Catarsi col·lectiva
Catarsi col·lectiva dins la controvèrsia nua
Entrenava la nau per poder volar sense motor,
Els panells fotovoltaics afavorien el sol a favor
El sol es desfeia al ritme de míssils aeronàutics,
Suggestionava gestions més o menys comparades,
Entre la compra dels destins i els camins, cada fi,
Entre les meves mans i les teves la forma de trobar
Tantes il·lusions quedaren entre tu i jo que moríem,
Com si no sabéssim una altre forma d’existència,
La catarsi res no deia dels homes congestionats
Després de tot ells mateixos farien gestions mudes,
Amb el llenguatge dels símbols volaríem sense ales,
Seríem el just paràmetre on els gats voldrien ser-hi,
On els reflexes i els moviments felins serien proclamats,
Catàrtics mites despullarien el matí amb les ales d’ahir,
Segurament seriem el ser i el bes, l’ajustada mesura,
Recol·lectàvem col·leccions de col·laboracions elaborades,
Al bord dels marges més ben delimitats tornaríem a sentir,
La catarsi col·lectiva estava més que donada i ressorgíem,
Sort del temps i de la llunyania, sort de la distància i el temps,
Sort de tot, sort de tu, de mi, sort de tenir-nos ben acotats,
Es cims duien imatges dels límits de les nostres xarxes,
Que podríem i no podríem pescar, a qui mai no enganyar,
Aquelles ombres que transitaven entre el trànsit i el karma,
Totes aquelles llunes quasi llunàtiques que allunyaven el vel,
Aquelles il·lusions que il·lusionaven no són ni seran anomenades,
Entonaré les notes discordants si la música em deixa anar mirant,
Despullaré l’arbre de les veritats i de les mentides, tornaré mut,
Entre la catarsi i el col·lectiu serem la part proporcional del temps,
Temporitzarem la necessitat de trobar-nos amb el destí del món,
Al·lucinarem amb els bolets que la majoria mai no provaria,
Dirien que són tòxics els delimitadors de les portes perceptives,
La catarsi mai seria complerta si no obríssim del tot les ments,
Si no poguéssim desarrelar les nostres identitats, potser minvades,
Despullaríem de fulles els ametllers i d’espines els rosers rosats.
Dins tot plegat les mateixes ànsies per analitzar i canalitzar-ho,
Anirem molt més lluny, allà on la terra es mor entre els miralls,
Quan ja no tenim més temps que el que passem intentant viure,
Quan de fet no tenim més tinences que el temps compartit junts,
Quan la catarsi arribi al seu punt més màgic em deixaré despullar,
Potser la transparència brillarà més enllà de tots els símptomes,
Serem el ser i la velocitat no s’adormirà mentre minem les mines,
I jugarem a enlairar naus sense motor, al cel obert, al sol creixent,
Al vent, amb l’hidrogen sobrant arribarem allà on no s’anomena,
Potser per la por dels poderosos a deixar de guanyar, morts seran,
Després de tot la igualtat i la justícia faran del temps la justa ironia,
Quan creiem que no podríem allunyar-nos del món que coneixíem,
Quan, potser, només som actors dalt dels escenaris o sota d’ells,
Col·lectivitzant sense esclavitud ni manilles, sense forces físiques,
Allà on la catarsi arriba al seu punt més àlgic, allà on som, i serem.