POESIES, ASSAJOS I MÉS (II)

 

I ens mirem culpables

 Dels jocs de mirades,

Quan de les nostres mans

Sorgeixen miratges,

I som germans de la nit,

D’ulls i caminades,

Pels camins d’atzars,

I destins de mirades,

Quan de nit somniem

En conquestes guanyades,

Els nostres ulls al dia

s’uneixen amb calma,

Somniant, encara culpables,

Per una mirada enganxada,

Encara poc afortunada,

Si no fos pel bagatge,

Tornaria a sortir,

Al torn de l’alba

Amb tu, de viatge,

Retrobar velles mirades,

Tornar-nos nus de temps,

De viatge i d’andanes,

Amb les mans juntes,

Els cossos fosos,

Els ulls com aigua,

Plens de vida,

Plens de màgia.  

 

Calma encesa, verí a cada pell,

 Illa de pau, calma estesa i senyal,

Embarquen als ports les ones, arreu,

Baixen i pugen entre cada dansa,

Acoren els cors navegants de la nit,

Entre les algues i les petxines, destí.

I oblidem que no som peixos ni aus,

Que per les nostres ales no ens veuran,

Quan per les escames s’hi escurça la pell,

Entre l’illa i la màgia, entre la pau i la calma,

Entre cada instant après l’arxipèlag a la tarda,

Despulla de paisatges les costes de la dansa,

Entre cada far els teus peus xops ballant-la,

Miratge de mines marines a prop de la cala,

Teixits de pell de pop, tenyint les roques,

Amb pinzell oportú i prim, pintant endins,

Aturaré la veu més enllà de la mirada,

Serem purs i eterns, plàcids, serens,

Illa de pau no l’esguerra la guerra,

Entre els nostres cossos la claror extrema,

Pujarem sobre els turons abans no vingui la treva,

Entre la necessitat de màgia i l’alquímia al bes,

Entre els amagatalls dels coralls sacrificats,

Entre la cruel victòria del soroll i el fum,

Entre la llunyania i la proximitat del temps,

Gaudirem de l’aire en pau i de la vela al vent,

De cada instant, cada moment, sense més temps,

S’aturaran els rellotges i no repicaran les campanes,

Mica en mica entendrem la pau com única arma,

Entre la nit i l’alba, lluny de la velocitat de la llum,

Trobant entre la calma l’illa de la pau perduda,

Entre els versos la necessitat de trobar-nos nus,

De tenir-nos més enllà de les presses i les passes,

Entre les aigües cristallines i les coral·lines grises,

En el roig intens de la teva mirada de cel roent,

Entristiran els ulls de la tarda si despulles l’onada,

La gelosia del temps que no pot aturar la mirada,

Entre l’esquer i la barca naixerà cada peix mut,

Serem potser la justa paraula, el vers versàtil,

Entre l’illa de la pau i les passes dels germans,

Entre les tenebres de les coves l’amor i goig,

Serem més purs quan menys ens mirem,

Formant part del tot, amb la terra per ulls,

Amb les formes de les eres com a recull,

Mirant de reüll entre el vent i les onades,

Amb els dits rojos entre les roques grises,

Amb els ulls de peix que neix i mor arreu,

Formarem part de les formes sinuoses,

Del ball dins l’onatge, a la platja enamorada,

Del mític vaixell perdut entre onades i vent,

Més endins de la mar, dins la calma extrema,

Cada desgavell de vol erràtic, a contracorrent,

Com un tauró d’aletes indomables, serem el cel,

Que s’atura a cada mirada, que ja no veu res,

Quan de nit ens besem quedaran les tardes,

Quan l’illa respira pau i calma ningú no espanta,

Illot endins vénen les nostres ànimes preses,

Cada energia és vers volàtil i calma encesa,

Volarem més enllà de qualsevol primavera.

 

Llum de lluna on la llunyania apropa,

 Entre les mirades esquives de les nits,

Entre la boca dolça i els llavis als núvols,

Entre el xiprer i l’onada, entre els ulls nets,

Amb el plor i el xisclet, entre cada vers el bes,

Tornaré d’allà on era si la tarda tempestuosa espera,

Sorgirem dels núvols, entre les tenebres enceses,

Entonaré el cant antic per les més velles tavernes,

Llum de lluna als ulls de la més màgica nit,

Entre els teus ulls i l’infinit, gesta assolida,

Ets l’escull al port de l’olimp, les drassanes,

Un perfum aràbic a les galtes de les muses,

Un bes de mel entre la lluna i els astres,

On la llunyania apropa, mostra’t lliure,

De res valen les suposicions o les accions,

A aquestes hores el matí mostra cada recel,

Anirem on la llibertat assolida no diu res més,

Sempre forts i fidels, el tren no espera ningú més,

Entre la llum de la lluna i l’ombra per cada racó,

Serem la mel als llavis dels matins adormits,

Entre els nostres dits cercarem el destí après,

Serem l’aire contra el vent, cada racó sentit,

Emprendrem el camí dels estels, cos a cos,

Ment a ment, per un instant radiant i present.

Llum de lluna on la llunyania entona el cant,

Brotaran les fulles i les flors, abans siguem infants,

Amb la mirada neta i clara, mirant de front l’encant,

Entonarem les notes d’antics trobadors, a cada front,

Les ombres de la nit ens duran allà on t’amagues,

A aquell racó de món i de vent, al sol ixent,

On s’amaguen les nàufragues mirades oblidades,

On s’hi amaga cada bruixa i cada fada, mar endins,

Allà on la lluna il·lumina cada ull i cada escull,

Entre les ones i les ombres trobarem el vers d’ahir,

Entre els ulls i els llavis tota la mel que podria abastir,

Ara que ja no t’atures al moll de les mercaderies,

Ara que no t’atures a prendre cervesa a cada port,

Ara que recules milers de milles abans d’acabar mort,

Entre tu i ella hi ha un encant de mites i de sorts,

Trossejaré el vers i la calma, cada pastís de mel,

Entre la nata i la xocolata, ets dolça llaminera,

La mina de dolçor que embruixa cada sentit,

Entre els pastissos i els anissos una forma de verb,

Quan el final no s’enumera ni es repeteix, ara neix,

Quan el principi és de llum i d’ombra, lluna endins,

Quan el precipici no s’atura aturarem cada matís,

Del matí a la tarda vagaré per aquí, lluny de tot,

Lluny de tu i de mi, lluny de la llum de la lluna,

A la llunyania que ens apropa i acarona,

Entre el vers i el bes, entre cada final après,

De res ens serveixen tantes màscares cares,

Entretant l’argila serà com la ma a cada cara,

Com el guant precís que ens acarona l’espatlla,

Fang entre els braços i el cos, a la llum de la lluna,

Com instant de màgia i de cant, xops i radiants.

 

Racó de vent, mar de trencadissa mirada,

 Límit de salines i bambolines al primer bes,

Huracà de formes sinuoses dins els marges,

Entonem l’antic càntic a les tavernes de la nit,

Ballem al ritme de les distàncies apreses per dins,

Ben a prop de l’escalfor de cada cor, fent-nos forts.

Racó de vent entre les teves mirades i la mar en calma,

Port oblidat pels antics trobadors de llum i tendresa,

Vindran a nosaltres alliberades ments i oceans lliures,

Aturarem les darreres formes d’estimar per sentir-te endins,

Aconseguirem tot un seguit de versos vells i ferits,

A canvi dels nostres ulls a les finestres, a cada porta.

Racó de vent a la frontissa i el front, entre les pells,

Sorgirem quan la sal ens ompli el cos i els llavis humits,

Estarem allà on l’est divideix a rem tots els vents,

On la rosa viu la tempesta abans la tarda ensopegui,

Després dels matins serens i les nits assedegades,

A ran de la cantina i el cant, entre el ball i el vent.

Racó encès, proper destí a les albes de cada nit,

Entre la matinada als ulls i la pell salada,

M’ennuegaré a la costa del teu cos bru,

Faré vaixells de paper per a les noves fades,

Les bruixes brunes i les llunes dolces, tendres,

Acolliré el vent amb els braços glaçats,

De nit la terra ens donarà lliçons de jaç,

De traç i de mirada, de negre intens.

Entre les llums la foscor a la mirada,

Entre cada sentit el vers menys dit,

L’enllaç de les enllaçades mans,

El neguit ennuegarà cada somni,

Potser demà tornarem a plorar,

Tornarem a sentir la pell amb la pell,

Les llengües amb les llengües, silenci,

Cos a cos coneixerem cada vela, cada vent,

Al racó dels nostres somnis: Caminant valents,

Entre les valencianes formes i el català estel,

Racó de vents dins la imatge de cada present,

Els llavis amb els llavis, llevant cada cel,

Racó de vent i una forma de ser fidels,

Al port i la cantina, a la taverna del vers,

On tot entona el càntic i es fa present,

On tot rima amb el ritme de la música,

On les cançons acaronen cada cor,

On les il·lusions endevinen el bes,

Les llengües amb les llengües,

El cos a cos, el llavi a llavi,

Aviat avisats de cada costa,

Apropar-nos al sol i la nit,

Sabent-nos lliures, a la fi,

Racó de vent sota el menhir.

 

Soldat del terror, mite errant, cel somniant,

 Entre les brases més apagades, les flames,

Somrient-li al vent trobem motius al cercar,

De tant encerclar les ànsies trobem el ser,

Sense més raser entre les veus i el cant,

Somrient radiants a l’avantsala del crit,

Del bes dins el vers, de l’univers de ser,

Entre l’origen i el final, a cada pas,

Sabent-nos néixer dins l’instant,

Guarint-nos de cada senyal,

Entre la nit i el cosmos,

Deixant-te portar,

Lluitaré per ser lliure,

Alliberant el meu temps,

Acabaré per sentir l’univers,

Despertaré per sentir-te un cop més,

D’alguna manera tot hem torna a tu,

Potser és un senyal del hivern,

O la manca, l’absència del bes,

Potser només un caprici del destí,

Malgrat les onades seguim aquí.

Entre el verí i les essències,

Entre l’ahir i el demà,

Com vers perfecte,

Entre la nit i tu,

A les portes de l’absolut,

Entre les ires del desconegut,

Deixant-nos la pell com ídols del vent,

Entre la terra i l’aigua, caminant vells,

Entre els mites i l’absència del bes,

Allà on camines i l’univers creix.

 

Entre les tenebres els rajos de sol ens guien,

 Entre les terres tàntriques, les psicoanalitzen,

Més enllà de qualsevol anàlisi terrestre,

Entre la joia del goig i la melangia del dia,

Entre les terres tàntriques trobarem el tro,

Entre el so i el to tornarem a la terra lliure,

Entre quins racons sortirem de la sort i el tros,

Tornarem, mera noció de cada poció, a la fi,

Entre les tenebres els rajos de sol ens guien,

Entre les terrícoles imatges l’anàlisi del cos,

Entre espiralització de l’ésser i la metamorfosi,

Entre la mort i la maratoniana forma del bes,

Entre el vers i el versàtil vèrtex de la finestra,

Entre els núvols i la lluna, entre el sol i la nit,

Entre tenebres de terres tàntriques tornarem,

Entre el tro i el llamp, entre les velles històries,

Entre la terra lliure i salvatge i tu hi ha un pas,

Entre la llibertat i l’alliberació hi ha una passa,

Entre les dèries i les histèries adormiré la tarda,

Quan vingui tinguem la paciència i la ciència,

Entre la negació a les espècie i als gèneres, morts,

Entre els parèntesis del calor, entre llengües dolces,

Després de les paraules més belles de cada ahir,

Ara que despullo la tarda potser em diràs on ets,

Amb qui vares venir, que et va fer venir fins aquí,

O quina forma adopta el vers i cada univers, el bes,

De quina manera m’esculls entre la collita i l’arbre,

Quin és el fruit que sense tastar-lo et torna a mi,

Entre la negació a l’ésser i la flor de loto, cada ull,

Del reüll del tigre i el cor de la tigressa, mig diablessa,

Entre la poètica i l’eròtica, l’essència de la bellesa,

L’essència de la presència, entre la ciència i la mort,

Entre les coses més boniques, entre les belles mirades,

Entre els pols i la lluita de signes, els més bells estels,

Entre les terres tàntriques, terres terroritzades per l’ull,

Entre les llaminadures a cada mina de la mineralització,

Dèbil com el tendre batec de la primera flor del jardí,

Cada sentir, cada absència de penitència, cada essència,

Mentre adormim les ànsies buscaré el primer massís,

De les seves abruptes formes en trauré els neguits,

Voldria ser allà on era el principi de les eres,

Poder-te tenir sense buscar-te enlloc,

Besar l’anatomia i fer-te meva,

Veure els teus ulls a la finestra,

Sentir cada batec, tenir-te lliure,

Entre terres tàntriques i el vers,

Entre tantes terres lliures el bes,

Acabaré per cercar-te si no véns,

D’alguna manera el destí somriu,

Els camins tenen tantes dreceres

Que he preferit sortir cap a la nit,

Quan les bruixes entonen el cant,

Quan no hi ha llum per diamant,

On veure’t sigui complert i nu,

Transparents als ulls de la gent,

Inhòspit lloc sense tirania ni sort,

Entre les branques de les heures,

Entre el lligam del quadre a terra,

Les teles velles i el traç antic,

El bes a la porta dels sentits,

Més endins, ben endins: Sorgint.  

 

Crit entre el gemec i la carícia,

 Estones de tons suaus a la nit,

A cada crit, a cada lloc, a cada llit,

Entre les illes i la mar, a cada onatge,

Despullen la tarda amb una mirada de gel,

Entre el cel i l’atmosfera, entre cada lloc,

Copien les dones els escultors dels clàssics,

Despullen la tarda amb un paisatge sense mirar-se,

Entonen cada cant d’ocell i cada xiulet de nen,

Cada joc a les portes de cada escola esmicolada,

Entre les guerres i els infants una bala com un plor,

Una bomba als peus de la innocència, instant fatídic,

Mal auguri de temps de tempestes als ulls dels matins,

Com pols i negror establerta desfilen els fills de la nit,

Com ombres que s’esforcen en no caure als marges,

Als límits de cada passa, entre el cel i el mineral,

A les mines on les nines juguen a ser grans ideals,

On no hi ha més que el pensar en la subsistència,

On el sistema no és tema ni mot, terme ni contracte,

No hi ha pactes on el crit més proper és el més llunyà,

On les carícies són de cendra i la tarda és negre contrast,

On les paraules són penjades als olivers de la comarca,

On les maduixes són tractades amb mirada de sud,

I les barques que no anomenes són al port de l’absurd,

On no hi embarquen els ossos, on hi dormim cada nit,

Entre so i to, entre gemec i crit, entre carícia i bes,

Allà on l’univers no pateix una nova terra creix,

On s’hi amaguen les més belles històries d’amor,

On el cor de l’infant no és atacat pel sistema ocupat,

Entre les arbores i la vall, riu enllà, tendresa avall,

On s’acaben els confins de la llunyania, sóc estrany,

Com una porta que no s’obre sense una llum,

La melodia dels símbols en el primer estat,

La puresa de la música per sobre les cançons,

Atura una veu trencada la plaça dels brillants,

Entre robí i la roca s’hi amaga un gran tresor,

Entre la sang i la saliva un dels majors temples,

Entre els cementiris d’animals, bells minerals,

Entre cada lletra una cançó, entre el cor i el cos,

Soc a soc els esperits de les nits em tornen al camí,

Entre l’inici i el fi cada drecera, cada carrer, cada llum.

Oblides que sents i s’apodera de tu la sensació de morir,

Com un vers estès a les ales de la bella bruna bruixa,

On les fades són verges i no és pobre la nit,

Allà on despullem la tarda per veure’ns aquí,

D’allí on vénen les imatges torna’m a mi,

Ara que encara no sóc el que desitjava,

Ara que encara som joves per morir,

Després de tantes lletres,

Sembla agradable la fi,

Entre el cementiri i la casa,

Entre el sarcòfag i el tresor,

Entre els ulls les perles,

Entre l’escuma el verí,

Entre la màgia, l’alquímia,

entre el semen els brillants,

entre la mucositat, esmaragda,

entre la mar, les llàgrimes,

com una matèria unida,

com un vers sense conversa,

sense un bes sense robí encès,

una matèria sense fi ni lloc,

un món trobat al extrem,

una vela al vent,

un instant,

un res,

un ser.

 

Musa de fogoses formes de mel,

 Ensucrada mirada entre bes i cel,

Fada de les hores molles i alades,

Salat mar entre la pell i l’escama,

Sirena oblidada enmig de la mar,

Vertader de verdet oxidat al port,

Entre la víscera i els ventrílocs,

Parlant pels descosits a amagades,

Sense llavis ni llengua, aire i vent,

Transparents als ulls de les gents,

Musa de fogoses formes de mel,

Ensucrada mirada entre bes i cel,

Bruixa enigmàtica i màgica,

A aquestes hores la lluna indomable,

A les dotze entre els miralls cada tall,

Entre el sol i les cantines cada càntic,

Entre el bar i la barra el meu cos nu,

Entre les brases i els focs encesos,

Entre les cendres les belles idees,

Ensucrades mirades gelades,

Entre la mirada i els teus llavis

Només una història de dolçor,

Entre la tenebra i els núvols,

Entre les histèries i les dèries,

Entre la ensucrada mirada els cels,

Ara que tornem allà on érem,

Ara que notem les notes al vent,

Entre les terres més velles, la mel,

Lleparem cada brot i cada brull,

La musa encomanarà cada cant,

Enlluernarem les llunes i el cel,

Entre els teus ulls la bellesa,

Entre les teves cames el paradís,

Mai voldria sentir-me tant malaltís,

Musa de tarda fada, musa de la nit,

Dona propera i concisa, mig perduda,

Dóna’m les claus per trobar la lluna,

Torna’m el cel del color dels somnis,

Entre les besades dóna’m el calor,

Torna’m boig d’amor i melangia,

Acarona’m una estona cada dia,

Dóna’m el bes de mel de l’ahir,

Encomana’m de llunes i nits,

De les visions de l’ahir,

Que no vingui a tu el destí,

Sinó t’atures ja ho faré jo,

Si no véns no podré tornar,

Si no arribes marxaré,

No hi ha més camí,

S’ha acabat la nit,

Tornaré allà on era,

Tindré l’excusa perfecte,

Vindràs a mi si no et trobes,

Entonaré la nota del kharma,

Si ens perdrem vindrà a buscar-nos,

Entre les llàgrimes serem les nits,

Entre les notes els ulls de la música,

Entre les llunes la tendresa de la màgia,

Entre tu i jo el cel negre de la nit,

Entre la tarda i el vespre un somrís,

Entre el matí i el sol dormirem al jaç,

Entre la màgia i el kharma, etern despertar.

 

Invisibles als ulls de la nit,

 Els matins s’omplen de tu,

La teva veu és un fil prim,

On ressona el sol creixent,

Es trenquen els núvols

I s’amaguen les pells,

Omplen les nits d’ocells,

S’aturen les passes,

Caminem novament,

De tant en tant la tarda,

De tant en tant el vers,

Despullaran les illes

D’un blau intens,

Entre els teus ulls,

Entre els meus llavis,

Besarem el ser i el no ser,

Cada partícula d’aire al vent,

Sorgirem d’allà on varem néixer,

L’existència donarà a la llum

Aquelles ombres llamineres,

Aquell caure sense ser d’enlloc,

El matí a cops d’empentes,

El rellotge que no diu res.

Les ànsies de venir a veure’t,

Les invisibles formes del teu cos,

La foscor negre no amaga la nit,

Les vives formes dels núvols el trencadís,

Els matins s’omplen de tu i m’ets absent,

L’essència del teu ésser és entre el cel,

Gelaré el llavis abans no arribi el calor,

Entre els nostres cossos només hi ha llum,

Creix el sol i baixen les ones allà al mar,

Entre les aigües juguem a no ser fidels,

D’alguna manera hauria de passar el temps,

Entre els pensaments humits dels matins,

Entre els nostres cossos i potser l’oblit,

Que som aquí sense veure’ns als ulls,

Sense mirar-nos enlloc, sense venir d’aquí,

Entonen els càntics antics vells pergamins,

I l’infinit s’omple de tu i de tot, de les nits,

Entre les teves mans i les meves cada matí,

La imaginació i l’acció, el bes i el vers,

Sabré com érem per les notes als miralls,

Vapor que es refreda entre els teus dits,

Els esperits estan d’acord en deixar petjada,

Si tardéssim una mica més ja no dirien res,

I potser la realitat seria aquella imaginada,

Potser els nostres ulls no veurien res més,

Qui sap si el matí ens du allí on varem ser,

On no calia trobar-se per entendre-ho tot,

On el sol era creixent, deixant la nit encesa,

Entre el trencat paisatge de núvols baixos,

Un trencadís de blaus i blancs bolcats,

Passadís de somnis i despertada llum.

Obrí els ulls el món i l’univers,

Algun dia hauria de ser el primer,

Com un ésser unicel·lular es creà el món,

Com un organigrama de calç i de pedra,

De gas i de matèria, indivisible arreu.

Invisibles eren els nostres ulls pel temps,

I no ens aturàrem al lloc de la memòria,

Varem ser purs, la mesura justa i fixa,

Potser aquella foscor d’ombra per la nit,

O el sol que es desperta quan tot és dit,

Quan tot ja ens es donat: Cap a l’infinit.

 

 Detalls als miralls de l’hora baixa,

 Entonen els càntics antics veïns,

De les seves serres ens són propers,

Les planes parlen de paradisos ocults,

La poesia més bonica podria ser l’excusa,

Qui sap si demà tornarà l’escuma blanca,

De moment la nit no ennegreix les ànsies,

El tenir-te nua entre els braços ocupats,

Desfer-nos de tota matèria al sorgir,

Sentir-nos nus a l’alba propera,

Allà on érem la barca ens espera,

I d’alguna manera varem ser lliures,

De nit i de dia em après a ser qui érem,

Entre les notes de la música, mirall i llum,

Mullarem els llavis amb la mel del mar,

Dolça i adormida la paraula brotarà,

Entre els teus ulls hauré après a estimar,

Com si fos de gel o de gelada mirada,

Suposo que aprenen de mi les aranyes,

Al vertebrar-me sobre el teu cos nu,

Al guarir-me amb els teus llavis prims,

Despullaré els arbres abans el so digui to,

Abans que res ni ningú vingui a ocupar-nos,

Deslliurarem els països de gelades estampes,

Entre les teves cames i les teves ales, les calmes,

Les cales que calen per elles, les seves frases etèries,

Tanta mel desbocada pels ulls de la gent a la ciutat,

Cada mot sembla encerclat per figures estereotipades,

Potser un recull de llums als ulls de les nits fosques,

La negror d’una pell bruna als límits de la tarda,

Ensopegaran els meus ulls als límits de la pell,

Entre els nostres llavis l’illa a la ment,

Descobrirà el teu cos nu la matinada,

Entre les llunes més dolces: La mirada,

Música a les paraules, ulls a la nit màgica,

Despullaré a tarda i l’arbre de fulles rares,

Quedarà només l’essència de la presència,

Quatre retalls de somni a les finestres,

Despullaran el vers del verb i l’alba,

Desennuegant la gola de males mirades,

Obviarem la via i el camí a vela i vent,

De nit recordaré la teva mirada esquivant-me,

D’alguna manera som l’essència de la bellesa,

En ella trobem els pensaments com a sentiments,

La pell amb la pell, cos a cos ens estimem.

Música a les paraules a dues veus.