Passamuntanyes
Passamuntanyes entre terres estranyes,
Travessem tavernes on s’hi vessa cervesa,
On el cos s’allibera amb fum psicotròpic,
On es despulla la imatge del bes al mirall,
On hi creixo una mica al teu costat,
On vaig del braç amb tu sense mirar,
On s’hi oculta la manca d’esperits,
On tant de dia com de nit t’hi cerco,
On les ombres omplen de llum l’univers,
On el vers volàtil és l’únic versàtil,
Quan dels tàctils tactes trames tractes,
Quan de les carícies hi venen les ànimes,
Ara que tornem allà d’on varem sorgir,
On la sort és el tros d’amor que volíem,
Més o menys ho deixàrem, rem a rem,
Mes a mes, sempre ocupats en desocupar,
Ocupant les línies mateixes que les mortes,
Les negres ombres que ocupaven els cels,
Negres i rojos sota els inferns celestials,
Passamuntanyes i passes de vers a paraula,
Entre cada càntic enumeres els nombres plens,
On les illes s’enlluernen amb la mar més dolça,
Allà on cada pic és l’origen de cada espècie,
On hi dormen les ombres dels antics oceans,
On tu i jo hi som des d’abans d’ahir al matí,
Quan era més previsible el futur que l’error,
Quan teníem els ulls ennuegats de llàgrimes,
Quan era més fàcil mirar-se que no fer-ho,
Quan el teu cos era l’ombra del meu instint,
Quan vessàvem cervesa i a brots creixíem,
Quan l’essència de l’herba quedava al carrer,
El fum del teu somriure hem va fer creure,
Vaig baixar on les cases són blanques,
On les barques són d’un blau intens,
On la mar marina salades onades,
On els teus pits em diguin un sí,
Passarem les muntanyes així,
Si d’exili no haguéssim de morir,
Passamuntanyes com vers antic,
Despullaran les fulles el camí,
M’ompliré de tu, de nit, de mi,
Entre les pauses del vent de l’ahir,
Suspendran els trens el recorregut
Quan vegin que son buits de món,
On la gent descansa al vers major,
Quan el carrer s’omple de passió,
Quan les rambles són flors de color,
Allà on els coloms fan estàtua d’esfera
Allà on ja res és com era,
Oblida’m si hem de morir,
Besa’m si no volem tornar,
Després d’aquest somni
Potser no hi ha demà.
I què dirà la premsa?
I què diran els mitjans?
Passem les muntanyes
Abans no morim d’enyor,
Aquesta terra és mor per tot,
Entre les escletxes hi ha vida,
Però no sense el teu somriure,
Ara no ploro per tu sinó per mi,
Potser una altre manera d’anar morint,
Aquesta terra ja no respira per dins,
I el derrotisme no és plor encès,
Potser una resignació pel govern,
Unes ànsies de caminar mes,
Passamuntanyes i passa la paraula,
Que després dels ulls de cristall
Arriba el matí on som lliures,
Després de tot no era complicat,
Veure l’alba plena i la llum gran,
Veure a cada somni un just fanal,
On deslliurar-nos de tot, menys de vida,
On trobar-nos just al lloc màgic del vent,
Allà on no ploren les ànimes si no ho fas,
Allà on les sirenes són belles estrelles,
Allà on guarim el cos per espantar el boig,
Allà on el goig és llàgrima eterna: El bes.
Passamuntanyes quan ja tot sigui res.