Existència i decadència
Existeixen diverses formes de ser-hi,
diverses formes de no caure-hi mai,
la decadència s’omple d’ànimes,
mai sabriem com ser-hi o no ser-hi,
allà on descansen els nostres peus,
allà on la terra és fèrtil i anònima,
com una dolça ànima tendre ja lluny,
un encís d’ombres a la nit immensa,
un seguit d’obscuritats dignes de la resta,
quan ja no hi ha majories absolutes ni vot,
quan la terra queda deserta d’homes i sol,
quan ja l’existència deixa d’existir, mai mor,
la decadència omple els límits de les nits,
el sol de mitjanit embogeix cada ment,
dorm el lament la meva ànima quasi nua,
les meves ànsies de respondre l’infinit…
De donar respostes al dit i el no dit,
als paisatges assolits, a la tendre espera,
allà on hi reposen les nostres ànsies nues,
existència i decadència dels nostres móns,
com l’existència entre l’essència dels mots,
allà on hi transfiguren les formes dels versos,
on s’hi adorm el cant i la penyora, prop el riu,
on decidim ser-hi sense esperar res a canvi,
on anul·lem les essències per fer fragàncies,
on l’abscència del bes és un parany estés,
i no és més llarga la tarda per més encert,
després del dit i el no dit només hi ha ànima,
esperit silenciós on s’acull l’antiga dansa,
existència i decadència dels nostres móns,
drecera nua entre les llunes més tendres,
allà on la màgia de la mar s’omple de tu,
on els cossos s’omplen de sal i de nits,
com un silenci fet a la vall de les matinades,
allà on hi resten els nostres cossos ja nus,
allà on hi dormen les nostres ànsies de nit,
quan els nostres ànims no ens diuen on ser,
d’on pertànyer o d’allà on no ser-hi mai més,
entre l’existència i la decadència hi ha un pas,
recular al passat més proper no farà tornar res,
després de tot el que deixem pel camí callarem,
ens voldriem part d’un sistema sense opressió,
o sense sistema, éssent part d’un tot integrador,
la decadència arribà quan ja ningú hi creia,
quan l’amor semblava una equació estranya,
quan ja ningú creia en un nou món, després,
ja tard, potser, ningú no voldria ser-ne part,
ningú voldria tenir lloc dins una estranya unió,
on un tot integrador s’apoderava de cada món,
després de totes les apologies no negociarien,
decadents i enfonsats sota les llunes roges,
col·locant les posicions dins una nit fosca,
acollint els fruits de les collites com dites,
com una munió d’encanteris i d’indrets,
sense més essència ni decadència,
sense presència ni ciències, eterns.