Perduts per pentagrames antics
Entre el tema i la percepció, perfecció,
He perdut l’ànima apostant al perdedor,
Potser la necessitat de passar de tot plegat,
M’haurà fet desertar de tantes falses alarmes,
Qui sap si de nit les nostres ànimes ensucrades,
Hauran desfet tota la màgia dolça de despertar,
Qui sap si, d’alguna manera, en som còmplices,
Perduts per pentagrames antics, de tanta misèria,
I si en som i ens aturem pels marges, respirem,
En tot cas haurem de ser allò que sempre somniem,
Ara que encara hi som a temps, anirem a viure,
Ara que el pas de la mort és una melodia erràtica,
Que no arriba al cor ni al cos, que no pot ballar,
Ara que, d’alt a baix, podríem asseure’ns al límit,
Ara que, si més no, tenim el que ens mancava,
Tot i la tranquil·la escomesa i la negativa anada,
Sorgirem dels amagatalls si no podem passar-la,
Ara que la lluna anuncia l’alba i la mirada la mar,
Ara que, nus i verges, entreveiem la llum enllà,
Ara que el pensament és ingenu als ulls de la nit,
Perduts per pentagrames antics entreveiem l’alba,
A ella és ara per qui no voldria mai més enamorar-me,
És aquest escull de broma i vent, de ressò mariner,
Entre les branques dels arbres més alts, tu i jo,
Perduts per pantalles de televisió galàctiques,
Allà on moren els somnis si no adormim l’instint,
Allà on ens aïllem dins les illes més sinuoses,
Allà on despullem els cossos a mossegades,
On hi adormim l’encant i les hores dolces,
D’allà on véns, de la terra que ens dus,
Entre la teva pell bruna i els teus ulls,
Dolça melodia de dona humida,
Dolç perfum de nit als ulls,
Serena funció de fi i principi,
De nit i de llum, de mestís instant,
Perduts per pentagrames antics,
La teva pell és morenor marina,
Matisos oxidats i daurats,
Tens la sirena a la mirada,
Un perfum a fada amada,
Instant pres de passió extrema,
Després de tot, som aquí,
Malgrat tot, som d’enlloc,
I així descansem un cop més,
I així adormim les ànsies,
I així ens escrivim,
Ens besem, dormim.
Perduts per dins.