POESIES, ASSAJOS I MÉS (II)

 

I una forma potser precipitada d’escriure’t

 Una forma d’anar més de pressa que el temps,

Aniré allà on es despullen les onades per ser,

D’alguna manera o d’una altre, l’horitzó,

Per saber que sóc aquí gràcies a les nits,

Que ets aquí, absent i quasi coneguda,

La musa i la deessa, la bruixa i la fada,

Tantes terres a travessar i besar, endins,

És complicat l’itinerari dels estels,

Quan de nit els cerco no em diuen on ets,

De vegades despullo les branques i el vent,

M’aturo dins els marges per ser-ne fugisser,

Marxar dels lligams que m’aturen naufragant,

Nom poètic i una ma on agafar-se si es cau,

Una ma que donar, un cos per assolir-se,

Per acollir-se, per sentir les onades endins,

Desfullar els arbres dels voltants, bosc enllà,

Veure com era de senzill estimar-se i jugar,

Amb les criatures que s’amaguen al passat,

Amb les criatures que no crido encara, tard,

O d’hora, o qui ho sap, mirant de treballar,

De seguir pels camins i els noms poètics,

Desitjant saber-me nu de falses creences,

D’aquest seguit de benevolències i crits,

Entre les nues formes de les ones, tornar,

Ara i sempre, allí on l’horitzó es trenca,

On declino la copa per servir l’essència,

Per saber-me lliure de tantes absències,

Per desfer els lligams que lliguen les eres,

Que des de les èpoques del gel no hi veig,

De l’escalfor de la pell amb la pell,

Del sentir-me deslliurat de cel i estel,

De terra i de camins, d’avingudes i carrers,

De vida i de mort, ja deslliurat de tot.

Ara que m’aturo al teu nom poètic,

Ara que no tinc cap por entre la mar,

Llegeix entre línies la història d’amor,

Llegeix entre línies el que no et dic,

El que no sóc, el que mai seré,

Potser així ens coneixerem més,

Qui sap si així faré poesia al vent,

Et diré sense mirar-te que ets tu,

Sense pensar-ho massa, potser gens,

D’alguna manera l’automatisme escrivint

No té massa temps per aturar-se als límits,

Ara el teu nom poètic em crida i m’empeny,

Abans ja he escrit el que diria al mar obert,

Ara m’aturo, no vull pensar més, desitjaré,

Entre els meus somnis la part del cel,

La part de l’estel i de l’horitzó planer,

La part que em manca per ser i viure,

Per derrocar antics àngels i diables,

Per enderrocar tots els pentagrames,

Cada frase, cada paraula, cada mot,

Ara que ja sóc més jo que no em pensava,

Ara que la terra encara gira i no morim,

Ara que sé que algú més escolta i mira,

Ara que els versos entonen: Noms poètics.