POESIES, ASSAJOS I MÉS (II)

 

Vaig oblidar el racó on hi domen les flors,

 Vaig oblidar on s’hi fan lloc les abelles,

Entre el bosc i el parc, la justa mesura,

De tant en tant les noies venien a sentir,

Entre tanta hipocresia, fora, pensàvem,

No tindria lloc allà on les ones desapareixen,

Quan les llunes guiaven els camins del vent,

De tant en tant les tàntriques terres sorgiren,

Com un desgavell al límit de les idees,

Com un ensucrat instant de cel roent,

Allà on s’hi atura el vent, deslliura’m,

Vaig oblidar el racó de les flors i els bolets,

Allà on les pocimes produïen l’amnèsia,

On els records eren fantasia pels ulls del matí,

Trencant les nits en milers de mirallets platejats,

On el mar trenca les ones, entre platja i onatge,

D’alguna manera hauríem de ser el previst,

Després de tot som la matèria a punt d’explotar,

Aquell residu articulat en pergamins antics,

Aquella necessitat de cercar i no trobar,

Seguir pels camins de la bellesa perduda,

Per on hi dormen les flors més amagades,

Al racó on el meu cos no hi podrà tornar,

Amnèsia dels llocs on la pell hi deixa l’ànima,

On els records formen dins els cors els acords,

Entre les notes dels pentagrames més oblidats,

Entre la música i el teu somriure, el cel roent,

Amnèsia del viscut al costat de les onades,

Al costat de les muses amagades com a fades,

Ara que encara és d’hora i bateguen els cors,

Ara que sentim els sentiments com a pensaments,

Ara que no ens neguem a cap dels principis,

Mentre vivim entre sort i dissort, oblidant-nos.

Ara que no tinc cap més ressentiment i moro,

Ara que, després de tot, sóc allà on volia ser,

Oblido els llocs més aromàtics i amorosos,

Sovint el racó de les flors és desèrtic i vell,

Un seguit de línies belles carregades de pols,

Com un racó entre cases blanques, un lloc.

Amnèsia per les hores viscudes i oblidades,

Entre les calades i els fums de colors,

Entre ceguesa i ceguesa, entre oblit i vida,

Ara que hem oblidat cada cançó, cada nota,

Els pentagrames antics no podran oblidar-nos,

Després de tot hem ressorgit de la nit immensa,

Entre l’amnèsia i la consciència, entretant,

Ara que ens veiem com llums a les ombres,

Com aquell oblit involuntari de voluntat presa,

Com aquella necessitat de trobar-nos.

 

Allà on no hi queden senyals de l’ahir,

 On cada bes anuncia l’alba i el després,

On hi dormen els estels i vull anar,

Allà on és indiferent ser o no ser,

On s’acaricien els astres i el cel,

Allà on s’hi amaguen les bruixes,

Entre els boscos i els camins,

Màgia adquirida per cada vers,

Entre el despertar i la desesperació,

Entre cada neguit, entre cada escalfor,

Allà on hi dormen els druides i la poció,

On despertem si no ho fan les fades,

On hi dormen els estels vull morir jo,

Entre la pols còsmica i les estrelles,

Entre la pluja de meteorits cap l’infinit,

Vull ser estel passatger que no troba lloc,

Que s’amaga i recula abans res sigui dit,

Quan volen despertar els estels són llum,

Dels seus ulls de foc veuríem les albes,

Entre els llampecs de passió extrema

Potser només veuríem els rajos solars,

I on hi dormien estels hi dormirà el vent,

En un racó de cel, allà on dorm el bes.

Sabran les paraules anomenar la màgia,

Si, tal vegada, només calia mirar enrere,

Allà on varem deixar les estrelles, enllà,

La pluja d’estels sembla pluja de llàgrimes,

On hi dormen els estels ara hi dorm la tarda,

Abans el matí no vulgui despullar-la, ara.

On hi dormen els estels hi dorm la màgia.

 

Entre el tema i la percepció, perfecció,

He perdut l’ànima apostant al perdedor,

Potser la necessitat de passar de tot plegat,

M’haurà fet desertar de tantes falses alarmes,

Qui sap si de nit les nostres ànimes ensucrades,

Hauran desfet tota la màgia dolça de despertar,

Qui sap si, d’alguna manera, en som còmplices,

Perduts per pentagrames antics, de tanta misèria,

I si en som i ens aturem pels marges, respirem,

En tot cas haurem de ser allò que sempre somniem,

Ara que encara hi som a temps, anirem a viure,

Ara que el pas de la mort és una melodia erràtica,

Que no arriba al cor ni al cos, que no pot ballar,

Ara que, d’alt a baix, podríem asseure’ns al límit,

Ara que, si més no, tenim el que ens mancava,

Tot i la tranquil·la escomesa i la negativa anada,

Sorgirem dels amagatalls si no podem passar-la,

Ara que la lluna anuncia l’alba i la mirada la mar,

Ara que, nus i verges, entreveiem la llum enllà,

Ara que el pensament és ingenu als ulls de la nit,

Perduts per pentagrames antics entreveiem l’alba,

A ella és ara per qui no voldria mai més enamorar-me,

És aquest escull de broma i vent, de ressò mariner,

Entre les branques dels arbres més alts, tu i jo,

Perduts per pantalles de televisió galàctiques,

Allà on moren els somnis si no adormim l’instint,

Allà on ens aïllem dins les illes més sinuoses,

Allà on despullem els cossos a mossegades,

On hi adormim l’encant i les hores dolces,

D’allà on véns, de la terra que ens dus,

Entre la teva pell bruna i els teus ulls,

Dolça melodia de dona humida,

Dolç perfum de nit als ulls,

Serena funció de fi i principi,

De nit i de llum, de mestís instant,

Perduts per pentagrames antics,

La teva pell és morenor marina,

Matisos oxidats i daurats,

Tens la sirena a la mirada,

Un perfum a fada amada,

Instant pres de passió extrema,

Després de tot, som aquí,

Malgrat tot, som d’enlloc,

I així descansem un cop més,

I així adormim les ànsies,

I així ens escrivim,

Ens besem, dormim.

Perduts per dins.

 

Per terres fèrtils on hi jeuen rèptils,

 Entre els dígits i les senyals internes,

Entre els arbres i els rius, als marges,

Terres fèrtils on hi cau el sol de ple,

On i dorm la teva figura endolcida,

On hi jeuen els teus primers amors,

On hi dorm el cos, el cor i les tardes,

D’allà on sorgeixen els somnis,

D’on la lluna fa llum a les estrelles,

On tu i jo som una mica més estranys,

On de tant en tant els terratrèmols…

On de tant en tant la calma absoluta…

Fan dels seus dies les nits tranquil·les,

Entretant, tantes terres tortes trontollen,

Al batec de la passió i la pressió desfeta,

Quan per fi reconeixem la nostre terra,

Què ho fa que mai podrem emular-la,

Part de la nostre part, del nostre destí,

Del nostre ahir, del demà en tot cas,

Allà on els núvols s’obren als cels,

On la llum no amaga el despertar,

Per terres fràgils i fèrtils, per aquí,

Per on hi fan niu els ocells del matí,

Aquí on hi dormen els nostres somnis,

Aquí on, si més no, hi fecunda l’estiu.

On la teva imatge trenca l’aigua del riu,

A l’estanc de les idees, sembles la fera,

Ets ferotge i esgarrapes cada pintura,

L’art modern per tu és el just infern,

Allà on reposen les ànimes de l’hivern,

Quan ja no puguis esperar-me més,

Quan t’aturis just al límit de l’ahir,

Aquí on és més senzill venir per venir,

Per un passar per aquí sense voler ser,

Per no voler sentir-se pell de la pell,

Per saber-me més tranquil i feliç,

Entre les branques de les converses,

Entre les muntanyes, entre les cendres,

Allà on si posa el sol, terres fèrtils,

On hi jeu el rèptil i s’hi marquen dígits,

D’allà on neixen els millors dels somnis,

On les plantes al·lucinògenes hi tenen lloc,

On hi creixen els bolets sota la pinassa,

On al·lucinem amb les llunes i els astres,

On naixem abans no ens aturi l’onatge,

Aquí on ens adormim entre les moreres,

Aquí on sorgeixen les històries d’amor,

On s’hi amaga el tresor més ben guardat,

On s’hi esguarden guerres i armes,

Textos i escrits, plànols i planells,

Aquí, a la terra fèrtil i humida,

On s’hi adorm la meva vida,

On hi ha mort cada part de mi,

On cada dia hi morim una mica,

Aquí on el maresme es mulla,

Poc a poc, els peus, mar endins.

Terres fèrtils on hi jeuen els rèptils.