Embruix de mel
Núvols grisos i trencats ronden l’espai,
Entre les tenebres les llums són rodones,
Com ulls enormes de formes sinuoses,
Entre les teves mirades i les mines trobades
Il·luminen el temps que ens veu créixer,
Com un atemptat a la cambra televisiva,
Com un desgavell de bruixeries i encants,
Un altre ona dins el mar de cabells durats,
No duren les tempestes més enllà de la mar,
Acabem per saber-nos lliures de vent i temps,
On els ulls de les nenes són miralls per el bes,
On l’encanteri és cançó d’amor i melangia viva,
On el trobar-nos més enllà de les vies i l’estació
És una altre forma d’estimar-se i de ser, sense més,
Sempre preparats per els atemptats a l’ànima minada,
Trobarem les trobadores poetesses entre les terrasses,
Un nou món espera i el vol de la mirada ve a trobar-lo,
Com uns ulls ennuegats de bes i vers, de poema i revers,
Un instant més on escórrer el cos i la ment, el sentiment,
Arribarem als paratges més vells de la memòria, del saber,
Entre l’embruix de la lluna i la mel als llavis de l’enteniment,
Entre les minades formes dels arbres que dansen amb la creu,
Entre les fades i els dones d’aigua, entre les sirenes del temps,
Quan en el saber no pensem, quan ens deixem morir pel silenci,
Quan de res no valen les paraules ni les carícies, més enllà del ser,
Rumiarem banyant-nos de rom i morirem mentre no meditem,
Entre les fites dels països una serena funció ens dirà allà on érem,
Entre la llengua i els escrits, entre els més recòndits entredits,
Entre dites i mites, entre els dies i les nits, entre tu i jo: Infinit.
Embruix de mel i llavis de gel, escalfor onírica dels desgavells,
Garrativada quedarà la gerra i la guerra, de tanta fredor encesa,
Entre els ulls de cada bruixeta el nostre desig de germanor serà ferm,
Entre els ulls dels matins vora la llar de foc i les sinuoses mirades,
Entre tu i jo, entre el teu somriure impacient, el teu cabell al vent,
Embruix de lluna, cel roent, les teves paraules són la meva mel,
Llepa’m allà on jugàvem a ser-nos infidels, a aquell racó del temps,
On les carícies duen la fragància del silenci, fes-me una mica teu,
Entre els llençols de lluna i astres, entre cada mirada d’embruixament,
Els teus dits m’assenyalen les pistes, on no ens caldrà resseguir-les,
Tantes vies com carrers, tantes avingudes darrera el darrer anhel,
Embruix de lluna als llavis de la mel, carícia complerta, sempre fidels,
Entre l’encanteri i els teus llavis la suavitat mai entesa del mar i l’ona,
Del salat regust a petxines antigues, a algues d’un cert riu imprecís,
A un mapa vell i antic, allà on hi descansa l’infinit: Terra endins.
Moriré si no ets present, com una au que no troba aire ni vent,
Si dels teus llavis brota la mel tornaré allà on era per ser-hi present,
Per donar-te l’essència d’aquest poema i la força de cada vers,
Allà on pugem besar-nos lliures alliberarem l’embruix de mel.