIES, ASSAJOS I MÉS (II)

Instant present vora la tempesta d’idees,

instant moll de llàgrimes a les finestres,

recó de llum i flama encesa, promesa,

mullen les molles mil·lions de millores

i xiulen les ones les formes sinuoses,

així l’instant es fa present, és creixent,

recula el temps momentàni de cada lloc,

colla i descolla les olles molles del moll

quan les ones sinuoses reculen a cada món,

de tant en tant el temps fugisser mira el lloc

on collem les collites de cada lloc i culls,

i sóc i no vull per avui les bullides formes,

cansat com estic de situacions estranyes

veuré quin és el millor moment per aturar-ho,

desfullaré les llibretes de pàgines antigues,

esborraré totes les línies de proses i poemes,

faré i desfaré les filigranes entre les línies

i encerclaré les simbologies i l’escepticisme,

entre la por i la vergonya transitarà l’instant,

present, de les hores lliures i viscudes enllà,

on la mar és immensa i neix l’oceà, i vius,

i moren, i neixen, i és un no parar, després,

quan ja sigui una mica més tard, marxaran,

així, sense remissió, com un estat oposat,

allà on els rius es fan pantans i mars i oceans,

allà on les aus cerquen els nius més amagats…

alla aculls la collita dels versos més antics,

aquells que recorren la pell com un pentagrama,

aquells que et recorren per l’espatlla tota la nit,

com unes llunes brunes i blanques a la mirada,

un instant present per les ànimes i els cossos,

una forma d’assaborir les formes de les tardes,

com una pell contra la pell, una lluita de pols,

sorgiren les meves urpes contra el nou vol,

lluitaria contra les ales una vegada més,

com si no volgués volar lliure de la pell

tantes instantànies vives vora la mar,

així les vèrtebres salades eren mudes

de tantes imatges sense valoració.

Instant present, dolç moment, etern.

No sé com dir, tampoc com definir

tot el que sento ara pel no assolit

per tots els paratges que no visitaré,

no sé com dir qui sóc jo i qui és qui,

i com es camufla el destí cara a mi,

com es disfressen les cares del matí,

ni com s’adorm la nit, no sé com dir.

No sé com dir el que sento o el que sóc,

no sé del matí ni de la nit i potser millor així,

ni sé de tu, tampoc de mi, no sé com dir…

Què potser és molt millor així, ignorant,

sense saber si tornar o deixar-ho estar,

sense saber res de l’univers ni els estels,

sense saber res de l’imprecís i el precís,

sense saber de l’amor ni de la tendresa.

No sé com dir, tampoc com definir,

i les ombres s’omplen del que resta

i sé que ja no hi haurà contrapartida,

sé que després de tot l’amor arribarà,

i mai més no serem estranys ni propers,

no serem ni escull ni onatge, ni mar, ni platja,

tampoc aquella vella barcassa de passat difús,

no serem l’amor o la rondalla, la vetllada blanca,

ni el concís vers màgic que escriurem plegats,

no sé si sabré explicar que no sé qui seré,

si els meus ossos cavalcaran amb mi,

fins al final de tot el que coneixem,

si mai em deixarà la pell, qui ho sap,

si mai em deixaré com em deixes ara,

si mai sabré acompanyar el teu record,

i si de dia lluitaré, o faré, en sabré, sí,

i sabré com dir el no dit, sabré fer més,

així ens deslliurarem de l’ignorància,

així no deixarem lloc a l’arrogància

i serem lliures de pell i ulls, forts,

i viurem on sabrem qui som i què fer,

i morirem, sabent de l’amor i la tendresa,

sabent, malgrat vida i existència, qui som.

I sé com dir, i saps com dir, no hi ha més.

Abans no s’acabi la nit, abans s’adormi,

pels camins dels destins, somni enllà,

lluna roja al cau de la memòria estàtica,

entre les imatges dels paratges prohibits,

entre les natges de les dones dolentes,

entre els pits de les porteres adultes,

on hi dormen els somnis adolescents,

lluna roja al terrat de les cases de barri antic,

entre els carrers lluents i empedrats, fanals,

entre els barrots de les finestres i els geranis,

mirada de mar i de silencis, de memòria antiga,

on s’hi adormen les nostres passes, allà seré,

sinó l’ombra de la meva presència, l’essència,

entre les llums que arriben de cels diferents,

de colors oposats i tonalitats clares i fosques,

lluna roja als límits dels murs de les ciutats,

entre els barris humils i senzills, entre la gent,

lluna de sang amb tonalitat fosca i de llums,

imatge tendre del final de les mirades esquives,

entre els cossos joves que passegen als jardins,

entre les pujols i les muntanyes, somni enllà,

més enllà dels núvols, entre el cel, deixa’m tornar,

i les nostres ànimes transitran nues i alades,

salvatges sota les ales de les feres ferotges,

les llunes roges entraran en combat de nits,

entre els seus ulls i els nostres només el destí,

entre les nostres passes i les passes de les nits,

allà on hi dormen les nostres ànsies tot morirà,

i es despullaràn els versos i mai sabré tornar,

entre les paraules mai dites i les possessions,

entre el joc de passions no sabré com fer-ho,

la lluna roja ens dirà la resta: Com acabarem.

Ja eslliurats de món la nostre nit morirà,

com si ja no sabés d’instants o mements,

com si no pogués pensar en res més,

lluna roja a la cova plena d’herbes seques,

ara que el fum és alt i el calaix n’és ple,

ara que fumem l’essència moriré, ja pres,

entre els nostres cossos sorgirà la mel.

Lluna roja com antic fanalet, llum lluminosa,

on s’hi adormen les passes i la nit és clara,

allà on no cal saber com acabarà la nit,

lluna roja com fanal antic i far dels dies,

allà on les nits acaronen al viatger,

on són hospitalàris els veïns,

on hi dormirem els cossos,

aquí, deslliurats, units,

junts, per fi, lluna roja,

etern encanteri de vi,

llinatge antic del ser,

res robarà l’encant,

l’encís concís,

el vers antic,

la teva veu,

la meva veu,

el destí.

Desfeta a les portes dels límits absoluts,

desfeta al punt just, a la nit immensa, allí,

on ja res és allò que semblava i és res més,

és menys que més i menys que poc, que res,

és la desfeta de les idees i de cada lloc, arreu,

ennuega els cors i els crits i ve d’enlloc, allí,

i és menys que tot i més que res, arreu,

i recula de cada món per cada res, enlloc,

i rumia a cada prat, apartat de cada lloc,

i es desfa en gloriosos afalags i ve d’arreu,

és com una mística cel·lebració de cada creu,

com una litúrgia importada de cada lloc,

amb les cerimònies de cadascú i cada mot,

amb la certesa que cada recó és un record

per l’ànima encesa, venint d’enlloc, d’aprop,

i així encenem els cors a cada indret, desfets,

quan la desfeta és com una flama encesa

i ve d’aquí, d’arreu, d’enlloc, i és d’allí, sí,

i així desfaig el poema de cada mot i lloc,

de cada creu, de cada preu, de cada sóc,

de cada un dels paranys de la memòria,

per cada plaça, per cada carrer, arreu,

desfeta de les frases fetes i les feres,

ferides a les finestres dels tres astres,

on la lluna és de plastilina pels infants

i recullen els anys els anciants, allà,

on tornar sigui senzill i sigui bell el cant,

on reculi pels anys veient cada instant,

allà on ser d’enlloc sigui ser d’aquí, sí,

i ser d’un raser estrany no és un parany,

desfeta a les ferides i les feres antigues,

desfeta al món de la ciència i les lletres,

desfeta als límits de la raó i la franquesa,

desfeta al final, quan ja no hi ha res, aquí,

ara, en aquest precís moment, desfeta.

Idees per descriure l’impossible,

idees que s’estenen on no és dit,

que es vertebren pels vèrtexs de la nit,

que de dia em tempten i em captiven

que a les fosques són ombres de llum

que es transformen en somnis estranys

que no són més brillants que cap poema,

tampoc ho són menys, només idees,

falses com la pluja dins les coves,

estranyes com les pel·lícules dolentes,

farsants com la primer mentida del nen,

sense males mirades, entrant al cervell,

allà on ja res és com voldríem i existeix,

idees que arriben com marxen sense dir res,

impressions a tot color o en blanc i negre,

expressions que arriben a la blanca ment,

que omplen el meu univers d’imatges i vers,

que omplen els somnis del que vindrà després,

i no em deixen ni pensar, idees mortes al tornar,

quan ja no queda res del que varem viure ahir,

idees que em captiven a les portes de les nits,

idees que no fan més que mantenir el cor ferit,

quan res no recula i necessitem ocupar el lloc,

idees que vénen com van i no s’ocupen de ser,

malgrat tots els símptomes de mort anunciada,

ni tan sols el vèrtex de les meves nits, endins,

on reculen les ànsies i els somnis són llargs,

quasi eterns, fent l’instant fratern i assolit,

aturant les falses promeses a cada indret,

fent els cors forts a cada moment, radiants,

allà on les idees vinguin i tots hi siguem convidats,

allà on s’aturen totes les passes i no hi ha demà,

allà on tenim tantes coses al cap que no serem

ni per les millors de les pregàries el moment present,

i dansarem nus i molls, humits i senzills, mar endins.

Idees als límits dels horitzons, de tots els matins.

De les hores passades davant el silenci absolut,

del que he deixat enrrere per no dur-ho amb mi,

de tot allò que deixo pel camí per no ser destí…

Allà on el camí esdevé fragància enigmàtica,

allà on tornen les ànimes desavingudes,

les aus blanques de liles ales i durades,

allà on la fantasia és la realitat de cada dia,

on hi dormen els esperits abans de la mort,

on hi ha sort i la dissort s’envà més lluny,

on ningú digui res de la seva façana blanca,

de mort absoluta i de silenci sepulcral,

on hi reposen les ànimes no hi voldria anar,

allà la tristesa absoluta arribar a imaginar

tantes històries i cabòries que no vull ser,

per més que passin els dies i les tardes

cap altre ésser que aquest present, lluent,

brillant sortlegi de fragàncies aromàtiques,

on les aràbiques formes del cel són llunes,

les estrelles roges són sinònim de la nit,

poques coses passàren entre tu i jo,

no recordo cap trobada prop del foc,

ni va ser fred l’hivern dels nostres cossos,

fossos entre carícies de dubtós origen,

cap final podria tornar-nos allà on érem,

l’escrit tenia tints de tètrica temàtica,

entre la matemàtica i la fonètica, lluny,

les estampes s’acolorien amb els llavis,

entre bes i bes la saliva passava de boca a boca,

entre les cames del destí fugisser hi erets sola,

entre les parets del dubte i la muralla de l’estel,

allà on les nostres ànimes reposen sense mirar,

on l’escrit és lliure de paràmetres oposats, nu,

un tros de sort i terribles represàlies conceptuals,

entre el tema i el crepúscle, entre cada sol,

entre lluna i lluna, a tocar amb les penombres,

allà on cada sol és brillant pel seu demà, on,

després de tot, som qui érem al començar.

Escrit a una o dues veus, concert a crits,

tonada inversosímil de futur imprecís,

allà on es despullen les ànimes, infinit,

on creiem que hi som malgrat tot,

on la resta no té cap importància, res,

i ser és molt més que quedar-se mirant,

que és la tornada al món que coneixem,

com un joc d’atzars on hi som implicats,

a l’escrit les línies es transfiguren soles,

entre la seva tinta i els meus dits, tu,

només la teva ombra fent-me senyals,

el demà crida per la finestra al sortir,

deixaré que passi el sol i la nit,

amb el matí estaré aquí amb l’escrit,

espero que al final les seves línies

siguin el que et dic quan res no dic,

el que sovint penso sense ser dit,

el que m’imagino malgrat la nit,

tot allò que somnio pel matí,

quan arribi sigues amb mi,

de res valdran les llunes

sense el teu batec,

sense la teva mirada,

sense la nit immensa,

la blava tarda, llunyana,

allà on hi dormen les aranyes,

allà on voldria ser escrit i tu cant,

tu la musa que fa florir les llavors,

aquella fada necessària i la llum,

aquella fragància de nits i perfum.

Escrit a les hores lliures, al món.

Entre la calma estesa,

a la vorera del foc silenciós,

on s’adormen les meves ànsies,

allà on sóc qui sóc i no hi sóc,

a la calma estesa de la cala,

allà on s’aturen les passes

allà serem purs i lliures, allà,

entre la calma estesa,

entre cada horitzó, lluitant,

amb la calma a la finestra,

a la vorera de cada foc,

de cada senyal encesa,

pels antics corriols, amants,

on despullem les nostres ànimes,

on ens aturem a respirar i estimar,

allà on el somni és precís i preciós,

on adormim els instints per seguir,

allà on els esperits volen deslliurats,

on acostumem a observar els errors,

on no en tenim prou i reneguem al vent,

quan no tenim més eines que les mans,

quan no tenim més capital que el treball,

allà on la calma és estesa hi vull tornar,

entre un dit i no dit, entre una dècima,

per sentir el cos tranquil malgrat l’espera,

per sentir-me acollit malgrat el temps fugit,

on s’aturen les presses i les ànsies, aquí,

on la calma és estesa i encara és tendre vol,

on recullo els petits bocins de somni i lloc,

quan ni tan sols recordo qui érem ahir,

quan tampoc ens fa falta i som al lloc,

on de nit les nostres passes ballen,

a soles, dins els límits del no anomenat.

Entre la cala i la mar, entre els teus ulls

he descobert una manera nova d’estimar,

allà on la calma estén el seu vers brillant,

on s’aturen les paraules per no fer-nos mal,

quan trobem a cada amagatall el tema just,

i no ens valen falses promeses d’un passat,

després, traspassats tots els marges, hi som,

i restem muts i francs abans no arribi el parany,

que tant de nit com de dia ens vol acabats,

per això transita solitari i sol pels contorns

i deixa el seu cos mort a l’entrada del son

i declina la seva copa trencada a mans de la sort

i declina la seva existència amb un sol plor,

i s’acaba i no reneix, i no persisteix, no existeix,

potser el deixar-nos deslliurats trobem la raó,

que tant de nit com de dia ens farà pensar

en si hi ha una altre sortida a la calma estesa,

si ja no trobarem mai més paranys a la memòria,

si, malgrat tot, som allà on els somnis es fan,

mentre la realitat i el no anomenat s’omplen,

sigui de vida o de mort, sigui del que sigui, i doncs,

res podrà separar els nostres passos a la terra,

la calma de la cala tranquilitzarà tots els senyals,

arribarem allà on mai no hi arriben els ulls,

entre la tranquil·litat i la màgia serem purs

i anirem amb l’aire més endins del tot

allà on descobrir els nostres cossos sigui final,

allà on no calgui mai més fugir ni patir, enllà,

on hi som, i doncs, més enllà del passat,

cercant a cada límit i a cada marge la sortida,

trobant entrades als olimps només imaginant,

trobant-nos, malgrat tot, més enllà del vers,

on l’univers només creix i s’expandeix, allà,

on ser lliures i saber combatir l’extermini,

on la calma sigui estesa, i doncs, aquí.

Allà on hi neixen les flors del matí,

on transito sol i mut entre la gent,

quan suem per veure la lluna al cel,

pujant pel camí del mig per fugir,

per seguir les pistes de la mar,

ara que som tendres i senzills,

ara que som estranys al món,

en aquest instant somniarem,

i serem fidels al mateix estel,

allà on hi dormen els somnis,

al camí de la nit i la lluna blanca,

on la nit fosca és trànsit d’ànimes,

un jutge de sentències estranyes,

com un encoratjador immutable,

o una drecera obscura i sincera,

una lluna mai domada pels poetes,

que transita solitària pels ports,

als ulls des pescadors i la nit,

a les fosques pels passatges,

entre les platges i la mar en calma,

allà on el camí es troba amb el destí,

on les ànimes marítimes es fonen,

on fondegen velers d’origen incert,

amb estranyes banderes i estàndars,

camí fet de senyals inesborrables,

destins senzills i oberts als temps,

destins sepultats sense arraconar,

entre cor i cor el cos mai es rebel·la,

la seva força és estima i tendresa,

la seva forma és la de la selva verge,

i el camí es camina amb un sol ritme,

les passes accelerades dansen soles,

entre elles i les pedres dels marges

només hi ha una passa, un sol camí,

camí a camí, incert destí, llum del matí,

arranca’m el cor i les ànsies mudes,

cada batec d’onatge i verí, cada llum,

i adorm els teus llavis prop dels meus,

fes-me sentir que sento si no hi ets,

fes-me dir tot allò que sovint oblido,

tot allò que mai no ens direm, sincers,

ara que ja no oblidem res i som encara,

al camí del mig sorgirem entre el vers,

trobarem la drecera a tots els camins,

ens acostarem a la pluja i a cada vent,

serem la justa ona d’onatge incert,

de camí misteriós als ulls de la nit,

allà on reposarem els cossos nus,

i serem ombres a la nit immensa,

i romandrem en silenci absolut,

mentre neixen flors pels camins,

mentre dormen els estels al cel,

entre els universos immensos,

entre cada llum, a cada ombra,

on hi dormen les nostres ments,

allà on jo hi vaig i tu hi véns,

aquí on reposen els cossos,

aquí on el camí s’oblida del destí,

on serem lliures i caminarem nus,

on dansaran els ones, els camins.

Quan l’ingravidesa alleugera el meu pas,

quan ploro sol pels marges de la memòria,

quan acaricio la gata i m’acosta als astels,

quan et miro i no en sé prou i et sóc sincer,

que ja no em manquen móns paral·lels, arreu,

darrera de cada creu ja no hi ha déus i res és,

després de tot, sovint em veig com si no ho fés,

després de les llargues hores de goig i plaer

despullo la teva imatge per tornar-me al cel,

on ser el primer o el darrer no seria l’adient

a creure o no creure en els problemes de la creu…

On s’hi amaguen uns si amaguen tots, arreu,

ara encara és d’hora per saber qui és qui enllà,

allà on els meus ulls m’assenyalen les vies,

per on el meu cos em guia encara no és fosc,

i de les persianes tancades unes reixes de llum,

entre les teles d’aranya una ombra que s’esmuny,

potser cerco les ales per volar molt més enllà,

per no veure les fronteres als marges del demà

com si ja no pogués entendre el límit de la creu,

com si ja no creiés en no creure i cregués en res,

potser encara cerco les ales per no creure més,

per mantenir-me sempre apartat de tants déus,

per extreure el suc sublim de la llimona amb mel,

de la nata amb maduixes i el cava fresc, celebrem,

d’alguna manera o d’altre ja res podrà ser etern.

Potser cerco les ales per no cercar-me més,

per no cedir al xentatge d’una guerra cruel…

De no tallar-me les ales per no veure el cel

per no sentir-me mort quan no veia l’infern,

i així no cruere més, i així no veure res més,

després de la lluita entre el ser i el no ser

prefereixo desfer-me dels mites i dels estels,

de la lluita entre astres i de les lluites de creus,

després de tot som una orquestra més del temps,

que ja no lluita només entre les brases sinó en el cel,

que s’atura allà on mai ningú voldria ser-hi per ser etern,

que, després de totes les coses, no és més dolç i ferm,

que s’atura als marges on la herba més verge és al cim,

i implora les ànimes quasi mortes de les feres ferotges,

quan, qui ho sap, només erem la part justa dels inferns,

despullant la nostra ànima encesa, cremant tots els cels,

i de nit els nostres cossos eren fogueres de focs encesos,

després del volcà de cendres sota els ventres de la mar,

entre les seves aigües una llum encesa de blau radiant

empunyarà els versos abans les llàgrimes tornin al cant,

entristiran les flors de les façanes al tornar i no ser-hi,

al estar i no ser, res, entre raser i soledat absoluta,

allà on l’estela dels meus dubtes són ànima i dubte,

on reculen les meves preguntes a la formula justa,

quan potser no som ni l’esperança o la lluita,

quan morim una mica més que ahir o demà,

quan naixem encara aquí, encara enllà, llunyans,

i despullem les nostres ànimes d’un sol bes,

i controvertim controvèrsies amb un sol vers,

així despullem el paisatge de cada pasatge,

així entonem les notes de cada càntic i crit,

de cada tonada i cada comiat, de cada pas,

i encéns la flama més necessària, a cada instant,

així, m’alliberes, sense paraules, ets un diable ufà,

que despulla les parpelles i les pells per arribar.

I mentre som o no som i serem allà on serem

despullo cada vers antic per oferir-lo al cant,

de les meves línies a cada far, per cada ull,

entre les passes del demà, a cada instant,

reculant allà on volíem, per cada afany…

Per cada instant, per cada puny, per cada guany,

potser cerco les ales, a cada pany, a cada plany,

i origino les vèrtebres insospitades i amagades,

entre les formes negres de la nit, racons infinits,

per on els versos broten de fonts inesgotables

i plouen les ales per les perplexes formes alades,

i fereixen les urpes i les espines, i ets musa, tot,

i ja no hi ha mal ni ferida, ni és fosca la nit,

després de ser o no ser i de cercar l’infinit,

cerco les ales abans ja res sigui dit… O no dit.

Pluja de llàgrimes als marges de la vall,

allà on els nostres cossos descansen,

on jo voldria tornar, dia a dia, any a any,

plorar sense escoltar i parlar sense cridar,

tenir la mesura justa que fa etern cada demà,

entreveure la pluja de les ànimes i no dir res,

veure la pluja de llàgrimes sobre la mar i anar,

entre els corriols i els camins de sorra a dansar,

allà al cap de creus, on el ball és a la vall l’estel,

on declinen les nostres passes tranquiles a la mar,

i vessen els nostres cossos molls els peus pels fars,

mentre el teu cos balla mut i sol sota cel de tempesta,

és com un escull al moll del port on s’hi aturen els sols,

on ja no veiem la llàgrima de plors sobre la mar, aquí, allà,

on, fet i fet, no tenim més pertinences ni s’adorm l’encant,

l’encís és deixar passar els dies acostumats a no badar,

aturar l’imatge més dolça i tendre i deixar de pensar i fer,

la pluja de llàgrimes es l’ànima d’infinits habitables, sols,

aquí on els nostres peus són aturats, aquí on venim a morir,

pluja de llàgrimes sota les portes, als carrers, vora la vall,

pluja d’ànimes mortes que ja no veuran cap altre senyal,

ara són cossos que dansen nus i morts davant la mirada,

que ploren la pluja de plors sobre la mar i damunt la vall,

que si sabéssin resar potser resarien a qui sap quin déu,

ànimes mortes quasi vives, quasi tortes, ànimes de combat,

ànimes que ja no tindran cap més demà, soles marxaran.

Pluja de plors i tu i jo sols sense saber mirar ni dir res,

sense voler-nos pronunciar després de tantes hipòtesi,

sense voler-nos fer notar a les portes dels infinits volàtils,

allà on la pluja d’estels és una imatge de miralls i plata,

de pluja d’encanteris sota el cant de les sirenes nues,

pluja de llàgrimes sense saber si dir o no dir, què dir,

ara que no danso al so de la música ni ballo sol i sec,

ara que despullo les imatges per veure el meu estel,

que visc al bosc de flors on els nans són veïns, paisans,

la plja de llàgrimes deixarà de brotar dels marges,

les valls ballaran lliures entre línies deslliurades,

entre les nostres ànimes les seves brillaran,

entre tants cossos els esperits s’engrescaran,

ballaran al ritme de velles músiques abans dinar,

tardarà la tarda quan la tardor sigui tardana,

així les ànimes veuran ploure a les portes de la nit,

la pluja d’ànimes serà de llàgrimes, també de rimes,

entre els poemes i els teu ulls una visió de la mar,

entre les finestres al passeig, entre cada far…

Ara despullo la imatge i no vodria tornar,

esperaré després, qui ho sap i ara, de nou.