Ànsies adormides
Batecs muts sota les ales turmentades
després del rebrot els paràmetres legals
són com sintonies anònimes intel·lectuals,
són ànsies adormides, com un comiat,
que desfulla els arbres de tot fullam,
adorm els batecs en un sol gest,
desfà l’aire amb el bes i el vers.
Ara que no hi ha demà ni final
et diré com dormen les ànsies,
com trec l’instint animal, després,
com declino l’imatge i et veig i no veig,
el perquè de les nostres passes llargues,
el perquè dela rapidesa i el no fer tard…
Potser només erem imatges tortes,
potser només l’absència del bes a bes,
les ànsies adormides semblaven mortes
els nostres passos eren caminants fidels,
així adormiem les ànsies del després,
entre carrer i carrer, entre batec i batec,
els nostres cossos eren cridats a més,
com si volguéssin veure’ls ben morts,
després de tot això ja ningú deia res,
restaven muts a les portes de l’infinit,
allà on tots els camins s’hi congreguen
on arriben totes les passes dels veïns,
quan no hi veiem ja no serem condemnats,
quan els nostres cossos dansin muts i torts,
quan les ànsies adormides siguin un sol gest,
quan ja no estiguem obligats a fer-hi més,
quan, fit a fit, ja no caldria dir res, i vés,
potser deixar per després del vers a vers,
les nostres ànsies adormides quasi mortes,
les nostres formes de cercar les albes,
cor a cor, cos a cos, deixant les tardors,
entre les tardes quan tarden els amants,
quan el cos es debat entre un bes a bes,
i de les imatges tortes hi arriba el després,
com màscares venecianes entre les valls,
allà on hi naveguen veles liles i blanques,
on hi dormen els déus que no direm,
quan despullem els onatges i la calma,
quan ja no tinguem res més a dir-nos,
aleshores, sí, morirem. Vers encendrem.