POESIES, ASSAJOS I MÉS (II)

 

Apòlegs de l’amor i els encanteris,

 Apologies de les idees més delirants,

Antropologia dels ancestres comuns,

Metamorfosi a la cambra dels comuns,

Tant allunyats estàvem de la necessitat,

Tant lluny érem del constant avançar

Que ja de res ens valen les il·luses formes,

Que de tant caminar hem après a filtrar-nos

Entre terres humides fins al final de l’amor,

En ell ens despullem com seríem si ni fos…

Per tantes apologies de violències apreses,

Entre els estigmes i les vivències, ja lluny,

Entre els territoris de les terres més belles,

Ara que ens fem apòlegs dels romanticismes,

Mentre romanen les romanes formes del vent,

Ara que ja som més joves dins la vellesa feta,

Dins els paràmetres de la nit obscura i freda

Dins els prejudicis de les dones embruixades,

Dins els prejudicis dels homes embriagats,

Apòlegs de l’amor sense política ni mirament,

Ara que els ideals són símptoma del començar,

Sense apologies dels pols oposats serem instant,

On veure’ns sense ulls, per sentir-nos sense engany,

Apòlegs de les apologies mal ferides, del caminar,

Ara que en aturem a cada marge, ara que naixem,

Farem l’amor entre els fanals més vells del port,

Entre les barcasses que s’atraquen per les platges,

Fent apologia de la bellesa i dels bells ideals,

Entre tant ensucrada mirada la lluna és estranya,

Sense més instants deslliurats, amanits de saviesa,

Entretant ens aproparem allà on la mar és calma,

On comencem de nou si no tenim més futur,

On aprenem els camins del vent tot jugant,

Apòlegs com som del destí que esperarà,

Per sentir-nos sencers i plens, despertant,

Fent apologia dels balls més ancestrals,

Lluitant amb trabucs i destrals,

Clavant bales al cos enamorat,

Clavant-nos les mirades als ulls,

Entre tantes il·lusions no morirem,

Clavant-nos les notes de la dolça melodia,

Apòlegs de la necessitat de vibrar sempre,

Voleiant banderes de llibertat assolida,

Voleiant la mirada a l’horitzó precís,

Dansant entre les mirades del món,

Ara que ja som més dolços i clars,

Serem allà on no calgui ni pensar,

Allà on només podrem actuar.

 

Caminant entre brases enceses

 Adorant les branques d’olivera,

Cavalcant per la memòria rasa,

Encenent-nos al ritme de la pell,

Cremant per dins i cap enfora,

Caminant entre el foc de l’ahir,

Caminant entre branques de nit,

Encenent el foc dels imprevists,

Enumerant les danses del desig,

Copiant l’essència del sentir,

Encoratjant-nos sense el patir,

Caminant entre brases al sorgir,

Muts de fragàncies i de pells,

Bruns per dins, negres per fora,

Ennegrits de negror insuportable,

Només donats a algunes branques,

Saltant per damunt del cel brillant,

Ensumant la tempesta i l’amagatall,

Allà on s’hi atura el vent i no fa mal,

Allà d’on vénen les creuades illes,

Allà on som més intensos i lliures.

Ara que ningú no ens escolta et diré

Allò pel que mai apagaria les brases,

Allò pel que dansaria cremant-me sol,

El perquè seguim ballant sobre el foc,

Si només fos per tenir-te posseïda, tota,

Si només fos per cremar-me tot per dins,

Per no sentir-me buit he après a impregnar

Totes les parets de la casa d’un clar brillant,

D’una essència i d’una fragància imaginada

Quan sorgeixo entre les brases, vine amb mi,

Em diràs perquè fuges del fred glacial,

Perquè del foc en fem escenografia facial,

Entre tantes terres tortes he après a trobar-te,

Potser demà serà d’hora per tenir-te sencera,

La ceguesa m’allibera de sentir i voler retenir,

Caminant entre les brases enceses no hi ha sol,

Ennuvolarien el cel d’un blanc intens i perenne

Allà on el foc es dissimulat per cada vent,

Allà on caminem d’amagades sobre el foc,

Després de tants instants cremats a la foguera

Potser ara entenem la lluita antiga de la bruixa,

Per no sentir-nos condemnats em decidit marxar

D’alguna manera res va fer alliberar-nos d’esperit,

Varem negar-nos a tot, cada instant era veu parlant,

Després de tot hauríem de sentir les mateixes mentides,

Els traficants de carbó i de llenya, els qui duien brases,

Els qui ens volien calar foc ara es debaten entre foc,

Tots hem après a caminar damunt les brases,

Entre elles, potser sense saber com tornar,

Deixant-nos la pell entre els escenaris,

Masses presses no aturaren cap pas,

Massa foc cremà per dins cada encenall,

De tant en tant la proesa tornava al lloc,

Ara que tot és passat et diré qui sóc,

Potser aquella lleugera ombra de foc,

A tu t’intueixo com una flama encesa,

Deus ser el foc radiant, el que em crema,

Que per no voler sentir-te dins del glaç

Ara em convides a notar-te arreu,

Ets l’escalfor que encara em guia,

Ets l’ànima entre brases que em fa guarir,

El teu cos és foc i escalfor de brasa encesa,

Caminarem abans no s’encengui la resta.