Tombs
Endins, quan ja no queda res,
Més lluny de qualsevol marge,
Al tornar, allà just a l’entrada,
Allà on em despullo hi tornaré,
I potser m’allunyaré de tot,
Ara és d’hora per sentir-nos,
Ara qui sap si ja no hi ets,
Cada cel em crida per tenir-te,
Després de tot som ombres plenes,
Reculls de llum i màgia extrema,
Instants de dolçor darrera finestres,
Potser aquella lluna plena, ja lluny.
Aquella que ens tomba, tomb a tomb,
La terra estimada no queda tant lluny,
Potser és a l’entrada i ja no la veig,
Hauré de volar de nou per veure-la,
Sentir-la mes endins, allunyant-me,
Sentint-te plena i senzilla, humida,
Poder-te dir tot allò que oblidem,
Sovint tot allò repetit i mai no dit,
Qui sap si som aquells que somniant
Hem aprés a sentir-nos sense veure’ns,
O si, entre tombs, tombem els versos,
Entre bes i bes, molt més enllà de tot,
Allà on somniem per a deslliurar-nos,
Allà on cauen els fruits encara verds,
Al cercar-los entre terres primitives,
Quan ens són càlids i els sentim endins,
Com a nostres, i ja són part de tot,
Al final com tothom, com tu, com jo.