POESIES, ASSAJOS I MÉS (II)

 

Incessant ritme de trencades onades,

 Caminem el camí dels ahirs i l’avui,

Al respecte dels pactes pactaren pires,

Volien cremar-nos vius mentre reien,

Uns quants papers no havien passat,

Entre les mirades esquives als bars,

Entre rodons arrossars obliden els mots,

Entre missa i missa ensopeguen amb la vida,

Entonarem els càntics més antics, seguint,

Sense cap formula establerta, qui sap on,

Qui sap com, de quina manera varem ser,

Com podríem tornar allà on varem ser,

De quina manera volíem haver estat,

Que tant de nit com de dia despertàvem,

Que no teníem les forces per mantenir-nos,

D’alguna manera anàrem més enllà de l’anàlisi,

Anomalies a les vies varen maleir tota possibilitat,

Aquell final no tenia res a veure amb les estadístiques,

 No tenia lloc ni instant, tendírem a veure tendències,

Anunciàrem les ciències com matèries acumulades,

Cercàrem més enllà del mirall i les perspectives,

Per personalitzar la massa varem sentir la crida,

Entre matoll i matoll varem creure que érem el final,

Entre la tendència a allunyar-nos lluny de les llunes,

Entretant anunciaren que tendiríem a turmentar-nos,

A cercar entre les brases el foc apagat de l’ahir,

Ensopegaríem amb cada retall de diari,

Amb cada ahir exhaurit, a cada nit,

D’alguna manera érem el fi,

La matèria viva i les carreres,

Les mitges negres de la lluna nova,

Entretant teníem la tendència a morir,

A riure amb cada vida ressorgida,

Esperits dels crits i les cridòries,

De cada passa perduda i nord,

Entre les tenebres la llum blanca,

Entre tantes terres tortes la llum,

I tot era cicle sense final ni límit,

Entre el tren trobaríem el tros perdut,

Entre cada travessera el revers robust,

Entre roures i coure veuríem el metall,

Lentament trobaríem la sort a cada hort.

Cada brot serà blanca verge, sol etern,

Qui sap si de nit trobaríem el sentit,

Cada nota i cada musa, cada bruixa,

Aquella musa adormida dels cors,

Unes paraules anunciades a les vies,

Entre la tornada i el tron major,

Entre el dia de les portes tortes,

Entre les dones humides als llits,

Entre la matèria i l’espècie,

Entre les ennuegades gates,

Somni i incessant indici precís,

Principi del precipici d’indici.  

 

Vol màgic de tendres ales als vents,

Renúncia a la terra, ànimes del temps,

Anunciem l’onada per sobre els caps,

 Entre el núvols s’hi amaga cada traç,

El blanc de les parpelles i cada tornada,

Entre els segments de lluna creixent

Vent de ponent, vent de vol passatger,

Entre els teus dits la dolçor del món,

Sospiraré per la sort i el bes de la son,

Vol màgic d’ales retrobades al temps,

Temporalitzen les tempestes com a índex,

Donaran un epíleg a aquesta terra o un fi,

Cadascú amb el mateix camí, a vols oberts,

Serem potser l’ombra de cada camí i drecera,

Enumerant les mines que trobarem per la via,

Vivint entre dones d’aigua i ulls de tendre mirar,

El vol màgic és la tornada al temps del demà,

On potser serem més vius, on quedarà l’ahir,

A cor i cos descoberts, obrint-nos a la llum,

A cada pertorbada mirada, a cada llit encès,

Depenent dels dies potser entonarem el cant,

Potser aplaudirem, si plau, si la pluja ve,

Com un concert de gotes trepitjant finestres,

De cels oberts a la calma del destí primer,

On la tempesta és festa per la manca de sol,

On anirem si la vella bruixa ho anomena,

On s’amaga la fada i on s’amaga la màgia,

On, d’alguna manera, ja tenim cada destí,

Quan, sense voler-ho, ja som més joves,

Futur incert de certesa cega i potser muda,

Fotuda forma de fer forts els cors i la tarda,

Serem més vius, encara que no vulguem,

Serem més morts quan més vida engendrem,

Serem l’ombra de cada patir, de cada far,

I sí, moriré a cada pas, passarà vida i amor,

Pels vols màgics de la tornada blava,

Pel blanquinós contrast de núvols i mars,

El reflex de la nit ennegrirà el vers d’ahir,

Potser després de tot som just el que manca,

Potser som aquell vers versàtil i volàtil,

Potser l’espurna del foc a la pell, el cel,

La fogositat del foc candent i patent,

La lluminositat de l’ona cara al vent,

Naixent entre el nord, naixent al sud,

Entre les mirades de la tarda i el sol,

Morint de nou per néixer més forts,

Sentint les formigues sobre la pell,

Sentint més fort el sentir sense patir,

Si per l’amor que sentíem ara oblides,

Si per l’amor que sentíem ara ja plou,

Llàgrimes de metall fos a les baranes,

Llàgrimes de trencats menhirs a la tarda,

Despullaré els fils i cada batec em tornarà,

Tronaré per no sentir cap campanar,

Del ventre de la mar sorgirà el demà,

Sense dogmes ni fe, sense voler saber,

Anant més lluny de la lluna i les postes,

Darrere cada horitzó, la pell germana,

Frec a frec, cos a cos, anirem cap el sol,

A soles amb els ritmes que composes,

Al ritme d’un amor encara no viscut,

Sense cap escut pel cos ni el màgic vol,

Sense cap barrera a la barreja de mots,

Sense cap frontera, tan sols el nou cel,

Com trencadís de mirades i miradors,

Serem la pell de la pluja i el cant major,

Com una tarda a les terrasses del passeig,

Com un anar i venir de l’illa a la cala,

De la calma a la mirada, del cel al llac,

Serem el vol màgic, cada despertar,

Bategant darrera les finestres, somniant,

Entrarem a la part fosca de la cova morta,

Entre les seves vèrtebres trobarem el tro,

Cada so, cada mot, cada silenci adormit,

Cada batec d’ales i vent, cada somriure,

Cada mot valent i etern, serem el nou cel,

Cansat d’esperar-nos, ja roig de vida,

Ja roig sense la malgastada sang,

Volant potser l’entendran,

Volant potser sentiran,

I si no ho senten,

I si no fa mal,

I si volem,

Vol màgic,

Vol etern,

Dormirem,

Al jaç del cel,

Amb la mel als llavis,

Amb el cor batent,

Amb les ales al vent,

Somrients i purs,

Darrere els ulls,

Sense llàgrimes,

Sense més metall,

A l’avantsala del bes,

A la seva justa proclama,

Després de tot serem la tarda,

Serem l’escull i cada batec,

Just el punt just,

Cada mirada de vent,

I dormirem al jaç,

Vol màgic,

Etern tornar,

Dolç bategar.

 

Pol·len encès, llum de ponent,

 Sol bategant mirant el cel verd,

Residus d’herba verge als fanals,

Pelats quedaren els cims enderrocats,

Entre els arbres s’hi amaga la lluna,

La roja escuma és sang pertorbadora,

Herba verda i verge són l’antídot perfecte,

El verí del fum de l’ahir és penyora i lloc,

Collaré els collars als colls de les assassines,

Amb la ment despullarem el món d’aprofitats,

El profit és matèria fina i viva, mai no morirà,

Repartits estaríem millor, de les tardes tendres, calor,

Entre les terres més properes i les darreres mirades,

Sempre contra la pena de mort pels assassins, morim,

Jutges interminables que jutjaran els presidents,

En una guerra santa no hi ha lloc a l’occident,

On la treva mai és exacte ni acurats els preus,

Després de tot morirem per no ser excloents,

I de nit els hi miraré els ulls i no podré veure,

Marihuana verge i etèria, mos de sumes a la resta,

No dormiré per veure’t present i dormiré al jaç,

De cada marge brotaran les formes de no acabar,

I de dia la llum ens guiarà, tants marges a respectar,

Tantes tiranies, tantes formes de tenir-nos cercats,

Entretant tanta llum ignorarà les formes de cercar,

No hi ha excuses al món de la lluita armada,

Hauré d’armar-me amb els millor llença granades,

L’atac sembla ferotge i no hi ha lloc al dubte,

La bogeria no és el que hauríem imaginat,

No hi ha cap lloc al marges i el joc mai ha acabat,

Com infants a l’illa del kharma dormirem la nit,

De les tardes en direm “fulles de mel” pel govern,

D’alguna manera les seves lleis maten a la resta,

I sumarem esforços si en això consistia la guerra,

Dormiré al jaç per no veure cap mena de querella,

Després de tot les lleis moriran com la norma feta,

Crivellarem els vells estatuts i la terra serà lliure,

Asseguts al ras cremarem els antics records,

Hauria de pensar en cremar cada fotografia,

Apurar-me amb les banderes i altres símbols,

Entretenir-me amb les formes dels dictadors,

Clavar-los ben fons les agulles dels vudús,

Entreveure les seves xarxes i atacar de front,

La lluita universal encara no acaba i jo aquí,

Tu allí, entre alí i la aliança de pau desfeta,

Tornaran a sonar canons i canonades…?

Serà una altre falsa alarma de les bombes…?

Quan arsenal serem capaços d’atorgar…?

D’alguna manera som al bell mig,

D’alguna manera som la cendra i el foc,

Una altre manera de no mirar-nos ni morir,

Una forma gairebé etèria de guarir-nos i sentir,

Una excusa d’aquelles que mai acabarem de matar.

D’alguna manera la ficció surt davant la realitat,

Avançarem a cops de copies d’addicions,

Serem com segregacions de les dolces herbes,

Entre el metall i les metralles dormirem metralladores,

Les pistoles dels criminals de guerra, la seva guantera,

La seva visera, els seus vestits de camuflatge absurd,

De que els hi serviria una massacra i arcaica, vil,

Alliberen les liles ales de vent i calma i morim,

  

Potser tot és un enginy de les mateixes dones d’ahir,

Entre els càntics i el cant adormirem les aus de la nit,

Entre elles i les nostres idees farem les pel·lícules,

Entre les partícules de particions i subvencions,

De les vençudes formes del propòsit i les fites,

Després de tot no hi ha més instant que el viscut,

Arribarem al final de tot, al fons de les circumstàncies,

D’alguna manera hauríem de fugir dels versos d’ahir,

De les maneres que tenen les entranyes de sentir-se,

De lluitar fins les cimes impossibles, fins als nuclis,

Adormir-nos a les branques del coneixement i la causa,

Aturant-nos a cada marge, deslliurant imatges i paraules,

Passarem de tot, de les mateixes ratlles, despertarem,

Enlluernarem la llum i la lluna, serem cada tarda.

Herba verge i una manera de trobar-se, pol·len mort,

De nit adormiré les ànsies, ens veurem a les planes.

 

Pell dura i vísceres vicioses, sortilegi,

La seva fragància atura el vers i el bes,

Voldria tornar allà on era però restaré aquí,

De fet cada instant és un caprici pel temps,

Aturaré la forma de mirar, aturaré els jocs,

Jugaré sense premeditar-me, voleiant,

Que de les instàncies en farem comiats,

Com menjar i com despedir-se sense ulls,

Com entreveure les farses i els versos sense tu,

Com mantenir-nos sincers i fidels sense móns,

Entre les cames del destí xuclen les il·lusions,

Xarrupem sense voler saber-nos diferents,

Entre la llet de la via làctea t’hi mareges tu,

Entre el suc de la delicada pell brotarem,

A brolls intuirem els colls on hi vessa la mel,

Després de tot el prepuci tiba i no hi ha tornada,

L’explosió dels planetes i els pomes és blanca nit,

Després de tot els esquitxos són estigmes del nou dia,

Desfarem la pols còsmica amb una mirada, casi oblida,

Les seves fragàncies seran límit per les meves parpelles,

Entre les pells i elles sorgiran invents d’on no n’hi ha,

Entre tantes torres torrarem el material que ens tornarà,

Entonaré el tresor i l’or, enterraré totes les harmonies,

Totes les frases sorgides, com sortilegi fet cançó,

El teu cor dur i la teva pell freda, com podríem acabar,

Després de tot estem segurs de la mirada i dels besos,

Entonarem marges i frases, deslliuraré la nit dels dies,

D’alguna manera ens hauríem d’entendre sense mots,

Nombraré les formes de entendre’m sense paraules,

Només els gestos ens diran com érem, com som,

Entretant dormiré entre les religions i el propòsit,

Entre les formes d’atacar i dels versos satànics,

Entre cada full i cada pàgina, navegant solitari,

El teu cor en perfecte harmonia em dirà on sóc,

D’alguna manera seré on les onades em guiïn,

Entraré al port del far vermell, tornaré al nen,

Entre parpelles a parells, estimaré el teu cos,

Somniaré el teu cos, miraré el teu cos nu,

Entre les brases sorgirà el nou foc,

Un envellit cor i la pell calenta,

Sense saber del final,

Sorgiràs, nua de pell,

Nua de cos i ànima,

El teu cor caminarà sol,

Sense més destí on anar i venir,

Sense més tresor que el propi cor,

El teu cor, carn dura a contracor,

Entonaré les frases que tu ensenyares,

Ets la musa perfecte, la fada,

Ara que no el veig deixaré la frase,

El vers i l’onatge, deixaré la mar,

Restaré en calma, una altre vegada,

Els sentits em diran on anar a trobar-te,

Sense ells la terra no bategaria massa,

Com oasi a les mans de les muntanyes,

Restaria mut i heretge, fera ferida,

Fet i fet l’astúcia ens diria,

Quatre paraules d’amor,

Quatre cors il·lusionant,

Una barreja constant,

El teu cor i el dolor,

El meu cor i el suor,

Masses presses,

Massa pressa,

Masses cord muts,

Masses acords durs,

Druides de la sort,

Cos a cos,

Cor a cor.

 

Somni premonitori de pressió dins el món,

 Batega la terra i no és qüestió de mirar enrere,

Sentim la fragància d’ahir dins cada crit,

Preguntes el perquè i no hi ha res a dir,

Ets tu o és l’ombra del demà, que serà?

Ara que torno pel camí allà on érem,

Allà on preguntàvem sinó afirmàvem,

Que de cada fisonomia en treia telepatia,

Que de cada cos en treia el goig i el plor,

Que de cada paraula en treia la resposta,

Tantes idees eren identitats compromeses,

Mira el compromís que adquirí al mentir,

Despulla l’alba i no hem diguis mai res,

Res més, prou, només serem els primers,

Sense voler-nos sentir, tots al mateix camí,

Senzillament som el que restarà sense matar,

A primera línia de foc tot és una mica més mort,

Trobaré els vasos buits de mineral o aigua gelada,

El complot dels ulls i les mirades mai no morirà,

D’alguna manera ens alimentem de mines calcàries,

Els significats i la impaciència podrien distreure’ns,

Potser caldrà emborratxar-se i esborrar cada passat,

Tardaves massa i ja era negre la tarda, deslliurada,

Entrares on s’atrapen les trampes i no mentires,

De la pell s’atraparen les rampes i les terres falses,

Vaig morir, una mica més, per tu, pel de després,

No era ni sóc pres, la consciència recula a cada rec,

Dels marges i els franges l’univers ens diu allà on ets,

Cada tomba, cada os, cada calavera, cada esquelet,

Cada cementiri, cada fragància d’ahir, tot un menhir,

Gran i sacra, sarcòfag de les màscares funeràries del lluir,

Límit amorfa de la dona que mor i l’home que mora,

Cada jardí una branca o un pou d’oliveres i moreres,

Memòria i encontre de contes d’infants a la finestra,

S’aturaran les restes de les franges tal i com érem,

Dormiran les deesses, ens lleparan diables esotèrics,

El pacte amb Lucífer és un tractat sense diners ni so,

Dormen les flautes durades de foc i notes erràtiques,

Erren les fragàncies al voler emular la gelada onada,

Flama d’aroma que encén el primer cigarret, sorgeix,

I dels seus dits envellits i el seu pelatge roig i florit,

De les seves banyes intactes i afilades en farem fum,

Mor, Lucífer, ets menjar pel Déu de
la Ciència,

Científics i cienciòlegs o tenen admès, ets past,

Menjarem les teves urpes per fer el pacte brillant,

Escurarem cada cos, cada línia, cada fina corba,

D’alguna manera has de pagar tantes factures,

Tantes il·lusions perdudes entre el foc i el glaç,

M’aturaré allà on els trens no poden avançar,

On s’engalardonen els presidents decapitats,

Els soldats mutilats, els comandants rojos,

Els narcotraficants d’art en pols, de passions,

I jeure, i ho faré un cop més, destacada fragància,

L’ahir només era una mera excusa per viure més,

Per fer un altre demà sense mostres d’orgull,

Per dir-te que també m’agraden els feixistes morts,

Que per la seva carn fresca jo donaria el millor de mi,

I el canibalisme és mostra d’antiguitat, la carn és jove,

La llibertat d’expressió és una cornisa on s’hi amaga el sol,

Sol encendré l’últim cigarret, com vil Lucífer, em menjaré,

I del somni sorgiran tants estels com diamants encesos i ferms,

De la salvatjada sorgiran les nostres mans per sota les creuades,

Que no hi ha creus ni màrtirs, no hi ha més guerra que els pactes,

Diners i moneders, carteres de calés molls pel verdet de les ironies,

Sarcàstiques lluites de foc i de gel, a un cert nivell de possessió de l’ànima,

Del cos, del suc i la fragància, infern on el paternalisme és porta d’entrada,

Vindran a nosaltres les més feres imatges, com ganivets esmolats, al tancar.

I no seré jo qui encarrili cap tren ni cap farsa, de nit morirem sense tocar-la,

D’alguna manera hauria de desfogar-me, encendre focs de passió per l’ànima,

Animar aquelles mineres que ceguen la vida per poder arribar a justificar-la,

D’animals com érem ara som esclaus d’unes claus per uns béns aprofitables,

Que les ciutats s’omplin de gent o els pobles estiguin més o menys deserts,

Que el capital és la fera per cada religió i cada religió la fera per a cada raó,

Que d’alguna manera t’estimo perquè ets una única promesa en forma de fera,

Després de tot les imatges parlen per elles mateixes, si no hi fóssim no vendrien,

Quina és la nècia emergència del consum pel consum, quina és la base i quin el fum,

Diga’m una raó per entendre que l’ahir no és el demà, que demà serà el mateix avui,

Quina necessitat la de corre pels camins de la rapidesa, que empeny la necessitat,

Quan temps passarà abans res sigui dit i callem d’una vegada per totes, inventats,

Refets i socarrimats, als animals mai ens mancarem, la intel·ligència és arma apresa,

Entre els més forts i els més dèbils som una ombra als ulls del criteri, quatre cossos,

Estigmes als cossos blancs i trencats de les morts desèrtiques i de les vides abundants,

I mai voldria fer crítica social, mai voldria ficar-me més enllà de ben endins, cap al fi,

Entonaré ritmes d’abans, m’acceleraré, despullaré l’alba i no seré més que ésser proper,

Que de ningú no s’entén la forma de saber-se i tenir-se sense ser part de la innocència,

Farem de la ciència paradigma d’un ésser que mai va saber-se mirar als ulls de les nits,

Els astres diran qui eren els savis que mai sabíem enumerar ni saber-se sense esperar,

Cada astre com cada animal serà o no serà, sense paraules ni mots sota les imatges,

Sense imatges més enllà de les esferes lluminoses que tot ho diuen i ja res no amaguen,

Serem, i doncs, una forma més de besar-se sense llavis, una forma de versar sense vers,

Una manera de dir-nos un “fins ara”, un “fins després”, potser només amb una llepada,

Potser només amb una sola mirada, potser serem més salvatges, sense justificar-nos,

I de centre del la terra vindrà la pressió, que som sinó fragància, que som sinó passió,

La mateixa matèria mineral, la mateixa matèria orgànica és pou de riqueses insondables,

No tinc el costum d’oblidar-me, de tant en hem trobo només al tribar-te, tant endins,

I la terra sembla no adonar-se’n, sembla no patir el que ens criéssim part d’un sol camí,

La nostra carn patirà el sentir-nos de pas dins una història tant poc fugissera,

Desarrelats com estan els governants ja no podran més que resar als seus Déus,

Si mai no hi creien ja no tornaran mai allà on eren, desfaran els líquids, morts,

I si els ocells no volen saber res de cucs, si els ocells no volen saber res del magre,

Migraran cap a terres promeses per les rareses de les seves branques ben esteses,

Descobriran, i doncs, formes més senzilles d’alliberar-se i de menjar ben calent,

No quedarà cap rastre de les il·luses cadenes, cap senyal de presó ni de treva,

Cap guerra darrera cap finestra, cap mut ni mutació, entrarem tot seguit en raó,

Sense més paraules que un sol so: Encanteri de somnis encesos i de passions,

Racons on trobar els deixebles del deix i la deixada, del vers i l’eixida tornada,

Serem versos versàtils i fugissers als ulls càlids de la tarda i cada vent, essent.

Fragància compromesa i pressió de l’ahir, fragància neta, dolç i tendre verí.

 

Simbiòtics símbols d’ulls foscos,

Alegria bruna de finestra enorme,

 Dansen les figures lliures al vent,

Simbologia erràtica i nus primer,

Entren les balades als ulls doblats,

Diagrama franc d’espurna i astre,

Simbiòtica la forma de les onades,

Entraré on la màgia no m’aculli,

Adormiré els marges amb mirades,

Seré la franja de les il·luses trobades,

Il·lusionant els dits amb els càntics,

Arran dels simbiòtics miratges,

Deslliurant lliures lluites al límit,

Entreveient la visió i la nit dolça,

Dormiré al jaç de la primera dona,

Enlluernaré llunes amb la mirada,

Seràs la fada, la bruixa, la justa musa,

Aquella ombra de llum i vent que dansa,

L’eterna mirada de les màgiques trobades.

Trobadors de torba imatge diran la resta,

Equilibraré les forces amb la vall errant,

Descendírem els somnis i ara som molls,

Somnien les imatges les més belles paraules,

Som allà on voldríem i no hi ha delit ni calma,

De tant en tant les simbiòtiques formes de gel,

Gelen el vas i la forma prefixada, són la calma,

Ara que no tenim per on anar ni com agafar-la,

Ara que s’atura al punt just de necessària mirada,

Miraré i eixiré d’aquí sense neutre miratge,

Seré per tu com la mà que mai nombraves,

Un nombre més o una xifra deslliurada,

On vers concís i tan sols una paraula,

Barreja perfecte de mirada trencada,

Després de tot ets l’illa imaginada,

Limitaré els marges per no troba’ls,

Tornaran a mi tantes imatges,

Seràs just la tarda, la nit, la vida,

Ulls cristal·lins de simbiòtica dansa,

Ennegrits de mi i de tu, tendre anada,

Sorgiré per damunt les cendres i la calma,

Simbiòtics com són ja res els hi manca,

Potser només una justa mirada, la màgica,

Simbiòtics com som ja res no ens espanta,

Serem un únic ésser de matèria orgànica,

Transportant-nos dins la màgica anada,

Dels núvols sorgirà la sort i girarem,

Com peixos enormes d’ales i aletes,

Éssers indiscutibles de mans alades,

Estratagema de tractes i tractats,

Diagrama just i simbiosi, l’onada.

 

Bes de mel al ritme del vent,

 El que dius encara no entenc,

El que et dic no és del tot cert,

No entenc la meva mirada cega,

No entenc tants dies sense treva,

Ahir vaig tenir l’hora bruixa als llavis,

Em deies, mentre t’abraçava, la tarda,

Me la nombraves i no podia acaronar-te,

Masses dies sense tenir-te ni imaginar-te,

Masses tardes a les portes de l’innombrable,

Masses poques cartes damunt la taula,

Vaig tancar la porta i vaig cridar-te,

Semblava que em miraves,

Vaig callar, fent el poema ras,

Curt, sense saber callar,

No sé si erets tu,

Bes de mel i una carta,

Fugissera i radiant,

Bes de brillant diamant,

Llavis plens d’essència de kharma,

Un altre dia per tenir-te i acaronar-te,

La tarda no em dirà com poder besar-te,

Hem quedo amb el vers breu i la matinada,

Qui sap si els somnis arriben al no nombrar-te,

Mai diré el teu nom per por a no poder acariciar-lo,

Per por al no trobar-te, al buscar-te sense besar-te,

Faré d’aquest el poema més breu després de tot,

Només quedarà el bes de mel per qui vulgui robar-lo,

Entrarem en negociacions, això de l’amor admet tràmits,

És com una pura transacció de líquids i de mirades,

Potser només un altre negoci per la vida donada,

Una forma d’excitació i transacció, falsa passió,

Bes de mel i poema d’amor humit,

Tendre delit, extrem conquerit,

Vers proper i llaminer,

Bes de tendresa,

Ulls de nit,

Bruns i humits,

Poema breu,

És el teu,

Seu,

Dóna’m els llavis,

Dóna’m el somni,

Bes de mel i son,

Tendresa brillant

Els teus ulls bruns,

Moriré abans de dormir,

Un cop més, per després,

Ara ho deixaré,

Mai ho faré,

Bes de mel,

Encanteri fet extrem,

Deixaré d’escriure’t,

Obsessiva sessió neutre,

Neurosi acabada per morir.

Prou!!! L’amor i la tendresa són molt més que tot això, la memòria hem falla, deu ser la calor…

(o pitjor que això) 

Diga’m que res és així, per la terra que ens va parir!

(Breu introducció al poema d’amor – fricció)

“I’m calling you…” -Bagdad Café-

 

Somnis indiscrets a l’avantsala de l’honor,

Horror de indiscretes finestres doblegades,

Dobles personalitats entre els nens violats,

Malson discret, pàgines de foscor extrema,

Lliuraria un poema negre a la pàgina fosca,

Enlluernaria els somnis sinó fos per la por

Horrible malson de les hores mortes per tu,

Les indiscretes pàgines negres de les morts,

Degollen instants i tanquen edicions plorant,

Els ulls de les cambreres ho diuen tot: Mort.

Dissolen els somnis indiscrets tornant a morir,

Riuran, potser, en un somni imbècil de poder,

Entrarem a les pàgines virginals i blanques,

Calidesa de la ment en eufòria continguda,

De tant en tant un nen superdotat ens mirarà,

Planificarà els mots i les pauses, ens lliurarà,

Entre son i morts, entre malsons i somnis fets,

Entre la seva velocitat i la nècia violència,

Entre l’encanteri dels ulls bruns i fixats,

Ens mirarà als ulls i no trobarà més lloc,

Entre els micròfons lliures es deslliurarà,

Entre tantes informacions el president perdrà,

Els consellers busquen titulars bonics i nets,

Polits com els seus culs, la veritat no s’atrapa,

Ara que t’atreveixes a dir-ho sense vergonya,

Somni indiscret és el secret de la vida eterna,

De l’etern infant i l’adolescent radiant, il·lusionat,

Política de ficció anuncia el pitjor dels arguments,

Entre tantes terres tortes hem escoltat el so del tro,

Entre tantes terres mortes hem après el so dels mots.

Entre morts hem anat avançant, acumulant odi i amor,

Romandran les cendres a les copes plenes de somnis,

Indiscretament moriran les brases i apagarem els focs,

Entre tantes histèries i dèries veurem hipòcrites crits,

Cridarem si no ens escoltes, més marihuana i menys mentida,

Menys informació idiota i més zones verdes entre les places,

Jardins jamaicans i cafès holandesos, cerveses a copes de gel,

Les llengües són com un somni de nen que no entén res de res,

Sense ignorància ni arrogància, sense tancar-se dins cap banda,

Entre que neixes i mors potser hi ha un lloc on entendre el nord,

On entendre la pèrdua i el saber-se part de la humanitat o l’ésser,

Entre menjar i menjar, entre dinar i sopar ens donaran informes,

Entre el carrer i la plaça, entre els camins i els prats: La veritat,

El verd i el taronja, el marró fosc i el blanc més pàl·lid i clar,

El sol brillant es posa a cada somni i a cada il·lusió naixent,

Ara que ja hi ha milions que no ens escolten entonarem el cant,

Caminants entre fotogrames de inhòspit paratge i equipatge,

Residus radioactius que radiaran els somnis més premonitoris,

Ens espiaran i espiralitzaran espiraliformes rajos rojos,

Entre els ulls i les ulleres veurem que no érem tant lluny,

Canviant de lloc i de llengua, canviant malsons per sons,

Imaginant l’imaginable he descobert com hi són sense ser-hi,

Potser ja no tinc res més a dir i torno on era per escoltar-los,

Són com el somni de la poesia més rimada, la forma rodona,

La competició entre el vers i el bes, entre la forma i el fons,

Entre els meus ulls i els il·lusions no hi haurà més il·lusos,

Entre el somni indiscret i el discret no hi ha més camí que el so,

Cada to és ritme de melodies, sense més nits ni dies,

Entre les paraules i els xisclets s’adormen els nens,

Somniant mirallets es veuran dins el mar del despertar,

Enumerant els peixos i les aletes, els bells colors de l’ahir,

Sense més a dir, només extremes formes de entendre’s,

Infinits on trobar-nos nus i lliures, entre els bells somnis,

Sense més parafernàlia ni vestidets de modes estranyes,

Entonarem el to pel tro, per cada so, somni endins,

Potser és estrany i queda lluny la tendresa i la bellesa,

Entre les brases i el foc quedaran les cendres blanquinoses,

Ara que no hi ha més bondat que la nena mirant per la finestra,

Entre la vida i la mort veurem els ulls dels infants més purs,

Entre els seus ulls i les nostres morts hi haurà un camí deslliurat,

Enlluernarem les llunes a cels oberts, entre estrelles i estels,

Esteles de vaixells llunyans ens duran per terres pacificades,

Somni complert, indiscret a mans dels Déus, volarem sense vent,

Entre tantes terres tortes veurem el desdoblament de personalitats,

Entre portes velles de fusta antiga, entre el verdet i el rovellat,

Robarem instants a les nits per saber-nos deslliurats de malsons,

Sonarem dins ràdios lliures, micròfons que no venen ni vendran,

Instants sense publicitat de notícies fàcils, periodisme de merdes,

Entre tants encarrilaments trobarem carrils sense catenàries,

Sense pèrdues ni esperes, sense morts ni dèries, morirà l’amor,

L’ànima i els somnis, potser serem més purs quan no sentirem,

Diga’m de quina classe de mort i de vida estem fets, diga’m,

Quina veritat amaga la mentida que sempre esperem la notícia,

Quina pena és la pena que mai entenem on ens duen les paraules,

Que sempre esperem tornar als cercles viciosos per no adonar-nos,

Que de nit ja no tenim por a res, ja deslliurats de tantes penes,

Mentre a l’altre cantó del mirall la mort ens dirà que és de la vida,

Quines armes hem deixat pel camí per no veure la sang a les mans,

Quina fossa ens espera si els escèptics ja tenen la seva sèptica,

Si els traïdors no tenen més que la seva franja tant ben oberta,

Si, de fet, sota les moreres dormen els millors somnis compartits,

Somni indiscret i responsabilitats oblidades al tancar els ulls,

Sense llums ni notes cridaneres, somni viu i alegre de l’ahir.

Entre les penes i les alegries hi dorm un infant que no pregunta,

Cap perquè, cap com, cap quan, cap on, cap propòsit, només el son,

I entrarà al somni com una lleu brisa de cristalls lluents,

Entre els peixets i els mirallets, entre els més bells diamants,

Entre els més bells somnis de passió i d’amor, tots dormirem,

Ara que a l’altra cara del món llueix el sol no parlaré de morts,

No escriuré més, i doncs, diga’m perquè hauria de fer-ho,

Tornaré a preguntar-te i ha posar interrogacions a la nit,

Si, de fet, hauria d’acabar, sense voler-ho la crònica és feta,

Qui sap si els poemes i les proses s’apropen sense proposar-ho,

Qui sap si pronostiquem els fets només de viure algun dia més,

Qui sap si serem el ser o l’absència del bes ens dirà qui som,

De que tracta aquesta mentida o aquesta veritat, qui hi haurà,

Si som el nen o la nena, l’infant de tendre mirada o la mare,

El pare, qui, sinó, qui som que no trobo el somni indiscret,

Diga’m si jo m’aturo i s’apaga el vers, diga’m que queda després,

Ara que el més ingenu ja no fa preguntes sobre l’ahir i el patir,

Ara que desperto del malson dels dies estranys, que hi ha de nou?

Somni indiscret i uns quants retalls de sagnants titulars,

Després de tot ja no sabria ni voldria tornar, somniaré,

Que potser ets tu qui durà la tendresa cap els meus ulls,

Que, de totes maneres ja no ens veurem mai més,

Que ets allí encara que no et pugui sentir,

Que ets amb mi, somni dels ahirs,

Que mires la font i el menhir,

Que hem pots sentir,

No caldrà patir,

Ets aquí,

Somrius,

Somnis vius,

Som els sons,

Som els trons,

Som el somni,

Indiscret i discret,

Som aquella llum,

Som l’adult i el nen,

Som la mare i la nena,

Som aquell terror i l’horror,

Som ulls sanguinolents a l’aula,

Eterna i estranya parpella tancada,

Només som el bell somni que queda,

La indiscreta finestra per on mires,

Som l’etern plor i la llàgrima viva,

Som la mort als ulls de la consciència,

Som aquella vella ciència, el perfum,

Som, i doncs, el transport i cada port,

Som les veles lliures de l’alliberament,

Som somni present i indiscret, el vers.

Cara a cara, cop a cop, vers a vers,

A la bella mirada de cada fada,

A la bella mirada de cada infant,

De cada bruixeta i cada bruixot,

De cada somni encès,

La presència del bes i l’amor,

Tancarà els ulls, esperant la calor,

Acollirà les seves ànsies la mare,

El pare dormirà sense pensar,

Pescaran somnis sense parlar,

Ja el més bells dels somnis cridarà,

Com una tempesta que no arriba mai,

Com una pluja d’estels al mateix nivell,

Com un somni que mai espera un final,

Com el despertar al costat del bell somni,

Imaginant una terra rica i plena de llum,

De pau, de ingenuïtat, per poder a badar,

Deslliuraré el vers i el bes, em moriré,

Després de cada nit, la mateixa història,

Sense patiment ni glòria, sense res més,

Només així, morint per dins, un somni menys,

Un motiu per arrancar a córrer i no tornar,

Qui entengui aquests somnis que parli,

Qui no entengui res de res que ho digui,

Potser el millor és ser-nos sincers i clars,

De tant somniar se’m oblida sentir,

Seré més salvatge i pensaré en tu,

Em negaré a ser qui era i sabré,

Per el teu cos nu on sóc,

Qui ets i allà on anem,

D’allà on venir,

Que hi fem aquí,

Sense més destí que demà,

Sense més treball que lluitar,

Sense més somni que l’indiscret,

Aquest que res no amaga,

Aquest que ens serveix,

Aquest que ja neix,

Que ja no plora,

Que persisteix

,I ja ho veiem,

Com ara creix,

Com el volem,

Com estima,

Cada vers,

Cada bes,

Cada fi,

Cada nit,

Bes a bes,

Pas a pas,

Mot a mot,

Tom a tom,

Sot a sot,

Tros a tros,

Sort a sort,

Deslliurats de tot,

De vida… de món.

 

Lluna perduda, pergamí antic, origen incert,

Incendiaris ulls de foc al bosc fosc del conscient,

Inconscients són els besos de gel, el glaçat estel,

Totes les fogueres que ens mataren, la lluna negre,

Entretant entrarem a les trames estanyes del vent,

Escriurem els versos més dolços d’amor herbós,

Les ciències no seran mai més mecanismes de Déu,

Ni forma d’acotar el temps o l’espai, res de nou,

Innecessàries alternatives a l’ossadia de ser i no ser,

De tenir-te entre els braços o abraçar el caminar,

Dubtaré un cop més, de tu, de mi, del de després,

De tot el que ens veu estranys i màgics, del destí,

Estudiarem les formes de sentir-me més endins,

Mar enllà, oceà de paraules el sentir-te en silenci,

Entonaré els toms de les enciclopèdies obscures,

D’elles brotaran les fulles i les pàgines fosques,

Aquelles negres imatges i paraules del prohibit,

Del que ens treuen i el que ens amaguen, la resta,

Entre els diables i les bruixes les herbes salvatges,

Entre la memòria i l’oblit, el desig, el ser i no ser.

L’esoterisme tenia les claus de les llunes perdudes,

Dels sols que mai més tornaran a brillar lliures,

Entrats en el sistema de cabòries i de durs ritmes,

Entre el timó i els rems, entre les veles i l’avió,

Entre el motor i la raó, entre tu i jo, entre totes…

Llunes negres i llunes roges, llunes perdudes,

Amoroses, llunes de trist comiat i hora dura,

Llunes d’argent passades per núvols d’or i màgia,

Aturem les paraules, sense elles no som res, ningú,