POESIES, ASSAJOS I MÉS (II)

Endins, quan ja no queda res,

Més lluny de qualsevol marge,

Al tornar, allà just a l’entrada,

Allà on em despullo hi tornaré,

I potser m’allunyaré de tot,

Ara és d’hora per sentir-nos,

Ara qui sap si ja no hi ets,

Cada cel em crida per tenir-te,

Després de tot som ombres plenes,

Reculls de llum i màgia extrema,

Instants de dolçor darrera finestres,

Potser aquella lluna plena, ja lluny.

Aquella que ens tomba, tomb a tomb,

La terra estimada no queda tant lluny,

Potser és a l’entrada i ja no la veig,

Hauré de volar de nou per veure-la,

Sentir-la mes endins, allunyant-me,

Sentint-te plena i senzilla, humida,

Poder-te dir tot allò que oblidem,

Sovint tot allò repetit i mai no dit,

Qui sap si som aquells que somniant

Hem aprés a sentir-nos sense veure’ns,

O si, entre tombs, tombem els versos,

Entre bes i bes, molt més enllà de tot,

Allà on somniem per a deslliurar-nos,

Allà on cauen els fruits encara verds,

Al cercar-los entre terres primitives,

Quan ens són càlids i els sentim endins,

Com a nostres, i ja són part de tot,

Al final com tothom, com tu, com jo.

 

I una forma potser precipitada d’escriure’t

 Una forma d’anar més de pressa que el temps,

Aniré allà on es despullen les onades per ser,

D’alguna manera o d’una altre, l’horitzó,

Per saber que sóc aquí gràcies a les nits,

Que ets aquí, absent i quasi coneguda,

La musa i la deessa, la bruixa i la fada,

Tantes terres a travessar i besar, endins,

És complicat l’itinerari dels estels,

Quan de nit els cerco no em diuen on ets,

De vegades despullo les branques i el vent,

M’aturo dins els marges per ser-ne fugisser,

Marxar dels lligams que m’aturen naufragant,

Nom poètic i una ma on agafar-se si es cau,

Una ma que donar, un cos per assolir-se,

Per acollir-se, per sentir les onades endins,

Desfullar els arbres dels voltants, bosc enllà,

Veure com era de senzill estimar-se i jugar,

Amb les criatures que s’amaguen al passat,

Amb les criatures que no crido encara, tard,

O d’hora, o qui ho sap, mirant de treballar,

De seguir pels camins i els noms poètics,

Desitjant saber-me nu de falses creences,

D’aquest seguit de benevolències i crits,

Entre les nues formes de les ones, tornar,

Ara i sempre, allí on l’horitzó es trenca,

On declino la copa per servir l’essència,

Per saber-me lliure de tantes absències,

Per desfer els lligams que lliguen les eres,

Que des de les èpoques del gel no hi veig,

De l’escalfor de la pell amb la pell,

Del sentir-me deslliurat de cel i estel,

De terra i de camins, d’avingudes i carrers,

De vida i de mort, ja deslliurat de tot.

Ara que m’aturo al teu nom poètic,

Ara que no tinc cap por entre la mar,

Llegeix entre línies la història d’amor,

Llegeix entre línies el que no et dic,

El que no sóc, el que mai seré,

Potser així ens coneixerem més,

Qui sap si així faré poesia al vent,

Et diré sense mirar-te que ets tu,

Sense pensar-ho massa, potser gens,

D’alguna manera l’automatisme escrivint

No té massa temps per aturar-se als límits,

Ara el teu nom poètic em crida i m’empeny,

Abans ja he escrit el que diria al mar obert,

Ara m’aturo, no vull pensar més, desitjaré,

Entre els meus somnis la part del cel,

La part de l’estel i de l’horitzó planer,

La part que em manca per ser i viure,

Per derrocar antics àngels i diables,

Per enderrocar tots els pentagrames,

Cada frase, cada paraula, cada mot,

Ara que ja sóc més jo que no em pensava,

Ara que la terra encara gira i no morim,

Ara que sé que algú més escolta i mira,

Ara que els versos entonen: Noms poètics.

 

Mar blava als ulls dels dies,

 Mar blava i recull de somnis,

Qui sap si ets el reflex endins,

Qui sap si ets tu o si sóc jo…

Potser la necessitat de veure’t,

Potser em cal sentir-te a prop,

Qui sap si serà camí o destí,

Ara sé dels somnis dins la fi,

Com una drecera d’ulls clars,

Ara sé que volaré més enllà,

Que em cal saber de la passió,

Un cop més, per saber-te lliure,

Per saber-me més enllà del mar,

Per intuir el teu cos entre el món,

Entre les xarxes navegaré un cop més,

Entre els meus ulls potser t’endevinaré,

Per saber que tenen de divines les divisions,

Per conèixer altres visions, pels ulls del sol,

Potser ens trobarem i res no serà el mateix,

Mentre l’univers creix i les onades arriben,

Mentre als teus ulls trobaré aquella mar blava,

Riallera i pacífica, encoratjada i enamorada,

Potser un recull de somnis pel camí interior,

Una forma de besar-nos sense encara trobar-nos,

Mar blava com a forma de sentir-nos ben endins,

Sense saber massa de tu, potser, coneixent-nos,

Qui sap si acaronaré la teva pell amb els ulls,

Qui sap si sabré del teu cos i de la nova via,

Del camí, del viatge iniciàtic i de les nits,

Noves com les ones, velles com les abelles,

Com les ancestrals estrelles, les més belles,

De les meves pocions trobaré la justa porció,

De fet el camí és per sentir cada batec, l’ahir,

Potser pensar un futur imprevisible i detallat,

Enumeraré les llunes que passaran, mar endins,

Sorprendré la presa de decisions, abans l’acció,

Sentir-te entre les xarxes, el teu somriure net,

El desconèixer-te i esperar per un poema d’amor,

O la necessitat de tenir-te més enllà dels besos,

O de no tenir-te i cantar de nou a l’enyorança,

Per allò que no tenim i cerquem arreu sense dir-ho,

Potser a la mancança, ara de nou, altre vegada,

Ara miro l’horitzó pensant en la mar més blava,

En els teus ulls desconeguts, en el teu cos nu,

Potser és molt aviat però no volia deixar-ho passar,

Em cal escriure una cançó d’esperança a la mar,

Amb la perfecta excusa del teu nom t’escric,

Ara que és més ràpida la carta i el missatge,

Ara que despullo el temps per sentir algú,

Ara que et crido sense saber si ens sentim,

Ara que em llenço sense saber de la rialla,

Sense saber massa bé si ens trobarem,

Endinsant-me mar endins, blau marí.

 

Catarsi col·lectiva dins la controvèrsia nua

 Entrenava la nau per poder volar sense motor,

Els panells fotovoltaics afavorien el sol a favor

El sol es desfeia al ritme de míssils aeronàutics,

Suggestionava gestions més o menys comparades,

Entre la compra dels destins i els camins, cada fi,

Entre les meves mans i les teves la forma de trobar

Tantes il·lusions quedaren entre tu i jo que moríem,

Com si no sabéssim una altre forma d’existència,

La catarsi res no deia dels homes congestionats

Després de tot ells mateixos farien gestions mudes,

Amb el llenguatge dels símbols volaríem sense ales,

Seríem el just paràmetre on els gats voldrien ser-hi,

On els reflexes i els moviments felins serien proclamats,

Catàrtics mites despullarien el matí amb les ales d’ahir,

Segurament seriem el ser i el bes, l’ajustada mesura,

Recol·lectàvem col·leccions de col·laboracions elaborades,

Al bord dels marges més ben delimitats tornaríem a sentir,

La catarsi col·lectiva estava més que donada i ressorgíem,

Sort del temps i de la llunyania, sort de la distància i el temps,

Sort de tot, sort de tu, de mi, sort de tenir-nos ben acotats,

Es cims duien imatges dels límits de les nostres xarxes,

Que podríem i no podríem pescar, a qui mai no enganyar,

Aquelles ombres que transitaven entre el trànsit i el karma,

Totes aquelles llunes quasi llunàtiques que allunyaven el vel,

Aquelles il·lusions que il·lusionaven no són ni seran anomenades,

Entonaré les notes discordants si la música em deixa anar mirant,

Despullaré l’arbre de les veritats i de les mentides, tornaré mut,

Entre la catarsi i el col·lectiu serem la part proporcional del temps,

Temporitzarem la necessitat de trobar-nos amb el destí del món,

Al·lucinarem amb els bolets que la majoria mai no provaria,

Dirien que són tòxics els delimitadors de les portes perceptives,

La catarsi mai seria complerta si no obríssim del tot les ments,

Si no poguéssim desarrelar les nostres identitats, potser minvades,

Despullaríem de fulles els ametllers i d’espines els rosers rosats.

Dins tot plegat les mateixes ànsies per analitzar i canalitzar-ho,

Anirem molt més lluny, allà on la terra es mor entre els miralls,

Quan ja no tenim més temps que el que passem intentant viure,

Quan de fet no tenim més tinences que el temps compartit junts,

Quan la catarsi arribi al seu punt més màgic em deixaré despullar,

Potser la transparència brillarà més enllà de tots els símptomes,

Serem el ser i la velocitat no s’adormirà mentre minem les mines,

I jugarem a enlairar naus sense motor, al cel obert, al sol creixent,

Al vent, amb l’hidrogen sobrant arribarem allà on no s’anomena,

Potser per la por dels poderosos a deixar de guanyar, morts seran,

Després de tot la igualtat i la justícia faran del temps la justa ironia,

Quan creiem que no podríem allunyar-nos del món que coneixíem,

Quan, potser, només som actors dalt dels escenaris o sota d’ells,

Col·lectivitzant sense esclavitud ni manilles, sense forces físiques,

Allà on la catarsi arriba al seu punt més àlgic, allà on som, i serem.

 

Paradisos perduts al final del passadís,

 Despulla el vent la silenciosa dansa,

Enumera cada pas el ventríloc mut,

Al carrer l’orquestra entona notes tristes,

Mentre ballen veïns i veïnes al so del tro,

Tronen les tempestes arreu dels paradisos,

Els ocults ritmes es deformen i es formen,

Paradisos perduts dins dels paràmetres,

Mai haguéssim imaginat tantes belleses,

Entre les nostres mans baixarà la pluja,

Entre els ritmes frenètics dels endemans.

Ens perdrem entre les perdudes passes,

Entre les nues muses que vindran després,

Potser algun dia ens trobarem entre el vent,

Ara ballo per no aturar-me entre els cels,

Potser mai més tornaré a besar-te com ahir,

Entre els paradisos més ocults et retrobaré,

Despullarem els matins amb la seda verge,

Entre els arbres plens de fulles desfullades,

Entre els arbres muts i els ventrílocs sords,

Entre els camins i els destins serem l’ombra,

Aquell raig de sol que cega tants humans,

Aquell sol que només entreveuen els tigres,

Quan surten a caçar, morts de gana i vida,

Ara que tenim les tendències emmudides,

Ara que descalces els peus per venir a ballar,

Trobarem les tardes mudes de tu i de mi,

Ara que adormim el mim i la mimosa nit,

Als paradisos perduts s’hi amaga el bes,

Soparem cabres abans no vingui l’imprevist,

Entonarem les tonades quan no hi hagi llum,

Mullarem els rems de les barques erràtiques,

Pararem els paratges a la justa mirada dolça,

Entre dures paraules no durarem massa temps,

Entre les tendres imatges serem el tram just,

Aquell que despulla instants per a veure’ns,

Aquell paisatge als ulls dels núvols ennegrits,

L’alè de les mines sobre explotades arribarà,

Entre les vies dels trens són evaporats,

El somni farà la resta, morirà el motor,

La joventut la és  arma de doble fil,

Mentre morim l’energia serà donada,

De nou, potser inventarem ja difunts,

Les nostres idees seran paradisos perduts,

Mentre esperem canalitzacions i catenàries,

Mentre ressorgirem entre la sort i la dissort,

Quan no voldríem més instants que el passat,

Quan entreveurem la visió i la previsió,

Als paradisos perduts on s’hi amaga la gent,

Als paradisos perduts on s’hi amaga el vent.

- Mentre tornem el temps dirà quan acabem -

 

Descalces damunt les ones es despullen,

 Sense la necessitat de mirar endavant,

Sorgeixen les dolces dames dels laberints,

S’enduen el vent i la mar més enllà de tots,

Allà on només hi passegen les ombres de llum,

Allà on no hi dormen les ànsies, potser mortes,

On les ànimes se’n adonen de la vida portada,

Quan de res ja valen les paraules mig usades,

Quan es descalcen les velles dones res amaguen,

Es transporten al ritme de càntics antics, sentint,

Aturant-se a les portes dels esperits lliures,

Entre el bosc i el prat, allà hi descanses tu,

Que t’adorms abans el sol no et mani res,

Que descalces les ànimes de les veus mundanes,

Que t’atures abans cap crit sigui engendrat,

Besant les bromes de la mar al trencar l’onda,

Despullant-te davant els ulls madurs de la terra,

Mentre trobes la tendresa a cada vol de planeta,

A cada nau transoceànica, a cada au de metall,

Descalces damunt el ball de les ones i el vent,

Més enllà, on ja res no és dit, on anem a morir,

Després de cada tarda, amb el vespre mirant-se,

Trencant la foscor al primer cant d’enyor i mel,

Al dolç i tendre hivern hi venen les teves senyals

Espero que mai entristeixis quan vegis morir-me,

De tantes vegades com el meu cos cau derrotat,

De tantes idees no et voldria dormint-te al costat,

Semblaries més morta que viva, seria la justa ombra,

Aquella que s’atura prop dels nostres cossos de nit,

Quan ja res és dit, quan no hi ha sol ni llunyanies,

Quan, d’alguna manera, ets el constant retrobar-te,

Quan descalcem els cossos de terres terminals,

Quan veiem més enllà del demà i qualsevol futur,

Quan despulles la teva ànima venen a mi les anades,

Les vingudes, les retrobades ànsies de morir i viure,

De sentir-te més enllà del present i del passat anat,

Que de qualsevol forma som allà on voldríem,

Sempre trobarem aquells instants on anar a lluitar,

On jeure damunt les ones sense descalçar-nos nus,

Més enllà de les imatges dels ancestres i les naus,

On tot sembla tornar a volar, quan ja no hi som.

Descalces damunt les ones totes volen tornar.

 

Apòlegs de l’amor i els encanteris,

 Apologies de les idees més delirants,

Antropologia dels ancestres comuns,

Metamorfosi a la cambra dels comuns,

Tant allunyats estàvem de la necessitat,

Tant lluny érem del constant avançar

Que ja de res ens valen les il·luses formes,

Que de tant caminar hem après a filtrar-nos

Entre terres humides fins al final de l’amor,

En ell ens despullem com seríem si ni fos…

Per tantes apologies de violències apreses,

Entre els estigmes i les vivències, ja lluny,

Entre els territoris de les terres més belles,

Ara que ens fem apòlegs dels romanticismes,

Mentre romanen les romanes formes del vent,

Ara que ja som més joves dins la vellesa feta,

Dins els paràmetres de la nit obscura i freda

Dins els prejudicis de les dones embruixades,

Dins els prejudicis dels homes embriagats,

Apòlegs de l’amor sense política ni mirament,

Ara que els ideals són símptoma del començar,

Sense apologies dels pols oposats serem instant,

On veure’ns sense ulls, per sentir-nos sense engany,

Apòlegs de les apologies mal ferides, del caminar,

Ara que en aturem a cada marge, ara que naixem,

Farem l’amor entre els fanals més vells del port,

Entre les barcasses que s’atraquen per les platges,

Fent apologia de la bellesa i dels bells ideals,

Entre tant ensucrada mirada la lluna és estranya,

Sense més instants deslliurats, amanits de saviesa,

Entretant ens aproparem allà on la mar és calma,

On comencem de nou si no tenim més futur,

On aprenem els camins del vent tot jugant,

Apòlegs com som del destí que esperarà,

Per sentir-nos sencers i plens, despertant,

Fent apologia dels balls més ancestrals,

Lluitant amb trabucs i destrals,

Clavant bales al cos enamorat,

Clavant-nos les mirades als ulls,

Entre tantes il·lusions no morirem,

Clavant-nos les notes de la dolça melodia,

Apòlegs de la necessitat de vibrar sempre,

Voleiant banderes de llibertat assolida,

Voleiant la mirada a l’horitzó precís,

Dansant entre les mirades del món,

Ara que ja som més dolços i clars,

Serem allà on no calgui ni pensar,

Allà on només podrem actuar.

 

Caminant entre brases enceses

 Adorant les branques d’olivera,

Cavalcant per la memòria rasa,

Encenent-nos al ritme de la pell,

Cremant per dins i cap enfora,

Caminant entre el foc de l’ahir,

Caminant entre branques de nit,

Encenent el foc dels imprevists,

Enumerant les danses del desig,

Copiant l’essència del sentir,

Encoratjant-nos sense el patir,

Caminant entre brases al sorgir,

Muts de fragàncies i de pells,

Bruns per dins, negres per fora,

Ennegrits de negror insuportable,

Només donats a algunes branques,

Saltant per damunt del cel brillant,

Ensumant la tempesta i l’amagatall,

Allà on s’hi atura el vent i no fa mal,

Allà d’on vénen les creuades illes,

Allà on som més intensos i lliures.

Ara que ningú no ens escolta et diré

Allò pel que mai apagaria les brases,

Allò pel que dansaria cremant-me sol,

El perquè seguim ballant sobre el foc,

Si només fos per tenir-te posseïda, tota,

Si només fos per cremar-me tot per dins,

Per no sentir-me buit he après a impregnar

Totes les parets de la casa d’un clar brillant,

D’una essència i d’una fragància imaginada

Quan sorgeixo entre les brases, vine amb mi,

Em diràs perquè fuges del fred glacial,

Perquè del foc en fem escenografia facial,

Entre tantes terres tortes he après a trobar-te,

Potser demà serà d’hora per tenir-te sencera,

La ceguesa m’allibera de sentir i voler retenir,

Caminant entre les brases enceses no hi ha sol,

Ennuvolarien el cel d’un blanc intens i perenne

Allà on el foc es dissimulat per cada vent,

Allà on caminem d’amagades sobre el foc,

Després de tants instants cremats a la foguera

Potser ara entenem la lluita antiga de la bruixa,

Per no sentir-nos condemnats em decidit marxar

D’alguna manera res va fer alliberar-nos d’esperit,

Varem negar-nos a tot, cada instant era veu parlant,

Després de tot hauríem de sentir les mateixes mentides,

Els traficants de carbó i de llenya, els qui duien brases,

Els qui ens volien calar foc ara es debaten entre foc,

Tots hem après a caminar damunt les brases,

Entre elles, potser sense saber com tornar,

Deixant-nos la pell entre els escenaris,

Masses presses no aturaren cap pas,

Massa foc cremà per dins cada encenall,

De tant en tant la proesa tornava al lloc,

Ara que tot és passat et diré qui sóc,

Potser aquella lleugera ombra de foc,

A tu t’intueixo com una flama encesa,

Deus ser el foc radiant, el que em crema,

Que per no voler sentir-te dins del glaç

Ara em convides a notar-te arreu,

Ets l’escalfor que encara em guia,

Ets l’ànima entre brases que em fa guarir,

El teu cos és foc i escalfor de brasa encesa,

Caminarem abans no s’encengui la resta.

  

 

Vaig oblidar el racó on hi domen les flors,

 Vaig oblidar on s’hi fan lloc les abelles,

Entre el bosc i el parc, la justa mesura,

De tant en tant les noies venien a sentir,

Entre tanta hipocresia, fora, pensàvem,

No tindria lloc allà on les ones desapareixen,

Quan les llunes guiaven els camins del vent,

De tant en tant les tàntriques terres sorgiren,

Com un desgavell al límit de les idees,

Com un ensucrat instant de cel roent,

Allà on s’hi atura el vent, deslliura’m,

Vaig oblidar el racó de les flors i els bolets,

Allà on les pocimes produïen l’amnèsia,

On els records eren fantasia pels ulls del matí,

Trencant les nits en milers de mirallets platejats,

On el mar trenca les ones, entre platja i onatge,

D’alguna manera hauríem de ser el previst,

Després de tot som la matèria a punt d’explotar,

Aquell residu articulat en pergamins antics,

Aquella necessitat de cercar i no trobar,

Seguir pels camins de la bellesa perduda,

Per on hi dormen les flors més amagades,

Al racó on el meu cos no hi podrà tornar,

Amnèsia dels llocs on la pell hi deixa l’ànima,

On els records formen dins els cors els acords,

Entre les notes dels pentagrames més oblidats,

Entre la música i el teu somriure, el cel roent,

Amnèsia del viscut al costat de les onades,

Al costat de les muses amagades com a fades,

Ara que encara és d’hora i bateguen els cors,

Ara que sentim els sentiments com a pensaments,

Ara que no ens neguem a cap dels principis,

Mentre vivim entre sort i dissort, oblidant-nos.

Ara que no tinc cap més ressentiment i moro,

Ara que, després de tot, sóc allà on volia ser,

Oblido els llocs més aromàtics i amorosos,

Sovint el racó de les flors és desèrtic i vell,

Un seguit de línies belles carregades de pols,

Com un racó entre cases blanques, un lloc.

Amnèsia per les hores viscudes i oblidades,

Entre les calades i els fums de colors,

Entre ceguesa i ceguesa, entre oblit i vida,

Ara que hem oblidat cada cançó, cada nota,

Els pentagrames antics no podran oblidar-nos,

Després de tot hem ressorgit de la nit immensa,

Entre l’amnèsia i la consciència, entretant,

Ara que ens veiem com llums a les ombres,

Com aquell oblit involuntari de voluntat presa,

Com aquella necessitat de trobar-nos.

 

Allà on no hi queden senyals de l’ahir,

 On cada bes anuncia l’alba i el després,

On hi dormen els estels i vull anar,

Allà on és indiferent ser o no ser,

On s’acaricien els astres i el cel,

Allà on s’hi amaguen les bruixes,

Entre els boscos i els camins,

Màgia adquirida per cada vers,

Entre el despertar i la desesperació,

Entre cada neguit, entre cada escalfor,

Allà on hi dormen els druides i la poció,

On despertem si no ho fan les fades,

On hi dormen els estels vull morir jo,

Entre la pols còsmica i les estrelles,

Entre la pluja de meteorits cap l’infinit,

Vull ser estel passatger que no troba lloc,

Que s’amaga i recula abans res sigui dit,

Quan volen despertar els estels són llum,

Dels seus ulls de foc veuríem les albes,

Entre els llampecs de passió extrema

Potser només veuríem els rajos solars,

I on hi dormien estels hi dormirà el vent,

En un racó de cel, allà on dorm el bes.

Sabran les paraules anomenar la màgia,

Si, tal vegada, només calia mirar enrere,

Allà on varem deixar les estrelles, enllà,

La pluja d’estels sembla pluja de llàgrimes,

On hi dormen els estels ara hi dorm la tarda,

Abans el matí no vulgui despullar-la, ara.

On hi dormen els estels hi dorm la màgia.