Llunes perdudes
Lluna perduda, pergamí antic, origen incert,
Incendiaris ulls de foc al bosc fosc del conscient,
Inconscients són els besos de gel, el glaçat estel,
Totes les fogueres que ens mataren, la lluna negre,
Entretant entrarem a les trames estanyes del vent,
Escriurem els versos més dolços d’amor herbós,
Les ciències no seran mai més mecanismes de Déu,
Ni forma d’acotar el temps o l’espai, res de nou,
Innecessàries alternatives a l’ossadia de ser i no ser,
De tenir-te entre els braços o abraçar el caminar,
Dubtaré un cop més, de tu, de mi, del de després,
De tot el que ens veu estranys i màgics, del destí,
Estudiarem les formes de sentir-me més endins,
Mar enllà, oceà de paraules el sentir-te en silenci,
Entonaré els toms de les enciclopèdies obscures,
D’elles brotaran les fulles i les pàgines fosques,
Aquelles negres imatges i paraules del prohibit,
Del que ens treuen i el que ens amaguen, la resta,
Entre els diables i les bruixes les herbes salvatges,
Entre la memòria i l’oblit, el desig, el ser i no ser.
L’esoterisme tenia les claus de les llunes perdudes,
Dels sols que mai més tornaran a brillar lliures,
Entrats en el sistema de cabòries i de durs ritmes,
Entre el timó i els rems, entre les veles i l’avió,
Entre el motor i la raó, entre tu i jo, entre totes…
Llunes negres i llunes roges, llunes perdudes,
Amoroses, llunes de trist comiat i hora dura,
Llunes d’argent passades per núvols d’or i màgia,
Aturem les paraules, sense elles no som res, ningú,
O ho som tot i encara costa dissuadir-ho tot en res,
O som el que resta i només el que ve just després,
O som l’ombra i ells la llum, el cos i la creu, el cor,
Tot el que dels nostres cossos sorgeix sense sort,
Cap tros, enlloc, cap forma de tenir-me sense tu,
Sense aquests cabells d’àngel, mig diablessa i deessa,
Que no mori mai aquesta forma de trobar-te sense mi,
Ets aquell mot exacte que em torna a la figura i forma,
Als contrapunt del constant caminar i aturar-se a respirar,
Els llocs i les tempestes d’idees, cada marge i flama encesa,
Cada motiu i cada fi, cada finestra, cada lluna perduda,
Tu i la resta, el que ens manca i mai no ens governa,
El que diu “tira” i el que diu “prou”, aquell que estira,
El que mai voldria tenir-te sense ser lliure, el mar,
La llibertat absoluta i tan sols una forma nova de mirar,
Allà on les llunes són perdudes i no hi ha mai aquell sol,
Aquest astre alat que ara em mira potser només ets tu,
Perfumada de tu, dels estels fugissers, de la forma del vers,
De ser i no ser entre el núvol d’or i la lluna perduda d’argent.