Fragància d’ahir
Somni premonitori de pressió dins el món,
Batega la terra i no és qüestió de mirar enrere,
Sentim la fragància d’ahir dins cada crit,
Preguntes el perquè i no hi ha res a dir,
Ets tu o és l’ombra del demà, que serà?
Ara que torno pel camí allà on érem,
Allà on preguntàvem sinó afirmàvem,
Que de cada fisonomia en treia telepatia,
Que de cada cos en treia el goig i el plor,
Que de cada paraula en treia la resposta,
Tantes idees eren identitats compromeses,
Mira el compromís que adquirí al mentir,
Despulla l’alba i no hem diguis mai res,
Res més, prou, només serem els primers,
Sense voler-nos sentir, tots al mateix camí,
Senzillament som el que restarà sense matar,
A primera línia de foc tot és una mica més mort,
Trobaré els vasos buits de mineral o aigua gelada,
El complot dels ulls i les mirades mai no morirà,
D’alguna manera ens alimentem de mines calcàries,
Els significats i la impaciència podrien distreure’ns,
Potser caldrà emborratxar-se i esborrar cada passat,
Tardaves massa i ja era negre la tarda, deslliurada,
Entrares on s’atrapen les trampes i no mentires,
De la pell s’atraparen les rampes i les terres falses,
Vaig morir, una mica més, per tu, pel de després,
No era ni sóc pres, la consciència recula a cada rec,
Dels marges i els franges l’univers ens diu allà on ets,
Cada tomba, cada os, cada calavera, cada esquelet,
Cada cementiri, cada fragància d’ahir, tot un menhir,
Gran i sacra, sarcòfag de les màscares funeràries del lluir,
Límit amorfa de la dona que mor i l’home que mora,
Cada jardí una branca o un pou d’oliveres i moreres,
Memòria i encontre de contes d’infants a la finestra,
S’aturaran les restes de les franges tal i com érem,
Dormiran les deesses, ens lleparan diables esotèrics,
El pacte amb Lucífer és un tractat sense diners ni so,
Dormen les flautes durades de foc i notes erràtiques,
Erren les fragàncies al voler emular la gelada onada,
Flama d’aroma que encén el primer cigarret, sorgeix,
I dels seus dits envellits i el seu pelatge roig i florit,
De les seves banyes intactes i afilades en farem fum,
Mor, Lucífer, ets menjar pel Déu de
la Ciència,
Científics i cienciòlegs o tenen admès, ets past,
Menjarem les teves urpes per fer el pacte brillant,
Escurarem cada cos, cada línia, cada fina corba,
D’alguna manera has de pagar tantes factures,
Tantes il·lusions perdudes entre el foc i el glaç,
M’aturaré allà on els trens no poden avançar,
On s’engalardonen els presidents decapitats,
Els soldats mutilats, els comandants rojos,
Els narcotraficants d’art en pols, de passions,
I jeure, i ho faré un cop més, destacada fragància,
L’ahir només era una mera excusa per viure més,
Per fer un altre demà sense mostres d’orgull,
Per dir-te que també m’agraden els feixistes morts,
Que per la seva carn fresca jo donaria el millor de mi,
I el canibalisme és mostra d’antiguitat, la carn és jove,
La llibertat d’expressió és una cornisa on s’hi amaga el sol,
Sol encendré l’últim cigarret, com vil Lucífer, em menjaré,
I del somni sorgiran tants estels com diamants encesos i ferms,
De la salvatjada sorgiran les nostres mans per sota les creuades,
Que no hi ha creus ni màrtirs, no hi ha més guerra que els pactes,
Diners i moneders, carteres de calés molls pel verdet de les ironies,
Sarcàstiques lluites de foc i de gel, a un cert nivell de possessió de l’ànima,
Del cos, del suc i la fragància, infern on el paternalisme és porta d’entrada,
Vindran a nosaltres les més feres imatges, com ganivets esmolats, al tancar.
I no seré jo qui encarrili cap tren ni cap farsa, de nit morirem sense tocar-la,
D’alguna manera hauria de desfogar-me, encendre focs de passió per l’ànima,
Animar aquelles mineres que ceguen la vida per poder arribar a justificar-la,
D’animals com érem ara som esclaus d’unes claus per uns béns aprofitables,
Que les ciutats s’omplin de gent o els pobles estiguin més o menys deserts,
Que el capital és la fera per cada religió i cada religió la fera per a cada raó,
Que d’alguna manera t’estimo perquè ets una única promesa en forma de fera,
Després de tot les imatges parlen per elles mateixes, si no hi fóssim no vendrien,
Quina és la nècia emergència del consum pel consum, quina és la base i quin el fum,
Diga’m una raó per entendre que l’ahir no és el demà, que demà serà el mateix avui,
Quina necessitat la de corre pels camins de la rapidesa, que empeny la necessitat,
Quan temps passarà abans res sigui dit i callem d’una vegada per totes, inventats,
Refets i socarrimats, als animals mai ens mancarem, la intel·ligència és arma apresa,
Entre els més forts i els més dèbils som una ombra als ulls del criteri, quatre cossos,
Estigmes als cossos blancs i trencats de les morts desèrtiques i de les vides abundants,
I mai voldria fer crítica social, mai voldria ficar-me més enllà de ben endins, cap al fi,
Entonaré ritmes d’abans, m’acceleraré, despullaré l’alba i no seré més que ésser proper,
Que de ningú no s’entén la forma de saber-se i tenir-se sense ser part de la innocència,
Farem de la ciència paradigma d’un ésser que mai va saber-se mirar als ulls de les nits,
Els astres diran qui eren els savis que mai sabíem enumerar ni saber-se sense esperar,
Cada astre com cada animal serà o no serà, sense paraules ni mots sota les imatges,
Sense imatges més enllà de les esferes lluminoses que tot ho diuen i ja res no amaguen,
Serem, i doncs, una forma més de besar-se sense llavis, una forma de versar sense vers,
Una manera de dir-nos un “fins ara”, un “fins després”, potser només amb una llepada,
Potser només amb una sola mirada, potser serem més salvatges, sense justificar-nos,
I de centre del la terra vindrà la pressió, que som sinó fragància, que som sinó passió,
La mateixa matèria mineral, la mateixa matèria orgànica és pou de riqueses insondables,
No tinc el costum d’oblidar-me, de tant en hem trobo només al tribar-te, tant endins,
I la terra sembla no adonar-se’n, sembla no patir el que ens criéssim part d’un sol camí,
La nostra carn patirà el sentir-nos de pas dins una història tant poc fugissera,
Desarrelats com estan els governants ja no podran més que resar als seus Déus,
Si mai no hi creien ja no tornaran mai allà on eren, desfaran els líquids, morts,
I si els ocells no volen saber res de cucs, si els ocells no volen saber res del magre,
Migraran cap a terres promeses per les rareses de les seves branques ben esteses,
Descobriran, i doncs, formes més senzilles d’alliberar-se i de menjar ben calent,
No quedarà cap rastre de les il·luses cadenes, cap senyal de presó ni de treva,
Cap guerra darrera cap finestra, cap mut ni mutació, entrarem tot seguit en raó,
Sense més paraules que un sol so: Encanteri de somnis encesos i de passions,
Racons on trobar els deixebles del deix i la deixada, del vers i l’eixida tornada,
Serem versos versàtils i fugissers als ulls càlids de la tarda i cada vent, essent.
Fragància compromesa i pressió de l’ahir, fragància neta, dolç i tendre verí.