Dolç perfum de fada bruixa
Encant dels matins dolços de l’hivern,
De la tardor exhaurida i esgotada,
Com una llumeta als ulls de la nit,
Com un estel de dolces cantonades,
Un esguard de tu a l’hora més baixa,
Un recull de mites i onades, del temps,
Com un pergamí antic i inhòspit al llit,
Un reguitzell de bruixes i càntirs, de nit,
De les tendres idees del vers i l’onatge,
Del teu somriure plàcid als ulls de la tarda,
Un altre manera de guiar-me i guarir-te,
Un intent de màgia i llum als ulls del matí,
Un instat més que esguardar a la teva pell,
Un moment de tranquil·litat a la vida nova,
Un dolç perfum de mel i caramel a la veu,
Una dolça cançó, un càntic a la revolució,
Una serena funció de fum i magnetisme,
Un intent de sorgir més enllà de les idees,
Com perfum de fada bruixa, de nit immensa.
Podria començar per enumerar tots els dies,
Les nits trencades del coneixement i la raó,
Potser aquesta força viva és la lluna creixent,
Quan a les fosques caminem no hi ha senyal,
Quan declinem els ulls a la tarda no hi ha nord,
Ni una sola manera de quedar-nos on érem,
Potser la necessitat de tenir-nos i no mirar-nos,
Com una forma de sentir-nos nus al enfosquir,
Entre les teves cames vaig prendre el dolç verí,
Aquell gust de mel i sal, aquell contrast de tast,
Aquell aroma d’amor i onades, tota la màgia,
El contrast del traç i el símbol, la resta,
Com un mirall als ulls de les tempestes,
Potser només uns ulls mirant-te com erets,
Un desgavell a les places del coneixement,
Un dansa dels ulls i la pell al llepar vida,
Al tastar el perfum de dolça bruixa, de fada,
Entre els llençols de la matinada, al sorgir.
Anirem allà on la tarda anomena la màgia,
On no hi ha més futur als ulls de la matinada,
On el teu cor és obert a totes les fragàncies,
Qui sap si només som formes d’estimar,
Si aquestes línies són la configuració errònia,
O és aquest cap que no pot cabre entre cabres,
Com un unicorn blau a les illes de la calma,
Com unes passes als ulls de les rosades,
Quan m’aturi davant teu no diguis res,
Besa’m, juguem al joc on no hi ha nit,
On els sols declinen el seu jaç de mar,
On juguen els asteroides a no caure,
On és més senzill estimar i desitjar-se,
Allà on juguen les ones amb les roques,
Allà on tu i jo som passatgers de l’onada,
Entre tu i jo la poesia és cendra i ombres,
Alliberaré les paraules per sentir-te prop,
Qui sap si demà tot començarà de nou,
Potser serà el símptoma de la primavera,
O que potser ja no tens lloc a les idees,
Ni a cap raó, cap manament, cap novetat,
Potser el deixar-se emportar per l’antic vent,
Entre els càntics d’independència o mort,
On siguem plens i lliures com el vol de l’ocell,
On llisquin les dictadures entre formigues i llunes,
No molt més enllà de la negre trobada cibernètica.
Potser el dolç perfil, la manera de ser i entendre,
Les muses més tendres ens diran allà on érem.