POESIES, ASSAJOS I MÉS (II)

 

Al arribar a les estacions

 Passegen les criatures

Entre la multitud el ressò,

Passes cansades amagades,

Entre boscos de cames.

Portaren pastissos de mel,

Agres mores i un estel,

La seva llum era estranya,

Mentre tornava per l’andana,

Ara que ja no es veu, tornarà,

Potser no es veurà, però serà,

Entre tot, somni passatger,

Mentre el tren surt i arriba,

Pel viatge de la nit en calma,

Quan menys hi creus ve,

Entre les tenebres grises,

On la llum és somni present,

On les ombres són inferns,

Allà on fa calor i som ardents,

Allà on trobem or, robí, sentir,

On les mines són cementiris,

Allà on descansen tots els mites,

On es desenterren les mítiques tombes,

On el passat prehistòric ens es alquímia,

Qui sap això dels metalls, de cada feina,

Quan varem persuadir les ànsies mortes,

I si pot ser que no tardi gaire la tarda,

Entre tanta bellesa m’havia oblidat,

Mai hi haurà final sense existència,

Entre la decadència i l’independència,

Quan el somni passatger es fa amic,

Allà on passes sense ser vist,

Allà on em dones les mans,

On som eterns i lliures,

On morim una mica més,

On no calen calés ni hora,

Allà on tot sigui possible,

És només allà on anem,

Entre tu i els teus ulls,

Entre el teu cos i cor,

Entre tu i jo,

T’estimo,

Somni passatger.

 

Davant la porta antiga plou,

Entre les teves mirades, jo,

Entre el somriure i la font,

Entre els meus ulls i la nit,

Aturarem el món si no hi ets,

Dels seus camins vindrà ell,

Entre els seus cabells, la pell,

Mestre de la llum i els passes,

Recull de poesies a l’entrada.

Poses el pom a les portes,

Allunyes les llunes somniant,

Potser demà serà el dia d’anar,

Entre les nostres mirades a remar,

Potser no hi haurà bes ni pluja,

Potser la mirada serà calenta,

Motivada per un ésser dolç,

Entre el camí i la rondalla,

Més enllà de les nits,

Entre pit i esperit,

Una forma de bes,

Una tendre mirada,

Allà on les fades fan màgia,

On s’atura el mestre si no véns,

Quan de les mirades sorgeix el vent,

Quan no tenim més camí que l’ahir,

Freda tarda de bes i saviesa a la vall,

Lleven els astres la calor de la neu,

Desfan els pergamins antics al sorgir,

De tant en tant besen les paraules,

De tant en tant ens faran sentir,

Entre el bes i la tarda, entre l’ahir,

Que no hi ha marges a les nits,

Que som on volíem sense més,

Que sempre, tard o d’hora, ens veiem,

Que creiem, si més no, en com érem,

Somriurem entre les paraules nues,

Tornarem allà on érem si volem,

Serem allò que en diuen: Eterns.

Freda tarda a la vall, suant per dins,

El cor es corprèn de no ser estimat,

Després de tot és sentiment pur, de mel,

Qui sap si la justa mesura dels inferns,

Aconseguirem ser allà on érem i sorgirem,

Després de tot som la calor que ens dóna el vent,

Aquell desgavell de temps i converses, a ponent,

On la lluna només em mira si tu véns,

On els astres només creixen si hi ets,

Ara que la tarda m’omple de tu et diré

Com és el passat que sempre em sorprèn,

Com si el futur fos una tendre mentida de mel,

Com si la seva fragància i essència fos el demés,

Després de tot el futur és un vers imprecís i simple,

Una manera de jugar amb les edats de l’era de gel,

Un mirar-te i dir-te que ja no és freda la vall,

 La tarda ja és càlida i sorgeixo dels amagatalls,

Després de tot potser t’agradarà la poció,

Potser farem màgia com nimfa o fada,

Com bruixa, com al•lucinació per fer,

Un intent de dolça melodia i de vent,

Tendrament, a contracorrent del temps.

 

I no és tracta de mirar més enllà,

 Ara i aquí trobem les claus, dins,

Entre els nostres cossos i els cors,

Entre cadascú… La lluita continua.

Desertàrem de les guerres i som,

Més enllà de tot, germans de sang,

Com una enorme matèria viva,

Metamorfosi sense morts ni dolor,

Defensant la llengua i la terra,

Arreu, avui com demà, guanyarem,

No hi ha excuses, hi haurà referèndum,

Potser l’única forma de deslliurar-nos,

De tenir veu i vot i ésser sobirans,

Ara de nou, entre tanta repressió,

Anirem allà on la mort veu la vida,

On no hi ha passes en fals, falç a falç,

Copsarem cop a cop el vers i el bes,

La tendresa de les llengües i el passat,

De tant en tant tornarem a somniar,

Tantes coses ens quedaran per refer,

Que després de tants anys resistint,

Veurem la capacitat i la probabilitat

De ser i pertànyer, de sentir-nos plens.

La lluita continua nua i el blat al sac,

Si no es lliga bé millor que vessi,

Millor que n’hi hagi per tothom,

El nouvingut aprèn de cada racó,

Entre les seves passes i les teves,

Un sol camí on veure’ns complerts,

Allà on llimem les impureses,

Allà on som més lliures que el vent,

Allà on cap arbre ens barra el pas,

Allà on l’horitzó és seré i en pau,

Sense revolució no evolucionem,

L’ocupació de la terra és tristesa,

Alliberats els lliris faran el jardí,

De tant lliures com serem plorarem,

Qui ho sap, riurem, festejarem,

Ja s’aveïna, si no és en poc temps…

Seguirem, lluitant, ara que som tants,

Ara que de tu em après a despertar,

Ara que lluitem pas a pas, qui ho sap,

Potser després de tot sóc més capaç,

Potser després de tot som més lliures,

Entre l’espera i l’acció crema el món,

 La pobresa no pertany a cap terra,

No hauria de ser moneda de canvi,

La lluita continua nua, un cop més.