Als amagatalls
(Cova de les ànimes)
Entre les muntanyes més estranyes
Els pics més alts de les comarques,
Allà on el verd dóna la mà al blanc,
On la neu s’endinsa per la ment,
On el glaç i el fred són presents,
S’hi amaga la maga, al amagatall,
Hi dorm i fa el jaç sota els pins,
Li agradaria conèixer força gent,
Allunyar-se del cau i tornar a començar,
Allà a ciutat, pensà, no caldria tant pensar,
A la bola de cristall s’omplia de màgia,
I de neguit, però no podria sortir d’allí,
Hauria de seguir les passes dels ermitans,
Deslliurar-se de mites i atrinxerar-se de nou,
Deixar enrere les falses imatges dels miralls,
Trobar-se d’amagat i no xerrar massa, gens,
Hauria d’estar preparada per la gran arribada,
Ni molt tard, ni molt d’hora, la musa llarga,
La mossegada al segat i la segada, allunyada,
Entre els miralls de la primera de les punyalades
Ja no caldria patir pel joc del tinc o no tinc,
De si el mal és aliè o propi, de si hi ha mar.
D’alguna manera som el que quedarà, el que manca,
Seriem el ser i res seria de la mateixa manera, mai,
I amb això oxidàvem els ferros freds de l’església,
Foníem tots els metalls per fer naus fotovoltaiques,
Entre volta i volta, a l’amagatall, la maga res amaga,
Al seu cau hi ha les claus i les aus metal·litzades,
Les figures rudimentàries i poc dimensionades,
La missió és deixar de veure reixes a les coves,
De tallar-les si cal… La màgia és un ritual molt antic,
Després de tot som una espècie en extinció,
Massa terra i poc jaç per la poesia desfeta,
Cada lletra ocuparà el seu lloc al cosmos,
Cada tros de tu, cada bocí de mi, cada mos,
Som mosaics arcaics i si tu caus jo caic,
D’alguna manera el trencadís és passadís,
Com rajoles enreixades i pintades de pastís,
Potser l’art modern mora a cada moment,
Temporada a temporada el temps s’escapa,
I el dubte és servit: Què amagarà a la grada?
A qui li agrada l’art de grades i corrandes?
De quina manera el vers serveix per nombrar-la,
La justa pau, la justa calma, les satàniques lletres,
I vas i el vi, la vida i el destí, justa promesa d’ahir,
Les naus amb les que el sol i el vent ens faran tornar,
El total exhauriment de matèria morta amb el temps,
Amb la total manca de combustible, alternativa viva,
Dels amagatalls sorgiran les bruixes i els mags,
Les magues i les amigues de les formigues malvades,
Les rates i les petxines, la mel i la nou moscada,
Cada mossegada, entre mos i mos, essent pols,
Com una mort anunciada que res no amaga,
Una vida més enllà dels límits dels caus,
Un amagatall de restes arqueològiques,
Una lògica inexacte de la naturalesa,
Una musa, una deessa de gel negre,
Una forma orgànica de gen i gènere,
Una imatge de foc a la foscor extrema,
Un anàlisi de fets a l’hora de la partida,
Una forma de veure’ns volàtils i refets,
Un caminar cap allà on mana el verd,
On es trenca amb el blanc i creix la neu,
On les naus son enviades del sol a la terra,
On conduïm per carreteres de vent i aire,
On la bola de cristall és la central de trànsit,
Una gran esfera llumínica que encaixa pols,
Que encaixa a caixes lluminoses els cotxes,
Tants reflexes deixen el cau sense secrets,
Tanta llum impregna les parets del no-res,
Els viatges entre selves i boscos augmenten,
I de tantes voltes que dona la bola de cristall
Ja no mor cap cos on la mort anunciava vida,
Ara tot és en mans de les energies alternatives,
Entre el magnetisme i els metalls imantats,
Entre la guspira i la base de cada carruatge,
Entre cada amagatall, cada estació, a cada casa,
Entre cada poblat i ciutat, la maga res amagava,
Així va ser com va ser deslliurada, entre el vers,
Que el cantava qui el cantava i prou, que res volia,
I ara és un escull al límit de cada port, de cada nau.
Ara encara és d’hora i celebren la llibertat.
De fet cada mirada em tornava a tu.
Com si et mirés de reüll dissimulant,
Ara ja saps el secret de la maga i el cau,
De l’amagatall entre els amagatalls,
El lloc on res s’amaga i tot és refet,
On s’hi acumulen segles de coneixement,
Ara és l’hora, ara és el moment, tot amb tu,
Ara que a les parets hi trobo la teva imatge,
Que ets presents ens els records d’aquest lloc,
Que em mires entre els marcs de les portes,
Que atures la mirada a cada racó, ara, és ara,
Que sé que ets tu la maga que res no amaga,
Que sé que ets l’esperit de la seva vida passada,
Ara que sé on s’amaga la bruixa i la fada,
Ara que, per fi, ets la musa que necessitava.
Als amagatalls res s’hi amaga, cova endins.