POESIES, ASSAJOS I MÉS (II)

Érem l’escull i ara som l’ona,

Esperàvem trencar les aigües,

I ara som les roques del port,

Ara som l’arbre sense arrels,

Desempallegats de terra i astre,

Allà on voldríem ser i estar,

Món endins, més a prop,

El vent ens dirà on érem,

Ja res ens podrà negar el temps,

Cada nova passa deslliurarà el cel,

Com a l’escull on hi trenca l’ona,

Serem l’onada i el darrer anhel,

Estarem allà on no hi queda res,

Allà on véns guaitaré la ventada,

Després de tot som allà on volíem,

Allà on ja res no ens es negat,

Potser més endins, terra enllà,

On hi dormen els meus peus,

On jeus i descanses mar enllà,

Seré ombra i llum, dolç perfum,

Cos a cos serem l’ona estimada,

Escull a escull serem l’esquitx,

Entre l’aigua i el vent, el bes,

Seré com una espelma molla,

Com un escull allà on érem,

Si més no el darrer anhel,

On despertàvem arran del temps.

Endins, quan ja no queda res,

Més lluny de qualsevol marge,

Al tornar, allà just a l’entrada,

Allà on em despullo hi tornaré,

I potser m’allunyaré de tot,

Ara és d’hora per sentir-nos,

Ara qui sap si ja no hi ets,

Cada cel em crida per tenir-te,

Després de tot som ombres plenes,

Reculls de llum i màgia extrema,

Instants de dolçor darrera finestres,

Potser aquella lluna plena, ja lluny.

Aquella que ens tomba, tomb a tomb,

La terra estimada no queda tant lluny,

Potser és a l’entrada i ja no la veig,

Hauré de volar de nou per veure-la,

Sentir-la mes endins, allunyant-me,

Sentint-te plena i senzilla, humida,

Poder-te dir tot allò que oblidem,

Sovint tot allò repetit i mai no dit,

Qui sap si som aquells que somniant

Hem aprés a sentir-nos sense veure’ns,

O si, entre tombs, tombem els versos,

Entre bes i bes, molt més enllà de tot,

Allà on somniem per a deslliurar-nos,

Allà on cauen els fruits encara verds,

Al cercar-los entre terres primitives,

Quan ens són càlids i els sentim endins,

Com a nostres, i ja són part de tot,

Al final com tothom, com tu, com jo.