POESIES, ASSAJOS I MÉS (II)

I transitaré pels paranys de la memòria,
dansaré al ritme dels cossos deslliurats,
m’acostumaré a sentir-te en l’anonimat
i cercaré la teva veu quan no quedi res,
quan no quedi res tingues sempre present
que l’univers creix i som lliures de vent,
sé que serem potser l’absència del bes,
el caminar tranquils, cercant un recó,
buscaré un record, cap parany, lliure,
seré, qui ho sap si no ho sé jo, qui?
Buscaré un recó, un lloc on ser-hi,
un instant per sentir que sóc d’aquí,
que no em manca cap escull de tu, de mi.
Alliberaré el cos quan senti l’amor,
sóc lliure de tantes passions, ballo sol,
i cerco un recó, ja mut, ja cec, ja moll,
domino l’espai sense dominar res, res,
domino el temps sense pensar-ho gaire,
després mancaran les formes, ara reneixo,
i deslliuro l’instant per sentir la repetició,
repetir els versos no ens servirà en endavant,
masses voltes sobre mi mateix, sobre tu,
em faran buscar un record, un recó,
però mai em sentiré pres de pressions,
deslliurar-me a la passió, al món.
Seré el cor abans que el cos,
seré aquell recó, el nou món,
aquella escuma tendre, el sol,
potser un astre nu al cel immens,
a la foscor extrema de les nits,
allà on els recons són records, al nord.

 
Marxaré abans el mar no acabi
Amb la xarxa i tot el pescat,
Amb tots els mirallets lluents,
Allà hi aniré, em despullaré,
Potser per veure’ns sincers,
Allà on marxo, marxa-hi primer,
Abans que el joc de carícies mori,
Allà on marxarem sempre lluitarem,
Ens creixerem, sempre cara al vent,
Ensopegarem només amb el passat,
Potser a algun recó de la memòria,
Potser amb el record i totes les pors,
Després de tot encara som aquí,
En aquest present del tot dolç,
On només m’aturo si tu ho vols,
Però marxaré, ningú hi pot fer res,
Marxaré abans no sigui el primer,
Abans no siguis tu el cel més dolç,
La llaminadura de núvols i calors,
Arribaré allà on serem més lliures,
Allà on marxar sigui de gust i grat,
On arribar només sigui naturalitat,
On no ens veiem massa estranys,
Allà on es despullen els vents,
Marxaré amb tu, ara de nou,
I doncs, encara una vegada més.

 
Sense armes som més forts,
Veiem l’onatge amb la pell,
Sentim el plaer lleugerament,
Així, nus i sense l’armament,
Aturem l’aire per fer-ne estels,
De violències no n’entenem
Ara que som pacífics guanyem,
Entre cada terra i cada horitzó,
A prop de cada mort i cada viu,
Sentint la calor i tot sentiment,
Deslliurem el vers per ser silent,
Ens banyarem a l’aigua salada,
Més suaus, sense cap armament,
Ara que lluitem cara als vents,
Ara que encara ens sentim, plaents,
Si tu hi vas jo no tardaré, vindré,
Amb tu i plens, nus de sentiments,
Allà on serem lliures i purs, serens,
Allà on vénen les idees i despullem
Només amb els ulls a tota la gent,
Ara et demanaria: “Torna’m boig”,
I potser encara ara, encara molt més,
Que sense armes som molt més forts,
I no serà qüestió d’anar a morir ni matar,
Tampoc de veure’ns sense parar i somniar,
Un món en pau ens crida i no hi ha més joc,
Ara és l’hora de ser valents i cridar ben fort,
Després de tot som més forts: I doncs, somniem.

Quan vinguis a la mar, crida’m,

Serem ona i onatge, allà la platja,

Sentiràs el que jo sento ara,

Després de tot hi pertanyem,

Som com dues gotes d’aigua,

I salarem la terra com ahir,

Només amb una sola mirada,

Cap huracà podrà perdre’ns,

Així deslliurarem la mar,

Seguirem on no hi veiem,

Allà on només hi sentirem,

Despullant onatge i sentiment,

On s’atura el matí morirem,

Allà on serem lliures per sempre,

A aquell recó hi tornarem, plens,

Allà on la vida sigui mars i cels,

On de res ens valgui ser o no ser,

Sentirem com ja no patim i som,

Allà on no ens serveixi ser ones,

Allà on tampoc ens valgui ser vent,

Després de tot serem l’onatge,

Vivint sempre a contracorrent.

L’essència del teu cos nu
Acariciant-se sota el sol,
Les flors a les finestres,
Tu damunt núvols suaus,
Adormint-me, dolça i tenre,
Com aquelles cançons d’amor,
Essència de flors i de pau,
De màgies i encanteris,
Ets el sospir de cada ocell,
El cant i l’essència del bes,
Tornaré a besar-te, ja nua,
Seràs la meva musa, inspirant,
Seràs aquell perfum, al·lucinant,
La meva enamorada i el refugi,
Com una bella ciutat italiana,
Com els carrers plens de llum,
Com una caminant, brillant,
El teu cos m’ho dirà tot de tu,
Que ja no hi ha límits ni marges,
Ni per l’avui, tampoc pel demà.
I així correrem per tots els carrers,
Adormirem el cos sota les terres,
Passejant per damunt els núvols,
Essències de flors ens tornaran,
Florint per les places italianes,
Les essències miraran fixament,
Tants somnis i tu i jo sense veure’ls,
Essència de flors a la finestra del cor.

I dels límits de les nits
Potser trobarem l’encant,
Som nus de tendresa i bes,
Cada vers m’ensenya més,
Cada vegada és més senzill,
Quan ens adormim morirem,
Un cop més el nostre cos nu
De tanta besada i caminades,
Suposo que som l’ombra justa
La que camina els nostres passos,
La que s’adorm a cada límit,
Aquella que s’acull a cada ull,
La que somnia per ser complerta,
Som nus i ja res és com era,
Després de tot som allà on érem,
Despullarem la tarda per veure’ns,
Plens, ocuparem cada plaça i carrer,
La vida serà sempre viatge al•lucinant,
Després de tot som allà on érem.
Som nus de tanta bellesa, encara queda,
De tanta besada, som, i doncs, el que resta,
Ara que acaricio la teva pell amb els ulls,
La teva geografia, el teu cos bru i nu,
Ens dirà com érem abans del encontre,
Adormiré els meus passos, un cop més.

Dolçor extrema al límit dels ulls,
Entre les núvols i la lluna seré,
Entre el teu cos i la teva anatomia,
Entre la dolçor extrema i la mar,
Entre la tendresa i la ceguesa,
Entre tantes terres tortes, la sort.
Endolciré el dol si arriba el dolor.
Entre l’olor forta de les coves,
Entre les herbes que s’adormen,
Entre les tortuoses formes de nit,
Entre les instantànies fotografies,
Sense presses ni més encanteris,
Sense la necessitat de veure’ns,
Sense la necessitat de sentir-nos,
La dolçor extrema ens dirà que som,
Potser qui som, potser tota la resta,
I de nit adormiré totes les ànsies,
Entre les terres molles i humides,
Endolciré les sinuoses companyies,
El sol creixent i crepuscular, la veu,
Entre tantes terres la dolçor més dura,
Entre el teu cos i el meu cor, la carn,
La saviesa de la ceguesa i les nits,ç
Totes les nits, adormint-me i mirant,
Entre cada somni, el teu cos mirant-me,
Entre la dolçor extrema i l’extrema por,
Entre totes les il·lusions i les frustracions,
Serem el color dels ulls de les deesses,
De totes les promeses garantides pel temps,
De cada instant mort o cada instant present,
Serem la font on despullar-nos i ser-nos fidels,
Entre els estratagemes de les gemmes polides,
Entre els regals adquirits amb els anys,
Els panys de totes les portes i amagatalls,
Allà on els refugis es fan només amb les mans,
Allà on ens adormim sense paràsits ballant,
On endolcim el dol si el sol vol o no vol,
La dolçor extrema ens dirà qui érem,
Qui som encara… i que volem si volem,
I sinó volem perquè ens sentim i estimem,
Si aterrem ens dirà que és la dolçor i el cos,
La carència de la ciència i la parafernàlia,
De les segellades metàfores, bellesa abstracte,
Allà on és més senzill trobar-nos i besar-se,
La dolçor extrema ens dirà qui som i que queda,
Després de tot això ja no quedaran marges,
Tampoc quedarà lloc ni marges, res de res,
Després de tot això només voldrem dolçor.

Ara, només en aquest moment,

Ara i tan sols ara, ara mateix,
Quan l’univers creix i ja neix,
A anys lluny de qualsevol passat,
Les hores i els dies ho diuen tot,
Sovint el temps acaricia l’espatlla,
Es mostra dolç amb la teva pell,
Despulla les instantànies i el cel,
De molt lluny a molt a prop, ara,
Arreu sospiren les veus callades,
Collen cada coll per no veure creus,
Allà on les estàtues dansen nues,
A la terra ancestral, temps enllà,
On caminem per saber-nos lliures,
Allà on trobem cada bes al vers,
Allà on l’univers ja no hi és,
On caminem per saber-nos plens,
Allà on era l’instant principal,
On no hi ha passat ni futur, ara,
Que despullem ones i onatge,
Ara que descansem vora la mar,
Que estem a un pas de la pau,
I sense acomodar-nos dansem nus,
Com estàtues blanques sota temples,
Allà on ja no ens manca cap “ara”
Allà on només existeix l’instant,
On s’aturen les albades i creixem,
On l’univers creix, instant present,
On aprenem el ritme tranquil del vent,
L’huracà i la calma, tots els temps,
Allà on som lliures i plens arribem,
Allà on m’omples de vida i sentits,
Allà on jo t’omplo de present, ara,
Ara que ja és ara, ara i eternament.

Infinit habitable dels dies acostumats,

A les nits sense tu, sense cap instant,

Quan decideixo ser-te fidel i no hi ets,

Quan descalço els peus davant la porta,

 Quan no tinc més penes que les llunes,

Quan el sol em crema sense protecció,

L’infinit és una senyal de drecera i sort,

Mentre m’aturo i no et voldria ni sentir,

Ni et voldria veure, ni tocar-te, res de res,

Quan entre les llençols et buscaria dolça,

 Sense conèixer-te, sense saber de tu, gens,

 Entre la ferocitat de les feres i els fanals,

 Entre la llum i les urpes, entre les nits,

Ara que em despullo davant lluna i sol,

 Ara que encara és aviat i ja mai adormirem

 Tantes il·lusions com estratagemes, la sort,

 Ara que les dreceres em duen allà on ets,

 Després de tot això ja no quedaran llocs,

 Ni on aturar-nos, tampoc on recordar-los,

 Aquells astres adormint-se entre els núvols,

 Aquells planetes entre la pols còsmica,

 A la via làctia, entre la llet i la tela d’aranya,

 Entre tot sempre hi haurà aquell univers,

 Aquell infinit inimaginable i habitable, nu,

 Després de les línies escrites ja no hi sóc,

 Potser només és el subconscient qui escriu,

 Potser aquell infinit habitable és on vivim,

 Potser només és un segon on viure i sentir,

 Després de tot això suposo que és l’instant,

 És la veu usurpada a les nits més salvatges,

 Potser és la prova més significativa del ser,

Entre els ulls i les matinades serem univers,

 Serem el que ja som i potser alguna cosa més,

 Serem l’infinit habitable i les nits agradables,

 Serem el vent i la ventada, cada matinada,

 Allà on varem ser nens i nans, on som ara,

 Despullaré la tarda si ets amb mi i ara véns,

Ara que encara despullo els instants mirant-te,

 Ara que és més a prop cada univers habitable,

 que som on els deserts s’omplen d’oasis,

 que som més lluny del que no ens pensàvem,

 cridaré fins que el nostre cant sigui escoltat,

fins que els nostres cossos es fonguin, fogosos,

 mentre la lluna farà un pas en silenci, morint,

 mentre la seva sang serà banca escuma i mel,

 desfent la nostra gola amb anells de carícies,

 entrant al nostre cos com univers habitable,

 com infinit assolible entre cada crit, habitant.

Érem l’escull i ara som l’ona,

Esperàvem trencar les aigües,

I ara som les roques del port,

Ara som l’arbre sense arrels,

Desempallegats de terra i astre,

Allà on voldríem ser i estar,

Món endins, més a prop,

El vent ens dirà on érem,

Ja res ens podrà negar el temps,

Cada nova passa deslliurarà el cel,

Com a l’escull on hi trenca l’ona,

Serem l’onada i el darrer anhel,

Estarem allà on no hi queda res,

Allà on véns guaitaré la ventada,

Després de tot som allà on volíem,

Allà on ja res no ens es negat,

Potser més endins, terra enllà,

On hi dormen els meus peus,

On jeus i descanses mar enllà,

Seré ombra i llum, dolç perfum,

Cos a cos serem l’ona estimada,

Escull a escull serem l’esquitx,

Entre l’aigua i el vent, el bes,

Seré com una espelma molla,

Com un escull allà on érem,

Si més no el darrer anhel,

On despertàvem arran del temps.