Fronteres trencades
On hi dormen les passes del passatger,
on ja no hi sóc si tu no véns i vols ser-hi,
fronteres trencades als límits de les nacions,
entre els marges a cada cantonada, cada lloc,
fronteres usurpades a cada país, cada món,
línies absurdes com absurda és l’existència,
fronteres aliniades entre les vies dels trens,
entre les carreteres i muntanyes, entre la gent,
idiomes i llengües, parles i escoltes, mires,
mides de mirar sense ser vistos, com espiant,
a un i l’altre cantó del mirall, de la frontera,
la barrera és una barra de ferro sense pintar,
grisa i antiga, plena de pols dels camins,
les fronteres estàn trencades i tothom ho sap,
tothom ho diu, ben clar, és massa aviat,
per intentar veure l’arrel de cada problemàtica,
a cada indret, a cada lloc, a cada recó…
I així franquegem les fronteres sense mirar,
ja no calen ulls per caminar i ser-nos propers.
Fronteres franquejades sense pensar-ho gaire,
fronteres que es desfan sense mirar-les, mai,
i així es destrossen i s’eliminen sense mirar,
sense ser observades o seguides amb lupa,
les fronteres no tarden gaire en enderrocar-se,
com cada mur, com cada barrera, cada límit,
entre els presidents i els empresaris i la por,
l’angoixa dels nens africans, el plor, la fam,
entre tantes fronteres invisibles i visibles,
entre els ulls plens de mosques a l’horitzó,
entre la raó i el ser, entre la mort i la vida,
ara diga’m, qui és qui ens guia? I com ho fa?
Si de les fronteres veiem diferències palpables,
que no ens cal tornar la mirada enrrera, davant,
que ja no ens caldrà mai més mirar o no mirar,
ni ser, tampoc estar, ni voler-hi ser, voler-hi anar,
després de tot això només ens caldrà esperar,
i ho farem, és clar que sí, no caldrà pensar-ho més,
ni gaire, ni poc, ni molt, ni massa, caldrà escoltar,
i de les fronteres trencades, muntanyes enllà,
es sentira la veu profunda i arrugada d’un home,
ja cansat i vell, d’aquells que miren de reüll,
que dirà: “Si m’heu de traïcionar, no em mireu,
ni tan sols m’escolteu, no em parleu, calleu!”
Entre súpliques i rèpliques al jardí dels tarongers
les veus de les monges carmelites tornà a arribar,
i de la seva veu àspre i seca, digué, amb to ferm:
“No em digueu si he fet bé o no he fet bé, no ploreu,
que del meu cos la vida em queda aquí, mirant-me”
Així va ser quan totes les diferències van ser iguals,
quan ja no caldria mirar-se a l’altre costat i no ser,
ni ser un altre, tampoc diferent, era com una proclama,
i jo només volia encendre el cel, ara mira’m, digues,
jo no diria que som diferents, i què hi dius tu?
Fronteres trencades als límits dels infinits habitats,
entre les seves mirades i les albades hi ha un sol,
que crema els cossos abans d’arribar a l’horitzó,
i s’encén com una flor oberta de bat a bat, i mulla,
entre els pits dels cossos sense fronteres ni miralls,
on ja som una mica més iguals, aquí, descansem,
i no mirem ni morim, només dormim, mim a mim.