Les noies de la llum
Les noies de la llum són un recompte,
Un mirar estrelles i anotar circumstàncies,
És un vell conte d’amor i de guerra,
Com un amagatall al racó de les idees,
Una mena de trencaclosques social,
Una vèrtebra d’instants compresos,
Adherits a la gloriosa fortuna de l’herba,
Les noies de la llum són l’energia inesgotable,
Anuncien l’alba amb besos de mel a l’horitzó,
El mar les tempta i s’hi cohesiona tot volant,
La seva llibertat és un estat de saviesa global,
Entre les nostres passes endevinarà el passat,
Si no fos de la lluna les noies de la llum no hi serien,
D’alguna manera s’acceleren les pulsacions al tocar-les,
La seva pell fràgil és porcellana fina i delicada,
No amaguen les ànsies tantes tendreses acumulades,
D’alguna manera són les filles de les dones d’aigua,
Tant magnetisme mai va ser donat a les temptatives,
Volia entendre l’aire i el vent i ara el núvol és roent,
De la soledat de cada individu sorgeixen amagatalls,
On pensar que aquí res no passa, que no hi ha novetat.
Potser de nit els seus ulls ennegreixen quan es coneix…
Que no hi ha bosc sense cabdals de mesures errònies,
Que d’alguna forma matemàtica i física són parents
De la necessitat d’atorgar noms i nombres a les coses,
De mesurar la química del amor o de les febleses,
Potser tanta màgia fan de les fades muses de la llum,
De la nit i la lluna immensa, de cada detall lluminós,
Potser només la crescuda del sol més enllà del vol,
Potser la necessitat de trobar-nos nus de món,
Encara tenim sort de les trobadores formes del sol,
La sang bullint a les venes de la tarda i el cos nu,
Entre la imaginació i les últimes gotes de saliva,
Entre els ulls ennuegats pel passat oblidat i tu,
Entre les noies de la llum s’hi amaga el màgic motiu,
L’univers oníric de les paraules despulla de síl·labes..
Els marges dels poemes i la astúcia de les fragàncies,
Ensumant el final abans no siguem plens de pau,
Entre les notes de les llunes i les llunyanies, el segon,
Entre el bes i el versàtil vèrtex de les finestres nues,
Entre les muntanyes i el destí de les imatges, arreu,
Despullen la nit de missatges propers a les ciutats,
De tant en tant són vertebres que originen el vent,
Són belles formes de dolçor extrema i màgica,
Entre els seus cossos hi dorm cada roja tarda,
Tantes vides viuran les seves cames, tantes,
Que els ossos són còmplices de els límits,
Aturarem les imatges abans res sigui escrit,
Entre palles i pallers, entre desig i amor,
Entre els nostres cors, complert interior,
Quan de tu i de les teves ombres hi ha or,
Quan romanem sense tocar-nos ni mirar,
Quan les noies de la llum tornen a estimar,
Quan dels cementiris trobem l’encanteri,
Quan de les seves veus venen les treves,
Quan ja no hi ha guerra amb honor,
Ni síntesi d’amor sense sucre i mel,
Quan el bes és l’etern, dolç present,
Qui sap si aturarem totes les imatges,
Si ja no voldríem entendre el passat,
Si, entre passa i passa, ja hem acabat,
Si t’atures i no em mires, si no em vols,
Entre tantes mirades he trobat la teva,
Entre atrevir-me i atrevir-te hi ha un pas,
Un pas que ja és eternitat, noia de llum,
Tendre perfum, no hi sóc si no hi ets,
Aquesta vida no té cap sentit sense mi,
Aquesta vida no té cap sentit al ser així,
Aquest pas que deixo enrere pot ser errat,
Potser de les herbes i els pins en fem fum,
Potser hi trobem les essències al·lucinògenes,
Allà on la pinassa oculta les cases dels gnoms,
On s’hi amaguen entre rierols i llacs les dones,
On l’aigua és musa per les fades dels colors,
Les seves mitges durades són radiants,
Les festes de música i color són al lloc,
Com colomins morts a les mines d’or,
Com arranjaments d’ajuntaments alquímics,
Potser la inèrcia va fer-me tornar allà on era,
Qui sap si la necessitat de donar-nos explicacions,
Potser entreveure els teus ulls entre els del bosc,
Entre la pinassa i l’olivera, entre ciris i cimeres,
Entre els ciris apagats dels monestir de pedra,
El teu perfum m’embriaga, noia de les llums,
Allà on tu t’apagues jo m’encendré, matiner.