POESIES, ASSAJOS I MÉS (II)

Infinit habitable dels dies acostumats,

A les nits sense tu, sense cap instant,

Quan decideixo ser-te fidel i no hi ets,

Quan descalço els peus davant la porta,

 Quan no tinc més penes que les llunes,

Quan el sol em crema sense protecció,

L’infinit és una senyal de drecera i sort,

Mentre m’aturo i no et voldria ni sentir,

Ni et voldria veure, ni tocar-te, res de res,

Quan entre les llençols et buscaria dolça,

 Sense conèixer-te, sense saber de tu, gens,

 Entre la ferocitat de les feres i els fanals,

 Entre la llum i les urpes, entre les nits,

Ara que em despullo davant lluna i sol,

 Ara que encara és aviat i ja mai adormirem

 Tantes il·lusions com estratagemes, la sort,

 Ara que les dreceres em duen allà on ets,

 Després de tot això ja no quedaran llocs,

 Ni on aturar-nos, tampoc on recordar-los,

 Aquells astres adormint-se entre els núvols,

 Aquells planetes entre la pols còsmica,

 A la via làctia, entre la llet i la tela d’aranya,

 Entre tot sempre hi haurà aquell univers,

 Aquell infinit inimaginable i habitable, nu,

 Després de les línies escrites ja no hi sóc,

 Potser només és el subconscient qui escriu,

 Potser aquell infinit habitable és on vivim,

 Potser només és un segon on viure i sentir,

 Després de tot això suposo que és l’instant,

 És la veu usurpada a les nits més salvatges,

 Potser és la prova més significativa del ser,

Entre els ulls i les matinades serem univers,

 Serem el que ja som i potser alguna cosa més,

 Serem l’infinit habitable i les nits agradables,

 Serem el vent i la ventada, cada matinada,

 Allà on varem ser nens i nans, on som ara,

 Despullaré la tarda si ets amb mi i ara véns,

Ara que encara despullo els instants mirant-te,

 Ara que és més a prop cada univers habitable,

 que som on els deserts s’omplen d’oasis,

 que som més lluny del que no ens pensàvem,

 cridaré fins que el nostre cant sigui escoltat,

fins que els nostres cossos es fonguin, fogosos,

 mentre la lluna farà un pas en silenci, morint,

 mentre la seva sang serà banca escuma i mel,

 desfent la nostra gola amb anells de carícies,

 entrant al nostre cos com univers habitable,

 com infinit assolible entre cada crit, habitant.