POESIES, ASSAJOS I MÉS (II)

 

 Detalls als miralls de l’hora baixa,

 Entonen els càntics antics veïns,

De les seves serres ens són propers,

Les planes parlen de paradisos ocults,

La poesia més bonica podria ser l’excusa,

Qui sap si demà tornarà l’escuma blanca,

De moment la nit no ennegreix les ànsies,

El tenir-te nua entre els braços ocupats,

Desfer-nos de tota matèria al sorgir,

Sentir-nos nus a l’alba propera,

Allà on érem la barca ens espera,

I d’alguna manera varem ser lliures,

De nit i de dia em après a ser qui érem,

Entre les notes de la música, mirall i llum,

Mullarem els llavis amb la mel del mar,

Dolça i adormida la paraula brotarà,

Entre els teus ulls hauré après a estimar,

Com si fos de gel o de gelada mirada,

Suposo que aprenen de mi les aranyes,

Al vertebrar-me sobre el teu cos nu,

Al guarir-me amb els teus llavis prims,

Despullaré els arbres abans el so digui to,

Abans que res ni ningú vingui a ocupar-nos,

Deslliurarem els països de gelades estampes,

Entre les teves cames i les teves ales, les calmes,

Les cales que calen per elles, les seves frases etèries,

Tanta mel desbocada pels ulls de la gent a la ciutat,

Cada mot sembla encerclat per figures estereotipades,

Potser un recull de llums als ulls de les nits fosques,

La negror d’una pell bruna als límits de la tarda,

Ensopegaran els meus ulls als límits de la pell,

Entre els nostres llavis l’illa a la ment,

Descobrirà el teu cos nu la matinada,

Entre les llunes més dolces: La mirada,

Música a les paraules, ulls a la nit màgica,

Despullaré a tarda i l’arbre de fulles rares,

Quedarà només l’essència de la presència,

Quatre retalls de somni a les finestres,

Despullaran el vers del verb i l’alba,

Desennuegant la gola de males mirades,

Obviarem la via i el camí a vela i vent,

De nit recordaré la teva mirada esquivant-me,

D’alguna manera som l’essència de la bellesa,

En ella trobem els pensaments com a sentiments,

La pell amb la pell, cos a cos ens estimem.

Música a les paraules a dues veus.

 

Incessant ritme de trencades onades,

 Caminem el camí dels ahirs i l’avui,

Al respecte dels pactes pactaren pires,

Volien cremar-nos vius mentre reien,

Uns quants papers no havien passat,

Entre les mirades esquives als bars,

Entre rodons arrossars obliden els mots,

Entre missa i missa ensopeguen amb la vida,

Entonarem els càntics més antics, seguint,

Sense cap formula establerta, qui sap on,

Qui sap com, de quina manera varem ser,

Com podríem tornar allà on varem ser,

De quina manera volíem haver estat,

Que tant de nit com de dia despertàvem,

Que no teníem les forces per mantenir-nos,

D’alguna manera anàrem més enllà de l’anàlisi,

Anomalies a les vies varen maleir tota possibilitat,

Aquell final no tenia res a veure amb les estadístiques,

 No tenia lloc ni instant, tendírem a veure tendències,

Anunciàrem les ciències com matèries acumulades,

Cercàrem més enllà del mirall i les perspectives,

Per personalitzar la massa varem sentir la crida,

Entre matoll i matoll varem creure que érem el final,

Entre la tendència a allunyar-nos lluny de les llunes,

Entretant anunciaren que tendiríem a turmentar-nos,

A cercar entre les brases el foc apagat de l’ahir,

Ensopegaríem amb cada retall de diari,

Amb cada ahir exhaurit, a cada nit,

D’alguna manera érem el fi,

La matèria viva i les carreres,

Les mitges negres de la lluna nova,

Entretant teníem la tendència a morir,

A riure amb cada vida ressorgida,

Esperits dels crits i les cridòries,

De cada passa perduda i nord,

Entre les tenebres la llum blanca,

Entre tantes terres tortes la llum,

I tot era cicle sense final ni límit,

Entre el tren trobaríem el tros perdut,

Entre cada travessera el revers robust,

Entre roures i coure veuríem el metall,

Lentament trobaríem la sort a cada hort.

Cada brot serà blanca verge, sol etern,

Qui sap si de nit trobaríem el sentit,

Cada nota i cada musa, cada bruixa,

Aquella musa adormida dels cors,

Unes paraules anunciades a les vies,

Entre la tornada i el tron major,

Entre el dia de les portes tortes,

Entre les dones humides als llits,

Entre la matèria i l’espècie,

Entre les ennuegades gates,

Somni i incessant indici precís,

Principi del precipici d’indici.  

 

Vol màgic de tendres ales als vents,

Renúncia a la terra, ànimes del temps,

Anunciem l’onada per sobre els caps,

 Entre el núvols s’hi amaga cada traç,

El blanc de les parpelles i cada tornada,

Entre els segments de lluna creixent

Vent de ponent, vent de vol passatger,

Entre els teus dits la dolçor del món,

Sospiraré per la sort i el bes de la son,

Vol màgic d’ales retrobades al temps,

Temporalitzen les tempestes com a índex,

Donaran un epíleg a aquesta terra o un fi,

Cadascú amb el mateix camí, a vols oberts,

Serem potser l’ombra de cada camí i drecera,

Enumerant les mines que trobarem per la via,

Vivint entre dones d’aigua i ulls de tendre mirar,

El vol màgic és la tornada al temps del demà,

On potser serem més vius, on quedarà l’ahir,

A cor i cos descoberts, obrint-nos a la llum,

A cada pertorbada mirada, a cada llit encès,

Depenent dels dies potser entonarem el cant,

Potser aplaudirem, si plau, si la pluja ve,

Com un concert de gotes trepitjant finestres,

De cels oberts a la calma del destí primer,

On la tempesta és festa per la manca de sol,

On anirem si la vella bruixa ho anomena,

On s’amaga la fada i on s’amaga la màgia,

On, d’alguna manera, ja tenim cada destí,

Quan, sense voler-ho, ja som més joves,

Futur incert de certesa cega i potser muda,

Fotuda forma de fer forts els cors i la tarda,

Serem més vius, encara que no vulguem,

Serem més morts quan més vida engendrem,

Serem l’ombra de cada patir, de cada far,

I sí, moriré a cada pas, passarà vida i amor,

Pels vols màgics de la tornada blava,

Pel blanquinós contrast de núvols i mars,

El reflex de la nit ennegrirà el vers d’ahir,

Potser després de tot som just el que manca,

Potser som aquell vers versàtil i volàtil,

Potser l’espurna del foc a la pell, el cel,

La fogositat del foc candent i patent,

La lluminositat de l’ona cara al vent,

Naixent entre el nord, naixent al sud,

Entre les mirades de la tarda i el sol,

Morint de nou per néixer més forts,

Sentint les formigues sobre la pell,

Sentint més fort el sentir sense patir,

Si per l’amor que sentíem ara oblides,

Si per l’amor que sentíem ara ja plou,

Llàgrimes de metall fos a les baranes,

Llàgrimes de trencats menhirs a la tarda,

Despullaré els fils i cada batec em tornarà,

Tronaré per no sentir cap campanar,

Del ventre de la mar sorgirà el demà,

Sense dogmes ni fe, sense voler saber,

Anant més lluny de la lluna i les postes,

Darrere cada horitzó, la pell germana,

Frec a frec, cos a cos, anirem cap el sol,

A soles amb els ritmes que composes,

Al ritme d’un amor encara no viscut,

Sense cap escut pel cos ni el màgic vol,

Sense cap barrera a la barreja de mots,

Sense cap frontera, tan sols el nou cel,

Com trencadís de mirades i miradors,

Serem la pell de la pluja i el cant major,

Com una tarda a les terrasses del passeig,

Com un anar i venir de l’illa a la cala,

De la calma a la mirada, del cel al llac,

Serem el vol màgic, cada despertar,

Bategant darrera les finestres, somniant,

Entrarem a la part fosca de la cova morta,

Entre les seves vèrtebres trobarem el tro,

Cada so, cada mot, cada silenci adormit,

Cada batec d’ales i vent, cada somriure,

Cada mot valent i etern, serem el nou cel,

Cansat d’esperar-nos, ja roig de vida,

Ja roig sense la malgastada sang,

Volant potser l’entendran,

Volant potser sentiran,

I si no ho senten,

I si no fa mal,

I si volem,

Vol màgic,

Vol etern,

Dormirem,

Al jaç del cel,

Amb la mel als llavis,

Amb el cor batent,

Amb les ales al vent,

Somrients i purs,

Darrere els ulls,

Sense llàgrimes,

Sense més metall,

A l’avantsala del bes,

A la seva justa proclama,

Després de tot serem la tarda,

Serem l’escull i cada batec,

Just el punt just,

Cada mirada de vent,

I dormirem al jaç,

Vol màgic,

Etern tornar,

Dolç bategar.