POESIES, ASSAJOS I MÉS (II)

 

Somnis d’infant a la gran manifestació,

 Ploren les paraules entre les teves mans,

Cauen els plors pels caus de la vergonya,

Tants cants i tantes veus, dolça tornada,

Entre les brases el foc candent de passió,

Entre tants cops l’esperança del món millor,

Somnis d’infant a la vorera on s’hi vessa sang,

Tants principis sagrats van passant sense amor,

Romanen les portes del cel tancades a l’usurpador,

Entre les robades mirades dels nens per les places,

Les buides postes de sol pels carrers del desconsol,

On hi caminen les pors dels militars de l’horror,

Serem la justa flama, el tendre batec del vent,

On ahir teníem les esperances esteses, el cel,

Tornaran allà on varen néixer les ombres del camí,

I mancats de maneres i formes adormiran el somni.

Els sants seran infants que no troben amb què jugar,

Potser seran la llum als ulls dels manifestants,

Potser seran el primer somni de l’home amant,

Quan acarona i besa la mare abans d’anar a morir,

Del jove que respira entre bales, fum i manilles,

Entre les antigues illes de les llunes fines, el desig,

I potser aquell racó de carrer on s’alien les mans,

On el fum brota de les fulles caigudes de tempesta,

On els plors ressonen entre les pells de saviesa,

On som senzills, on el perill no fa perillar l’illa,

On, qui ho sap, som l’eterna treva, la pau justa,

Somnis d’infant dins la tendre calma llunàtica,

Encén el vers la tenebra sense límit d’alcoholèmia,

Qui sap si demà les necessitats ja no seran encobertes,

Les llunes tendres duran la veu a qui no tenen veu,

Diran qui era còmplice i qui era aquell assassí,

Aquell dictador que dictava hòsties a la població,

Aquells anys sense penes ni glòries per als nois,

Aquelles escenes que ennegrien els ulls de por,

Somnis de llunes enceses on hi trobarem la calma,

Enceses veles de foc i llum enigmàtica,

Adormides mines allà on el sol hi fa el cau,

On s’aturen les històries més belles quan plou,

On s’hi amaguen els primers dels somnis,

Els onírics instants de pau i llum de lluna,

Allà on el somni més primitiu és el darrer,

On no hi manquen les petjades si hi ets,

Si m’ets propera i no idealitzes la imatge,

Si no veiem pedestals per a cada home,

Per a cada moviment, per a cada missatge,

Quan som més purs i més joves, cercant-nos,

Quan els somnis dels infants són els camins,

Quan la pau és absoluta i no depèn de ningú,

Quan de les estones en fem melodia dolça,

Quan les guerres són darrere les finestres,

Quan no hi ha mobilització sense orquestra,

Quan no calgui mirar al sud per ser qui érem,

Quan ja no calguin vestits ni rares màscares

Tornem allà on l’alba trenca amb cada somni,

Allà on som qui sempre hauríem imaginat,

On no calgui mirar enrere mai, mai més,

Sempre junts, fent els cors forts, sense plor,

Que la terra encara espera de nosaltres la resta,

Entre l’elegància dels cossos fosos als caus,

Dins del sol de les il·lusions apreses, encesos,

Quan la lluna dugui la mel als llavis, desperts,

Anirem més enllà del niu, navegant a rem,

Guanyarem, i doncs, tranquil·litat i harmonia,

Entre l’armament l’amor sense més raons,

Enraonant, anant amants, estimant timó i destí,

Imantant ferros aferrats entre fèrries vies,

Viatjant allà on no hi ha enganys ni paranys,

Allà on el somni de l’infant sigui el més pur,

Allà on somniïn sense municions els municipis,

Allà on no hi ha repressió ni pressions, ben lluny,

Allà on no hi ha somni sense despertat, amants.

 

Passamuntanyes entre terres estranyes,

 Travessem tavernes on s’hi vessa cervesa,

On el cos s’allibera amb fum psicotròpic,

On es despulla la imatge del bes al mirall,

On hi creixo una mica al teu costat,

On vaig del braç amb tu sense mirar,

On s’hi oculta la manca d’esperits,

On tant de dia com de nit t’hi cerco,

On les ombres omplen de llum l’univers,

On el vers volàtil és l’únic versàtil,

Quan dels tàctils tactes trames tractes,

Quan de les carícies hi venen les ànimes,

Ara que tornem allà d’on varem sorgir,

On la sort és el tros d’amor que volíem,

Més o menys ho deixàrem, rem a rem,

Mes a mes, sempre ocupats en desocupar,

Ocupant les línies mateixes que les mortes,

Les negres ombres que ocupaven els cels,

Negres i rojos sota els inferns celestials,

Passamuntanyes i passes de vers a paraula,

Entre cada càntic enumeres els nombres plens,

On les illes s’enlluernen amb la mar més dolça,

Allà on cada pic és l’origen de cada espècie,

On hi dormen les ombres dels antics oceans,

On tu i jo hi som des d’abans d’ahir al matí,

Quan era més previsible el futur que l’error,

Quan teníem els ulls ennuegats de llàgrimes,

Quan era més fàcil mirar-se que no fer-ho,

Quan el teu cos era l’ombra del meu instint,

Quan vessàvem cervesa i a brots creixíem,

Quan l’essència de l’herba quedava al carrer,

El fum del teu somriure hem va fer creure,

Vaig baixar on les cases són blanques,

On les barques són d’un blau intens,

On la mar marina salades onades,

On els teus pits em diguin un sí,

Passarem les muntanyes així,

Si d’exili no haguéssim de morir,

Passamuntanyes com vers antic,

Despullaran les fulles el camí,

M’ompliré de tu, de nit, de mi,

Entre les pauses del vent de l’ahir,

Suspendran els trens el recorregut

Quan vegin que son buits de món,

On la gent descansa al vers major,

Quan el carrer s’omple de passió,

Quan les rambles són flors de color,

Allà on els coloms fan estàtua d’esfera

Allà on ja res és com era,

Oblida’m si hem de morir,

Besa’m si no volem tornar,

Després d’aquest somni

Potser no hi ha demà.

I què dirà la premsa?

I què diran els mitjans?

Passem les muntanyes

Abans no morim d’enyor,

Aquesta terra és mor per tot,

Entre les escletxes hi ha vida,

Però no sense el teu somriure,

Ara no ploro per tu sinó per mi,

Potser una altre manera d’anar morint,

Aquesta terra ja no respira per dins,

I el derrotisme no és plor encès,

Potser una resignació pel govern,

Unes ànsies de caminar mes,

Passamuntanyes i passa la paraula,

Que després dels ulls de cristall

Arriba el matí on som lliures,

Després de tot no era complicat,

Veure l’alba plena i la llum gran,

Veure a cada somni un just fanal,

On deslliurar-nos de tot, menys de vida,

On trobar-nos just al lloc màgic del vent,

Allà on no ploren les ànimes si no ho fas,

Allà on les sirenes són belles estrelles,

Allà on guarim el cos per espantar el boig,

Allà on el goig és llàgrima eterna: El bes.

Passamuntanyes quan ja tot sigui res.  

 

(Cova de les ànimes) 

Entre les muntanyes més estranyes

 Els pics més alts de les comarques,

Allà on el verd dóna la mà al blanc,

On la neu s’endinsa per la ment,

On el glaç i el fred són presents,

S’hi amaga la maga, al amagatall,

Hi dorm i fa el jaç sota els pins,

Li agradaria conèixer força gent,

Allunyar-se del cau i tornar a començar,

Allà a ciutat, pensà, no caldria tant pensar,

A la bola de cristall s’omplia de màgia,

I de neguit, però no podria sortir d’allí,

Hauria de seguir les passes dels ermitans,

Deslliurar-se de mites i atrinxerar-se de nou,

Deixar enrere les falses imatges dels miralls,

Trobar-se d’amagat i no xerrar massa, gens,

Hauria d’estar preparada per la gran arribada,

Ni molt tard, ni molt d’hora, la musa llarga,

La mossegada al segat i la segada, allunyada,

Entre els miralls de la primera de les punyalades

Ja no caldria patir pel joc del tinc o no tinc,

De si el mal és aliè o propi, de si hi ha mar.

D’alguna manera som el que quedarà, el que manca,

Seriem el ser i res seria de la mateixa manera, mai,

I amb això oxidàvem els ferros freds de l’església,

Foníem tots els metalls per fer naus fotovoltaiques,

Entre volta i volta, a l’amagatall, la maga res amaga,

Al seu cau hi ha les claus i les aus metal·litzades,

Les figures rudimentàries i poc dimensionades,

La missió és deixar de veure reixes a les coves,

De tallar-les si cal… La màgia és un ritual molt antic,

Després de tot som una espècie en extinció,

Massa terra i poc jaç per la poesia desfeta,

Cada lletra ocuparà el seu lloc al cosmos,

Cada tros de tu, cada bocí de mi, cada mos,

Som mosaics arcaics i si tu caus jo caic,

D’alguna manera el trencadís és passadís,

Com rajoles enreixades i pintades de pastís,

Potser l’art modern mora a cada moment,

Temporada a temporada el temps s’escapa,

I el dubte és servit: Què amagarà a la grada?

A qui li agrada l’art de grades i corrandes?

De quina manera el vers serveix per nombrar-la,

La justa pau, la justa calma, les satàniques lletres,

I vas i el vi, la vida i el destí, justa promesa d’ahir,

Les naus amb les que el sol i el vent ens faran tornar,

El total exhauriment de matèria morta amb el temps,

Amb la total manca de combustible, alternativa viva,

Dels amagatalls sorgiran les bruixes i els mags,

Les magues i les amigues de les formigues malvades,

Les rates i les petxines, la mel i la nou moscada,

Cada mossegada, entre mos i mos, essent pols,

Com una mort anunciada que res no amaga,

Una vida més enllà dels límits dels caus,

Un amagatall de restes arqueològiques,

Una lògica inexacte de la naturalesa,

Una musa, una deessa de gel negre,

Una forma orgànica de gen i gènere,

Una imatge de foc a la foscor extrema,

Un anàlisi de fets a l’hora de la partida,

Una forma de veure’ns volàtils i refets,

Un caminar cap allà on mana el verd,

On es trenca amb el blanc i creix la neu,

On les naus son enviades del sol a la terra,

On conduïm per carreteres de vent i aire,

On la bola de cristall és la central de trànsit,

Una gran esfera llumínica que encaixa pols,

Que encaixa a caixes lluminoses els cotxes,

Tants reflexes deixen el cau sense secrets,

Tanta llum impregna les parets del no-res,

Els viatges entre selves i boscos augmenten,

I de tantes voltes que dona la bola de cristall

Ja no mor cap cos on la mort anunciava vida,

Ara tot és en mans de les energies alternatives,

Entre el magnetisme i els metalls imantats,

Entre la guspira i la base de cada carruatge,

Entre cada amagatall, cada estació, a cada casa,

Entre cada poblat i ciutat, la maga res amagava,

Així va ser com va ser deslliurada, entre el vers,

Que el cantava qui el cantava i prou, que res volia,

I ara és un escull al límit de cada port, de cada nau.

Ara encara és d’hora i celebren la llibertat.

De fet cada mirada em tornava a tu.

Com si et mirés de reüll dissimulant,

Ara ja saps el secret de la maga i el cau,

De l’amagatall entre els amagatalls,

El lloc on res s’amaga i tot és refet,

On s’hi acumulen segles de coneixement,

Ara és l’hora, ara és el moment, tot amb tu,

Ara que a les parets hi trobo la teva imatge,

Que ets presents ens els records d’aquest lloc,

Que em mires entre els marcs de les portes,

Que atures la mirada a cada racó, ara, és ara,

Que sé que ets tu la maga que res no amaga,

Que sé que ets l’esperit de la seva vida passada,

Ara que sé on s’amaga la bruixa i la fada,

Ara que, per fi, ets la musa que necessitava.

Als amagatalls res s’hi amaga, cova endins.