Dona d’aigua
La dona d’aigua camina per l’andana,
Entre les ones hi dorm l’últim instant,
Que seria de la vida, que seria de la mort,
Quan tant de nit com de dia tornem al lloc,
Quan no queden més senyals per resseguir,
Les muses del matí somriuen al vent,
Les deesses són bruixes bones i dolentes,
El dol es fa lentament, sense saber-nos morts,
Entre el sol i l’or, cada racó és l’illa del tresor,
Entre els teus ulls i la tarda ja res serà anomenat,
Serem tant lliures com vulguem ser i sentir-nos,
Ara que de nit sentim les passes d’un futur incert,
Quan imaginem les germinades formes del mar,
Quan fecundem cada ona, cada senyal, estimant,
Dones d’aigua entre la mar en calma, ona d’ulls,
Tendresa als llavis de la lluna i el sol, fonent-se,
Saviesa d’avis i imprudència d’adolescents ràpids,
Entre els reflexes de les nits i els dies, els somriures,
Cada escull dibuixat entre les reixes i els sexes,
A cada port, entre far i far, deixant-nos portar,
Potser serem aquella llàgrima que baixa i no mor,
Potser romandrem entre l’amor i el rem, camí a peu,
Pujant pujols amunt, lliscant pels cims com a l’ahir,
Adormint-nos entre les branques dels arbres més alts,
Tornant als fils de les converses per un tram ben prim,
Mirant les anteriors formes de les cerimònies catòliques,
No entenent res de res dels invents i de les formes mortes,
Del sacrifici i del patiment, dels penitents i les beates,
De tants sacrilegis i sortilegis, de tants miracles acabats,
De tants sants santificats, als ulls de la dona d’aigua, paranys,
Entre tantes vives deesses, entre tants déus vius: L’olimp.
Varem volar entre les formes sinuoses d’un mar estrany,
Si més no érem les imatges d’un cert infinit d’horitzons,
D’un paisatge inhòspit als ulls de les promeses refetes,
Entre els ulls de la dona i les meves ànsies adormides,
Entre la nit i el matí, entre els meus ulls i el dolç verí,
La teva mirada adormida entre els meus braços trencats,
Entre apòstols fent apologia de les guerres santes i banals,
Guerra de la llar, guerra d’històries entre les histèries roges,
Focalitzats els instants mitificats minimitzen els mims,
Entre les indústries del descontent arribarem a ser vells,
Entre els ulls de dona adormirem les ones amb la mirada,
Res podrà aturar la màgia, la tendre musa que s’hi amaga,
Entre l’andana i l’onada agafaré el primer tren i viatge,
Cada parc serà far i port, cada cantonada nova besada,
Nova estació on anar a comunicar-se, nova tornada,
I arribarem allà on les ribes besen els prats i el llac,
Sacres instruments ens faran veure miracles als ulls,
Potser la necessitat de tenir-nos oblidats
Entonarà notes i càntics entre els núvols,
Potser només el voler-nos lliures de món,
Entre les teves cames i el sol: El nou vol,
Potser entre el camí i la besada, el destí,
Entre els teus ulls i la tarda, el nou bes,
Entre els versos i les besades, l’univers.
Ara que els ulls de dona d’aigua són teus,
Ara que les onades venen a trobar-nos nus,
Que després de tot som més lliures i bells,
Sense saber morir renaixerem sense resar,
El raser just i necessari per tornar a ser,
Resten els residus d’una societat injusta,
Una estació on les andanes són ocupades,
Una tempesta de gel i de pluja als ulls,
Entre les ones i la calma, el que vindrà,
Entre els meus secrets i les teves cames,
Entre els meus dits i els teus genolls,
Tornarem allà on érem sense desconsol,
Entendrem cada moviment de mel i rem,
Cada dolçor i cada rumb, cada cop de timó,
Si no volem adoctrinar-nos no hi haurà govern,
Ni esglésies prop del mar o lluny de l’onatge,
Entre el déu i la deessa, entre el mar i el turó,
Adormirem les ànsies abans tot sigui mort,
Quan de la teva mirada vingui un nou món,
Entre les ones en calma, entre el just consol,
Entre la terra en calma i el nou vol, naixerem,
Com si mai no haguéssim viscut abans, mai,
Com si no haguéssim vist ni el riu ni la mar,
Energia del tot inesgotable de gotes de pluja,
De llamps i trons entre matèria gasosa i muda,
A cops de destral, de falç o de llança, mirant,
Que de tantes sitges el cos no abraça, és mort,
Entre tantes terres tortes és el just caminar,
La forma de mirar-se sense ser salvatges,
La forma de sentir-te, dona d’aigua, bell instant.