Crit
Crit entre el gemec i la carícia,
Estones de tons suaus a la nit,
A cada crit, a cada lloc, a cada llit,
Entre les illes i la mar, a cada onatge,
Despullen la tarda amb una mirada de gel,
Entre el cel i l’atmosfera, entre cada lloc,
Copien les dones els escultors dels clàssics,
Despullen la tarda amb un paisatge sense mirar-se,
Entonen cada cant d’ocell i cada xiulet de nen,
Cada joc a les portes de cada escola esmicolada,
Entre les guerres i els infants una bala com un plor,
Una bomba als peus de la innocència, instant fatídic,
Mal auguri de temps de tempestes als ulls dels matins,
Com pols i negror establerta desfilen els fills de la nit,
Com ombres que s’esforcen en no caure als marges,
Als límits de cada passa, entre el cel i el mineral,
A les mines on les nines juguen a ser grans ideals,
On no hi ha més que el pensar en la subsistència,
On el sistema no és tema ni mot, terme ni contracte,
No hi ha pactes on el crit més proper és el més llunyà,
On les carícies són de cendra i la tarda és negre contrast,
On les paraules són penjades als olivers de la comarca,
On les maduixes són tractades amb mirada de sud,
I les barques que no anomenes són al port de l’absurd,
On no hi embarquen els ossos, on hi dormim cada nit,
Entre so i to, entre gemec i crit, entre carícia i bes,
Allà on l’univers no pateix una nova terra creix,
On s’hi amaguen les més belles històries d’amor,
On el cor de l’infant no és atacat pel sistema ocupat,
Entre les arbores i la vall, riu enllà, tendresa avall,
On s’acaben els confins de la llunyania, sóc estrany,
Com una porta que no s’obre sense una llum,
La melodia dels símbols en el primer estat,
La puresa de la música per sobre les cançons,
Atura una veu trencada la plaça dels brillants,
Entre robí i la roca s’hi amaga un gran tresor,
Entre la sang i la saliva un dels majors temples,
Entre els cementiris d’animals, bells minerals,
Entre cada lletra una cançó, entre el cor i el cos,
Soc a soc els esperits de les nits em tornen al camí,
Entre l’inici i el fi cada drecera, cada carrer, cada llum.
Oblides que sents i s’apodera de tu la sensació de morir,
Com un vers estès a les ales de la bella bruna bruixa,
On les fades són verges i no és pobre la nit,
Allà on despullem la tarda per veure’ns aquí,
D’allí on vénen les imatges torna’m a mi,
Ara que encara no sóc el que desitjava,
Ara que encara som joves per morir,
Després de tantes lletres,
Sembla agradable la fi,
Entre el cementiri i la casa,
Entre el sarcòfag i el tresor,
Entre els ulls les perles,
Entre l’escuma el verí,
Entre la màgia, l’alquímia,
entre el semen els brillants,
entre la mucositat, esmaragda,
entre la mar, les llàgrimes,
com una matèria unida,
com un vers sense conversa,
sense un bes sense robí encès,
una matèria sense fi ni lloc,
un món trobat al extrem,
una vela al vent,
un instant,
un res,
un ser.