POESIES, ASSAJOS I MÉS (II)

Carícies al cor, al cos de l’ànima,

a la pell bruna de la lluna musa,

carícies a un sol vers d’amor i vent,

quan ja no quedin imatges, moriré,

i no seré part del paisatge, brotaré,

i de les fulles dels meus braços

cauràn les gotes de pluja al camp,

carícies a la terra dels avantpassats,

els nostres cossos dormiràn lliures,

ja no podràn trobar trampes a la pell,

i els ossos no donaràn cap missatge,

no caldrà caminar més, mort a l’hort,

morts plens de carícies de terra i vent,

formant part del paisatge i la imatge,

viurem, brotarem, morirem, cara al mar,

i encendrem el vespre amb la mirada,

ja cap lluna bruixa, mig fada, serà rara,

cap nímfa d’ales liles o rosades, roges,

cap follet del bosc es perdria endins,

allà on les fonts acarícen roca amb aigua,

allà on els mussols dormen de nit i miren,

amb uns ulls grans el despertar de l’alba,

quan els rajos de llum acarícien les branques,

quan acarícien els prats i els camps, la tarda,

ara que la terra ens fa de guia i servim encara,

ara que encara la mort no truca a les portes,

que som part del paisatge en essència,

ara que som carícies dins la mar eterna,

que dormim imitant el lloc on reposem,

que acariciem l’alba amb els ulls,

que estimem el sol i cada nit,

que som joves i fidels, ardents,

ara que despullem cada cant,

que l’aigua brota per les fonts,

i les fulles es desfullen al ritme,

el cor marca els batecs i dorm

l’encant i l’enginy, el vers antic,

i així despullem el món de tot,

i acariciem cada cara al mar,

cada rostre de passat incert,

cada cos nu als ulls de l’horitzó,

allà on hi dormen les mirades,

allà on els cossos són dolços,

on no sabem res del futur,

tampoc res del passat,

i en el present adormim

tantes ànsies com infinits,

tants somnis com neguits.

Carícies eternes i dolç enginy,

de veure’ns rics i plens, eterns.

A la galeria del somni eròtic setmanal,

com un semental de luxúria i de llets,

de fresques fragàncies als ulls de la nit,

allà on pequen els mossens del matí,

on si tu no véns jo no hi sóc i així etern,

que de paraules no enten el silenci nu,

que de les seves passes no sóc jo,

doncs el reflex al mirall de l’ànima dorm,

així desperten les intimitats delimitades,

com instants de temps passats lluny,

i encara més ara, ara que s’encara, ara,

que del temps que vull descriure és frase,

és vers domable, és com un infinit habitable,

com si de la veu i el cant no en sorgís la paraula,

com si per les ales dels ocells cantaires emmudís,

aquell silenciós moment de tranquil·les passejades,

als temps passats entre les places, carrers i bars,

allà on hi dormen les nostres ànsies pel demà,

que de nit l’aprofitar el moment sempre ens salvà,

del mateix moment on hi moren les coses belles,

a aquell instant de luxúria i mel, dolç moment,

allà on els cossos es fonen amb la melmelada,

com magdalenes plenes de carmel, nata i mel,

temps passats i dolços allà on la vida s’omple,

que de nit no tornaria allà on érem sense tu,

que no podria de dia comprendre cada final,

cada horitzó d’infinit habitable allà on escriure,

temps passats a l’avantsala de la nostre mirada,

allà on el vol de les més belles aus s’ofereix rar,

allà on les passejades són silencioses a les ones,

quan banyem els peus i somriu el teu nas, sols,

quan cel·lebrem l’arribada de l’hivern a les nits,

quan enfosqueixen les llunes més tendres,

tmps passats darrere les finestres, ara de nou,

temps passats i encara no entenc cap senyal,

de nit dormen els meus peus encantats i muts,

després de tot serem la senyal justa al punt exacte,

aquella bellesa d’art només escolpit al marbre blanc,

com una antiga bellesa grega que no entén el final,

que de nit ha de morir i de dia no deixarà de somniar,

que podria ser una de les fades s’un bosc habitable,

que a les matinades hauria de marxar a l’horitzó,

que no l’entendria si no el veiés clar i ple, sencer,

eternament, com manera de sentir i estimar,

deixar de sentir-se ferit d’orgull i penetrar,

després de tot el temps sempre passà,

temps passats abans de caminar,

ara que encara és d’hora i puc,

ara que encara és aviat i sé,

que malgrat tot, encara sóc,

i per això m’alço i lluito,

i per això demà moriré,

i dels meus versos, teus,

ompliré els llavis de la mel,

del teu somrís fidel i ardent,

del teu cos de dolç contrast,

del silenci i l’enyor absurds,

ara que és més senzill estimar,

ara que despulles els paisatges,

que et fas present com cant nu,

ara que ja és passat i present,

temps passats que vénen a mi.

Al límit de la mirada esquiva del matí,

entre els ulls humits de la tristesa,

ara que la pau és nom i destí, llum,

ara que els atzars em duen a tu,

que els camins tenen veu i són,

malgrat totes les matinades, un,

un món, una drecera, un tot obert,

la teva dolça melodia mirant suau,

aquest tarannà que s’omple de goig,

de plaers inexplicables, de sol i nit,

de tot allò que no et dic i encara vull,

de tot el que espero sense nombrar

tantes il·lusions com em duen de cap,

tants motius per trobar-se, ser i estimar,

ara que no et tinc, que no et sento, res,

després de saber de les teves lletres,

de la teva veu dolça i càlida, la mirada,

el teu somriure que promet sense prometre,

que desperta els meus instints adormits,

que no sap de la sort, tan sols d’atzars,

doncs sempre pendents d’un principi,

sempre pendents d’un final, acabarem

amb tantes il·lusions perdudes, guanys,

amb tantes mirades esquives, al límit,

mentre quedin les nits i la distància,

mentre quedi el nom de la pau endins,

tantes mirades ens diràn com és el matí,

si la dolçor extrema és una sola mirada,

si no calen horitzons per acariciar-la,

ara que encara som llunys i regalem,

amb només paraules un nou estat,

amb només els versos un nou destí,

un final sense conéixer encara, res,

cap símptoma de claredat o foscor,

cap més imatge, només el paisatge,

que encara s’omple de tu, molt temps,

ara que fa poc que he sentit la teva veu,

ara que fa poc que he vist el teu somrís,

entre la distància i les boles màgiques,

les boles de cristall del futur-present,

aquestes imatges sense més indrets,

que el record i el demà més inmediat,

ara que em llegeixes no et caldrà anar

ni més aquí, tampoc més enllà, ara sí,

podré escoltar-te i animar-te, animar-me,

mimar cada detall, doncs sol aniré,

més enllà de tots els records,

volant lliure cap al sol, endins,

ara que el teu nom de pau

guia les meves passes, cec,

ara que el teu somriure pot més,

que qualsevol visió feta d’ahirs,

a l’atzar i el camí, tant a prop de mi.

Sense cor ni mots, poques paraules,

somriuré al vent quan vinguis a trobar,

entre tantes matinades, el meu caminar,

mentre sense mots ni versos, cap món,

em deixaré ballant damunt les ones,

seré com aquella broma d’aigües,

entre els camps conreats, rics,

ara que el teu cos es mulla lluny,

i que la nit arriba com cada dia,

ara que descanso entre llums,

que el meu cos no vol saber més,

si hi ha un després de la mort o no,

si després d’aquest instant tornaré,

si, d’alguna manera, sóc les ombres,

sigues les llums, sigues cada foc,

aquell que cremarà les ànises nues,

aquell que escalfarà el cor i els cossos,

que no ens deixarà mai al llarg camí,

que serà sempre entre nosaltres, nu,

entre la foscor que aclapara l’horitzó,

entre els ulls dels infants vora el mar,

sense cor ni mots serà complicat estar,

m’endinsaré on les dones guarden secrets,

allà als armaris de les velles dones de gel,

on esguarden el foc candent, cada flama,

ara que encara és d’hora per tornar a ser,

que no ens manca el temps i no el volem,

després de tot serem branca, roc o vent,

serem la fulla i la flor, el fruit i l’arbre dolç,

serem cada jardí, cada camí, les pedres,

els animals sense ànima que moren nus,

sense cor ni cos, sense versos ni mots,

ara que la tendresa ocupa tots els recons,

que endins la màgia juga amb tots els ulls,

que no entèn de mirades si no mires primer.

Ara que no tinc més sentits que l’univers,

sencer, amb la pell al límit dels cossos,

deixant-me endú per les carícies de l’aire,

entre el meu cos i el teu, sense il·lusions,

sense vers ni ploma, cap mot, cap vers,

bes a bes, com antigament, pell a pell,

sense les imatges als paisatges mentals,

sense tasques ni tavernes, sense final,

sense finestres on mirar la nit fosca,

sense velles portes mirant la resta,

entrarem al món de la fantasia

quan no trobem mots a la realitat,

quan el vers no ens respongui, serem,

més enllà del cor i del cos, eternament,

entre els ulls i les mirades, a contracorrent.

Les estones passen sense nord ni rumb,

entre les invisibles ombres del temps nu,

entre les instantànies formes de les nits,

quan aturem l’instant i no volem anar davant,

ni darrere de res, només ser i estar-hi de nou,

ressorgir d’entre tenebres absurdes al dia,

quan ja res és dit i la nit és immensa calma,

ara que no m’aturo per pensar, sense tu,

ningú, sense mi, part del ésser assolit,

ara que despullo les hores per sentir el sol,

després de les albades lliures del món,

quan ja som pedres i rocs enmig del camí,

quan les dreceres ens duen al final gloriós,

sense demanar res, tampoc ser, res més,

i de tant en tant la solitud em dirà on ets,

què fas, qui ets, d’on véns i que voldries,

encara que només sigui un reflexe al mirall,

encara que els meus versos no tinguin final,

ara que despulles les imatges et seré franc,

després de tot som miralls a una illa de pau,

i de les imatges més excitants en fem reclam,

ara que cal passar per damunt de les històries,

no pensar més en el destí o l’origen, en res més,

ara que ja no ets qui imaginava i molt millor així,

que per sentir-te he hagut de renúnciar a tot,

a les coses que sempre em feien sentir bé,

per sentir-te no cal dir res més, és absurd,

i no m’agrada donar-te més explicacions,

després de tot danso sense tu ni ningú,

ara que la pell és salada esperant l’estiu,

ara que el cos és glaç esperant l’hivern,,

després de tot som imatges del futur,

per què mai no sabré si erets tu o no,

per què no voldria saber més del temps,

pensaria que no hi ha més horitzons,

que la terra s’obre a les mans del món,

quan de res no ens val ser o no ser,

saber del futur o del passat sense mirar,

ara que encara és d’hora i mai serà tard,

ara que ballo sense tu ni nigú, mira’m,

mira’t, digues quin és el just mirall,

de què serveixen les ombres fosques,

si de nit els nostres cossos no es toquen,

si la claror ens diria on és el cos a cos,

ara que sense tu no sé de ningú i sóc,

malgrat la nit i la resta del món, el ser,

aquell raser que sorgeix del no res i és,

entretant, tot el que et diria més tard,

quan ja no quedés res del passat fet,

quan sense tu ni ningú pogués existir,

ara que no és temps, ara que no queda res.

Estació comuna abans les tempestes,

invasió d’estats oposats a l’horitzó…

Estadístiques erràtiques al final…

Deixarem de ser quan veiem senyals,

després de tot no calia guiar-se, enllà,

ara que l’inspiració arriba de cada estació,

l’enllaç just on el final és anunciat i comú,

a l’estació dels teus ulls de pluja i dol,

on hi es remouen les entrenyes llunyanes,

allà on sóc i les vèrtebres de la nit obliden,

entre els teus anys i els meus, a tot cor,

a tota ment, a tot cos humit i senzill,

allà on romanen les ànsies adormides,

entre estació i estació, l’estació comuna,

allà on els ventres de les nits s’obliden,

on deixen de ser corresposos i senzills,

on adormim les ànimes i els ànims humils,

allà on descansen els cossos, terra avall,

on les imatges trenquen els paisatges nus,

mentre mires l’horitzó entre els arbres,

allà on el mar descansa de les llums,

entre la melangia de les flors comunes,

allà on l’estació es trenca entre vies,

entre els mesos més estranys, càlids,

a les estacions de l’any entre tu i jo,

on les sensacions escapen de la raó,

on hi dormen els instints adormits,

mentre les aranyes juguen a ser lliures,

dins de coves herboses, nit endins,

fosques les mirades de les aus grises,

tristes com la nit plujosa, quan t’envàs,

estació comuna de la felicitat absoluta,

de la pacífica funció de rellotge i agulla,

batalla intel·lectual de futures fades,

anells de gel i mel als colls de la dama,

allà on hi descansa la meva ploma màgica,

on puc escriure els versos tràgics a la llum,

per què les ombres no es tornin grises…

Quan de res ens valen les mirades nues,

quan ja tenim tota la existència adquirida,

quan ja no queden més passes per cercar,

potser de nit allunyarem les males mirades,

buscarem un raser a la xarxa de la melangia,

a les dreceres de la mort, allà, al suïcidi,

quan ja no queden més raons per viure,

quan escric el vers més trist i m’hi llenço,

però aquest poema és d’amor i estacions,

tant de bo l’estació comnua ens unís,

darrera les persianes d’una finestra vella,

on s’hi amaguen els símbols de la guerra.

Les misses mig dites i el cava fresc,

submís el dia que s’entreveu llunyà,

allà on desperten les ombres, endins,

submises les ombres a les hores,

submís l’instant comprès, corprès,

submises les històries i les dèries,

submises les agulles del rellotge,

submisos al temps, submisos al lloc,

a cada ona i a cada foc, a cada mot,

submises les creus perquè moren,

submises les deesses al coneixement,

submisa la barreja, el rubí encés,

submises les paraules del revés,

submises les històries i els fets,

submises les branques de l’arbre,

d’ell mai podràn deslliurar-se,

i si algún dia en cau una…

Submisa al terra o a l’arc,

submisa al joc dels infants,

submisos els instants estranys,

les hores que no acaben de passar,

submises les instantànies del demà,

submís l’instant, cada parany, l’any,

insubmises les mentides i veritats,

insubmises a les boques dels capitans,

a les boques dels trabucaires i pirates,

insubmises les mitologies erràtiques.

Ara que encara som joves i valents

et diré allò que sovint amago al vent,

que som submisos de miraments,

de estranyes apoteòsis al parlament,

ara que pensem més que no diem,

ara que el desgavell arriba al cervell

et diré tot allò que t’amaga el vent,

que mai serem lliures si no volem,

i si volem les ales s’extendràn,

molt més enllà de muntanyes i cels,

ara que t’ho puc dir, t’ho diré,

que ja no ens manquen il·lusions,

que jo ja no sóc qui era, tu tampoc,

perquè aquests versos són submisos,

a aquestes línies fines del coneixement,

i aquesta distància entre tu i la ment,

entre jo i el lament, fa més plàcid el vol,

el anar a contracorrent de mites i foc,

allà on despertem sempre hi serem,

com animals d’ànimes abruptes,

quan el sol ens cremi a les creus,

deslliurats i insubmisos, fidels,

i del tot submisos… els estels,

a la força de l’univers, únic vers,

i bes a bes entendrem el pas,

cada passa que no direm, mai,

insubmisos dansarem, viurem.

Ingràvid el despertar de les flors,

el translúcid moment de la rosa,

el bell instant de dolçor i prèssec,

cada fruita, cada il·lusió, ingràvids,

ingràvides les formes de l’horitzó,

ingravidesa als ulls de la matinada,

ingravidesa mirant pel forat del pany,

ingràvides les hores que no passen,

ingràvid el meu fonambular absurd,

aquesta necessitat de sentir-me viu,

el morir a cada pas sense el teu joc,

sense les teves cartes marcades,

sense el teu pòquer, sense escala,

ingràvides les hores que no passen.

Ingravidesa al sorgir de cada mot,

al despertar cada matí amb nou sol,

la lluminositat de les carícies mudes,

entre el lluminós instant on trobar-se,

ingravidesa a les senyals dels cels,

ara que encara és d’hora i moro sol,

a cada passa anunciada, a cada gest,

ingràvides són les formes del nou vol,

entre els núvols vinc a tu com l’estel,

entre les més belles formes esteses,

quan ja no queda més cos que el cor,

quan ja no queden més sentiments,

l’origen no el vull i avui jugaré sol,

cercant el fi, si per fi vols acollir-me,

ara que ja no danso sol ni nu, ara,

que dels teus cabells puc entendre,

que del teu cos ve a mi el rastre…

Cada nou motiu ingràvid, ara de nou,

i de les parsianes closes, el nou sol,

ara que desgrano la desesperació,

de no esperar, de ser i estar, motius,

on trobar-se si encara m’ets absent,

de trobar-te malgrat cada nou vent,

ara que despullo les onades et diré

allò que els mots no diuen, paraules,

amb el gest utòpic dels teus ulls,

damunt els meus, eternament,

ressorgint de les ombres rares,

on la llum és l’instant mut on anar,

on les estrelles no troben la senyal,

ara que arribes et diré el que no dic,

a ningú, i menys al vent del sud,

ara qe no gosso dir-te res si no hi ets,

abans la presència sigui nova essència,

et diré amb un sol bes el vell vers,

ara que naveguem entre les ombres,

ingràvids i mundans, fent l’animal.

Massa tard per ser d’hora

i les hores passen mudes,

com si no sabéssim de res,

entre les parets humides,

entre el teu i el meu somriure,

on els destins es toquen lliures,

on ja no som ni el miratge del dia,

ara que la tarda és magnífica,

ara que dorms l’encant adormit,

entre les branques del pi veí,

allà on la plana s’uneix en calma,

quan ja no hi ha més on refugiar-se.

Massa tard per ser d’hora i voles,

entre els núvols i els cels plàcids,

allà on no cal el treball i balles,

sabent com costa la vida i la bala,

que fa matar al jove i als infants,

que anima al militar a arribar tard,

quan sempre és massa d’hora per ell,

el soldat desconegut cava la tomba,

entre la terra i els seus ulls la lluna,

que mira dolça i nua el tendre verí,

ara que és massa tard per arribar d’hora,

ara que els rams de flors no tenen destí,

quan les tombes s’omplen de cossos joves,

quan la nit acarona els cossos més bonics,

sorgirem un cop més, dins cada amagatall,

entre la màgia, fugint de qualsevol engany.

L’ombra dels dies durà la llum a la mirada,

entre les seves busques horàries, els ulls,

miraràn nus el ball de les onades, lliurades,

ara que som més a prop de qualsevol dansa,

ara que arribem al destí sense pensar-ho gaire,

ara que sorgim dels marges per a trobar-nos,

dansarem nus altre vegada, eternament, éssent,

per sobre de qualsevol marge, la justa imatge,

ara que el destí s’omple de il·lusions guanyades,

que no hi ha més camí que el teu cos lliure,

sense cadenes ni monedes al món imaginat,

sense durs treballs ni grans compensacions,

ara que la lluita no és la raó ni ens caldrà mai,

mai més, lliures i eterns, sorgint del no res,

massa tard per arribar-hi d’hora, vola la ment,

entre els destins apresos, ara i un cop més,

desfarem l’onatge per recordar d’on sorgim,

entre els planetes i els astres, serem el sol,

aquella terra que s’omple de cossos joves,

que s’alimenta de fruits i arbres deslliurats,

ara que som lliures i lluitem per la vida,

ara que ja no ens cal mirar més enllà,

massa tard per ser d’hora i tornar a caminar.

Per què mai oblidis d’on vas sorgir,

per què pensis en mi al arribar,

et trobaré a faltar malgrat les nits,

vindré a tu quan ja res sigui dit,

quan m’acaronis la pell amb els ulls.

Bon viatge ara que es d’hora per ser,

bon viatge i que la vida t’ompli de llum,

que tinguis present la mirada adormida,

que despertis el mirar en el teu camí,

bon viatge i pensa en escriure’m aviat,

després de tant de temps absent viuré…

Entre les muntanyes i la mar, endins,

on els corriols s’uneixen amb els rius,

on els camins duen cap al teu nom,

cap a la presència de la teva essència,

quan l’absència queda lluny dels ulls,

bon viatge al arribar a cada destí.

I que els núvols et guiïn les passes,

que no t’aturi l’alba ni la matinada,

que omplis de sol la nit immensa,

que res no t’aturi, que sigui etern,

i de dia oblidarem els lloc comuns,

entrarem al joc d’ombres del sentir,

on ja res és dit i tot s’omple de tu.

Bon viatge i que la vida ens ensenyi

tantes instantànies com paratges,

que mai l’absurd ens ompli de negror,

a dins del cor les hores passen lentes,

ara que ens sentim més a prop,

ara que els fotogrames recorden a tu,

entre les actors i les actrius, el rostre,

bon viatge i vine quan vulguis o vinc,

algún dia el destí ens dirà el millor camí,

que sap si serà massa d’hora o ja tard,

després de jugar amb les ombres

per fi ja sé on és el millor amagatall,

amaga’t amb mi i mai prendrem mal,

he deixat les drogues per sentir endins,

tanta naturalitat com l’ànim de l’animal,

que amb els instints en té prou per ser,

que no s’atura a cap viatge, immigrant,

ara que l’èxode ens trobi pell a pell,

quan el vol de les aus dugui el cant,

quan els ocells vagin cap els nius,

duent el viatge al seu punt final,

quan trobem la tendresa als ulls,

on l’infant mira l’horitzó i sent,

entre les ones i els esculls,

un ram de flors i d’algues de cristall,

abans els ulls de la nit diguin on som,

que tinguem un viatge ple d’aventures,

bon viatge pels paratges de la vida,

existència i essència, cada presència,

ara que no trobem motius a la decadència,

que res ens manca i tot és al mateix lloc,

sorgirem de nou, un cop més, viatge etern.