POESIES, ASSAJOS I MÉS (II)

 

Soldat del terror, mite errant, cel somniant,

 Entre les brases més apagades, les flames,

Somrient-li al vent trobem motius al cercar,

De tant encerclar les ànsies trobem el ser,

Sense més raser entre les veus i el cant,

Somrient radiants a l’avantsala del crit,

Del bes dins el vers, de l’univers de ser,

Entre l’origen i el final, a cada pas,

Sabent-nos néixer dins l’instant,

Guarint-nos de cada senyal,

Entre la nit i el cosmos,

Deixant-te portar,

Lluitaré per ser lliure,

Alliberant el meu temps,

Acabaré per sentir l’univers,

Despertaré per sentir-te un cop més,

D’alguna manera tot hem torna a tu,

Potser és un senyal del hivern,

O la manca, l’absència del bes,

Potser només un caprici del destí,

Malgrat les onades seguim aquí.

Entre el verí i les essències,

Entre l’ahir i el demà,

Com vers perfecte,

Entre la nit i tu,

A les portes de l’absolut,

Entre les ires del desconegut,

Deixant-nos la pell com ídols del vent,

Entre la terra i l’aigua, caminant vells,

Entre els mites i l’absència del bes,

Allà on camines i l’univers creix.

 

Entre les tenebres els rajos de sol ens guien,

 Entre les terres tàntriques, les psicoanalitzen,

Més enllà de qualsevol anàlisi terrestre,

Entre la joia del goig i la melangia del dia,

Entre les terres tàntriques trobarem el tro,

Entre el so i el to tornarem a la terra lliure,

Entre quins racons sortirem de la sort i el tros,

Tornarem, mera noció de cada poció, a la fi,

Entre les tenebres els rajos de sol ens guien,

Entre les terrícoles imatges l’anàlisi del cos,

Entre espiralització de l’ésser i la metamorfosi,

Entre la mort i la maratoniana forma del bes,

Entre el vers i el versàtil vèrtex de la finestra,

Entre els núvols i la lluna, entre el sol i la nit,

Entre tenebres de terres tàntriques tornarem,

Entre el tro i el llamp, entre les velles històries,

Entre la terra lliure i salvatge i tu hi ha un pas,

Entre la llibertat i l’alliberació hi ha una passa,

Entre les dèries i les histèries adormiré la tarda,

Quan vingui tinguem la paciència i la ciència,

Entre la negació a les espècie i als gèneres, morts,

Entre els parèntesis del calor, entre llengües dolces,

Després de les paraules més belles de cada ahir,

Ara que despullo la tarda potser em diràs on ets,

Amb qui vares venir, que et va fer venir fins aquí,

O quina forma adopta el vers i cada univers, el bes,

De quina manera m’esculls entre la collita i l’arbre,

Quin és el fruit que sense tastar-lo et torna a mi,

Entre la negació a l’ésser i la flor de loto, cada ull,

Del reüll del tigre i el cor de la tigressa, mig diablessa,

Entre la poètica i l’eròtica, l’essència de la bellesa,

L’essència de la presència, entre la ciència i la mort,

Entre les coses més boniques, entre les belles mirades,

Entre els pols i la lluita de signes, els més bells estels,

Entre les terres tàntriques, terres terroritzades per l’ull,

Entre les llaminadures a cada mina de la mineralització,

Dèbil com el tendre batec de la primera flor del jardí,

Cada sentir, cada absència de penitència, cada essència,

Mentre adormim les ànsies buscaré el primer massís,

De les seves abruptes formes en trauré els neguits,

Voldria ser allà on era el principi de les eres,

Poder-te tenir sense buscar-te enlloc,

Besar l’anatomia i fer-te meva,

Veure els teus ulls a la finestra,

Sentir cada batec, tenir-te lliure,

Entre terres tàntriques i el vers,

Entre tantes terres lliures el bes,

Acabaré per cercar-te si no véns,

D’alguna manera el destí somriu,

Els camins tenen tantes dreceres

Que he preferit sortir cap a la nit,

Quan les bruixes entonen el cant,

Quan no hi ha llum per diamant,

On veure’t sigui complert i nu,

Transparents als ulls de la gent,

Inhòspit lloc sense tirania ni sort,

Entre les branques de les heures,

Entre el lligam del quadre a terra,

Les teles velles i el traç antic,

El bes a la porta dels sentits,

Més endins, ben endins: Sorgint.  

 

Crit entre el gemec i la carícia,

 Estones de tons suaus a la nit,

A cada crit, a cada lloc, a cada llit,

Entre les illes i la mar, a cada onatge,

Despullen la tarda amb una mirada de gel,

Entre el cel i l’atmosfera, entre cada lloc,

Copien les dones els escultors dels clàssics,

Despullen la tarda amb un paisatge sense mirar-se,

Entonen cada cant d’ocell i cada xiulet de nen,

Cada joc a les portes de cada escola esmicolada,

Entre les guerres i els infants una bala com un plor,

Una bomba als peus de la innocència, instant fatídic,

Mal auguri de temps de tempestes als ulls dels matins,

Com pols i negror establerta desfilen els fills de la nit,

Com ombres que s’esforcen en no caure als marges,

Als límits de cada passa, entre el cel i el mineral,

A les mines on les nines juguen a ser grans ideals,

On no hi ha més que el pensar en la subsistència,

On el sistema no és tema ni mot, terme ni contracte,

No hi ha pactes on el crit més proper és el més llunyà,

On les carícies són de cendra i la tarda és negre contrast,

On les paraules són penjades als olivers de la comarca,

On les maduixes són tractades amb mirada de sud,

I les barques que no anomenes són al port de l’absurd,

On no hi embarquen els ossos, on hi dormim cada nit,

Entre so i to, entre gemec i crit, entre carícia i bes,

Allà on l’univers no pateix una nova terra creix,

On s’hi amaguen les més belles històries d’amor,

On el cor de l’infant no és atacat pel sistema ocupat,

Entre les arbores i la vall, riu enllà, tendresa avall,

On s’acaben els confins de la llunyania, sóc estrany,

Com una porta que no s’obre sense una llum,

La melodia dels símbols en el primer estat,

La puresa de la música per sobre les cançons,

Atura una veu trencada la plaça dels brillants,

Entre robí i la roca s’hi amaga un gran tresor,

Entre la sang i la saliva un dels majors temples,

Entre els cementiris d’animals, bells minerals,

Entre cada lletra una cançó, entre el cor i el cos,

Soc a soc els esperits de les nits em tornen al camí,

Entre l’inici i el fi cada drecera, cada carrer, cada llum.

Oblides que sents i s’apodera de tu la sensació de morir,

Com un vers estès a les ales de la bella bruna bruixa,

On les fades són verges i no és pobre la nit,

Allà on despullem la tarda per veure’ns aquí,

D’allí on vénen les imatges torna’m a mi,

Ara que encara no sóc el que desitjava,

Ara que encara som joves per morir,

Després de tantes lletres,

Sembla agradable la fi,

Entre el cementiri i la casa,

Entre el sarcòfag i el tresor,

Entre els ulls les perles,

Entre l’escuma el verí,

Entre la màgia, l’alquímia,

entre el semen els brillants,

entre la mucositat, esmaragda,

entre la mar, les llàgrimes,

com una matèria unida,

com un vers sense conversa,

sense un bes sense robí encès,

una matèria sense fi ni lloc,

un món trobat al extrem,

una vela al vent,

un instant,

un res,

un ser.

 

Musa de fogoses formes de mel,

 Ensucrada mirada entre bes i cel,

Fada de les hores molles i alades,

Salat mar entre la pell i l’escama,

Sirena oblidada enmig de la mar,

Vertader de verdet oxidat al port,

Entre la víscera i els ventrílocs,

Parlant pels descosits a amagades,

Sense llavis ni llengua, aire i vent,

Transparents als ulls de les gents,

Musa de fogoses formes de mel,

Ensucrada mirada entre bes i cel,

Bruixa enigmàtica i màgica,

A aquestes hores la lluna indomable,

A les dotze entre els miralls cada tall,

Entre el sol i les cantines cada càntic,

Entre el bar i la barra el meu cos nu,

Entre les brases i els focs encesos,

Entre les cendres les belles idees,

Ensucrades mirades gelades,

Entre la mirada i els teus llavis

Només una història de dolçor,

Entre la tenebra i els núvols,

Entre les histèries i les dèries,

Entre la ensucrada mirada els cels,

Ara que tornem allà on érem,

Ara que notem les notes al vent,

Entre les terres més velles, la mel,

Lleparem cada brot i cada brull,

La musa encomanarà cada cant,

Enlluernarem les llunes i el cel,

Entre els teus ulls la bellesa,

Entre les teves cames el paradís,

Mai voldria sentir-me tant malaltís,

Musa de tarda fada, musa de la nit,

Dona propera i concisa, mig perduda,

Dóna’m les claus per trobar la lluna,

Torna’m el cel del color dels somnis,

Entre les besades dóna’m el calor,

Torna’m boig d’amor i melangia,

Acarona’m una estona cada dia,

Dóna’m el bes de mel de l’ahir,

Encomana’m de llunes i nits,

De les visions de l’ahir,

Que no vingui a tu el destí,

Sinó t’atures ja ho faré jo,

Si no véns no podré tornar,

Si no arribes marxaré,

No hi ha més camí,

S’ha acabat la nit,

Tornaré allà on era,

Tindré l’excusa perfecte,

Vindràs a mi si no et trobes,

Entonaré la nota del kharma,

Si ens perdrem vindrà a buscar-nos,

Entre les llàgrimes serem les nits,

Entre les notes els ulls de la música,

Entre les llunes la tendresa de la màgia,

Entre tu i jo el cel negre de la nit,

Entre la tarda i el vespre un somrís,

Entre el matí i el sol dormirem al jaç,

Entre la màgia i el kharma, etern despertar.

 

Invisibles als ulls de la nit,

 Els matins s’omplen de tu,

La teva veu és un fil prim,

On ressona el sol creixent,

Es trenquen els núvols

I s’amaguen les pells,

Omplen les nits d’ocells,

S’aturen les passes,

Caminem novament,

De tant en tant la tarda,

De tant en tant el vers,

Despullaran les illes

D’un blau intens,

Entre els teus ulls,

Entre els meus llavis,

Besarem el ser i el no ser,

Cada partícula d’aire al vent,

Sorgirem d’allà on varem néixer,

L’existència donarà a la llum

Aquelles ombres llamineres,

Aquell caure sense ser d’enlloc,

El matí a cops d’empentes,

El rellotge que no diu res.

Les ànsies de venir a veure’t,

Les invisibles formes del teu cos,

La foscor negre no amaga la nit,

Les vives formes dels núvols el trencadís,

Els matins s’omplen de tu i m’ets absent,

L’essència del teu ésser és entre el cel,

Gelaré el llavis abans no arribi el calor,

Entre els nostres cossos només hi ha llum,

Creix el sol i baixen les ones allà al mar,

Entre les aigües juguem a no ser fidels,

D’alguna manera hauria de passar el temps,

Entre els pensaments humits dels matins,

Entre els nostres cossos i potser l’oblit,

Que som aquí sense veure’ns als ulls,

Sense mirar-nos enlloc, sense venir d’aquí,

Entonen els càntics antics vells pergamins,

I l’infinit s’omple de tu i de tot, de les nits,

Entre les teves mans i les meves cada matí,

La imaginació i l’acció, el bes i el vers,

Sabré com érem per les notes als miralls,

Vapor que es refreda entre els teus dits,

Els esperits estan d’acord en deixar petjada,

Si tardéssim una mica més ja no dirien res,

I potser la realitat seria aquella imaginada,

Potser els nostres ulls no veurien res més,

Qui sap si el matí ens du allí on varem ser,

On no calia trobar-se per entendre-ho tot,

On el sol era creixent, deixant la nit encesa,

Entre el trencat paisatge de núvols baixos,

Un trencadís de blaus i blancs bolcats,

Passadís de somnis i despertada llum.

Obrí els ulls el món i l’univers,

Algun dia hauria de ser el primer,

Com un ésser unicel·lular es creà el món,

Com un organigrama de calç i de pedra,

De gas i de matèria, indivisible arreu.

Invisibles eren els nostres ulls pel temps,

I no ens aturàrem al lloc de la memòria,

Varem ser purs, la mesura justa i fixa,

Potser aquella foscor d’ombra per la nit,

O el sol que es desperta quan tot és dit,

Quan tot ja ens es donat: Cap a l’infinit.