Somnis indiscrets a l’avantsala de l’honor,
Horror de indiscretes finestres doblegades,
Dobles personalitats entre els nens violats,
Malson discret, pàgines de foscor extrema,
Lliuraria un poema negre a la pàgina fosca,
Enlluernaria els somnis sinó fos per la por
Horrible malson de les hores mortes per tu,
Les indiscretes pàgines negres de les morts,
Degollen instants i tanquen edicions plorant,
Els ulls de les cambreres ho diuen tot: Mort.
Dissolen els somnis indiscrets tornant a morir,
Riuran, potser, en un somni imbècil de poder,
Entrarem a les pàgines virginals i blanques,
Calidesa de la ment en eufòria continguda,
De tant en tant un nen superdotat ens mirarà,
Planificarà els mots i les pauses, ens lliurarà,
Entre son i morts, entre malsons i somnis fets,
Entre la seva velocitat i la nècia violència,
Entre l’encanteri dels ulls bruns i fixats,
Ens mirarà als ulls i no trobarà més lloc,
Entre els micròfons lliures es deslliurarà,
Entre tantes informacions el president perdrà,
Els consellers busquen titulars bonics i nets,
Polits com els seus culs, la veritat no s’atrapa,
Ara que t’atreveixes a dir-ho sense vergonya,
Somni indiscret és el secret de la vida eterna,
De l’etern infant i l’adolescent radiant, il·lusionat,
Política de ficció anuncia el pitjor dels arguments,
Entre tantes terres tortes hem escoltat el so del tro,
Entre tantes terres mortes hem après el so dels mots.
Entre morts hem anat avançant, acumulant odi i amor,
Romandran les cendres a les copes plenes de somnis,
Indiscretament moriran les brases i apagarem els focs,
Entre tantes histèries i dèries veurem hipòcrites crits,
Cridarem si no ens escoltes, més marihuana i menys mentida,
Menys informació idiota i més zones verdes entre les places,
Jardins jamaicans i cafès holandesos, cerveses a copes de gel,
Les llengües són com un somni de nen que no entén res de res,
Sense ignorància ni arrogància, sense tancar-se dins cap banda,
Entre que neixes i mors potser hi ha un lloc on entendre el nord,
On entendre la pèrdua i el saber-se part de la humanitat o l’ésser,
Entre menjar i menjar, entre dinar i sopar ens donaran informes,
Entre el carrer i la plaça, entre els camins i els prats: La veritat,
El verd i el taronja, el marró fosc i el blanc més pàl·lid i clar,
El sol brillant es posa a cada somni i a cada il·lusió naixent,
Ara que ja hi ha milions que no ens escolten entonarem el cant,
Caminants entre fotogrames de inhòspit paratge i equipatge,
Residus radioactius que radiaran els somnis més premonitoris,
Ens espiaran i espiralitzaran espiraliformes rajos rojos,
Entre els ulls i les ulleres veurem que no érem tant lluny,
Canviant de lloc i de llengua, canviant malsons per sons,
Imaginant l’imaginable he descobert com hi són sense ser-hi,
Potser ja no tinc res més a dir i torno on era per escoltar-los,
Són com el somni de la poesia més rimada, la forma rodona,
La competició entre el vers i el bes, entre la forma i el fons,
Entre els meus ulls i els il·lusions no hi haurà més il·lusos,
Entre el somni indiscret i el discret no hi ha més camí que el so,
Cada to és ritme de melodies, sense més nits ni dies,
Entre les paraules i els xisclets s’adormen els nens,
Somniant mirallets es veuran dins el mar del despertar,
Enumerant els peixos i les aletes, els bells colors de l’ahir,
Sense més a dir, només extremes formes de entendre’s,
Infinits on trobar-nos nus i lliures, entre els bells somnis,
Sense més parafernàlia ni vestidets de modes estranyes,
Entonarem el to pel tro, per cada so, somni endins,
Potser és estrany i queda lluny la tendresa i la bellesa,
Entre les brases i el foc quedaran les cendres blanquinoses,
Ara que no hi ha més bondat que la nena mirant per la finestra,
Entre la vida i la mort veurem els ulls dels infants més purs,
Entre els seus ulls i les nostres morts hi haurà un camí deslliurat,
Enlluernarem les llunes a cels oberts, entre estrelles i estels,
Esteles de vaixells llunyans ens duran per terres pacificades,
Somni complert, indiscret a mans dels Déus, volarem sense vent,
Entre tantes terres tortes veurem el desdoblament de personalitats,
Entre portes velles de fusta antiga, entre el verdet i el rovellat,
Robarem instants a les nits per saber-nos deslliurats de malsons,
Sonarem dins ràdios lliures, micròfons que no venen ni vendran,
Instants sense publicitat de notícies fàcils, periodisme de merdes,
Entre tants encarrilaments trobarem carrils sense catenàries,
Sense pèrdues ni esperes, sense morts ni dèries, morirà l’amor,
L’ànima i els somnis, potser serem més purs quan no sentirem,
Diga’m de quina classe de mort i de vida estem fets, diga’m,
Quina veritat amaga la mentida que sempre esperem la notícia,
Quina pena és la pena que mai entenem on ens duen les paraules,
Que sempre esperem tornar als cercles viciosos per no adonar-nos,
Que de nit ja no tenim por a res, ja deslliurats de tantes penes,
Mentre a l’altre cantó del mirall la mort ens dirà que és de la vida,
Quines armes hem deixat pel camí per no veure la sang a les mans,
Quina fossa ens espera si els escèptics ja tenen la seva sèptica,
Si els traïdors no tenen més que la seva franja tant ben oberta,
Si, de fet, sota les moreres dormen els millors somnis compartits,
Somni indiscret i responsabilitats oblidades al tancar els ulls,
Sense llums ni notes cridaneres, somni viu i alegre de l’ahir.
Entre les penes i les alegries hi dorm un infant que no pregunta,
Cap perquè, cap com, cap quan, cap on, cap propòsit, només el son,
I entrarà al somni com una lleu brisa de cristalls lluents,
Entre els peixets i els mirallets, entre els més bells diamants,
Entre els més bells somnis de passió i d’amor, tots dormirem,
Ara que a l’altra cara del món llueix el sol no parlaré de morts,
No escriuré més, i doncs, diga’m perquè hauria de fer-ho,
Tornaré a preguntar-te i ha posar interrogacions a la nit,
Si, de fet, hauria d’acabar, sense voler-ho la crònica és feta,
Qui sap si els poemes i les proses s’apropen sense proposar-ho,
Qui sap si pronostiquem els fets només de viure algun dia més,
Qui sap si serem el ser o l’absència del bes ens dirà qui som,
De que tracta aquesta mentida o aquesta veritat, qui hi haurà,
Si som el nen o la nena, l’infant de tendre mirada o la mare,
El pare, qui, sinó, qui som que no trobo el somni indiscret,
Diga’m si jo m’aturo i s’apaga el vers, diga’m que queda després,
Ara que el més ingenu ja no fa preguntes sobre l’ahir i el patir,
Ara que desperto del malson dels dies estranys, que hi ha de nou?
Somni indiscret i uns quants retalls de sagnants titulars,
Després de tot ja no sabria ni voldria tornar, somniaré,
Que potser ets tu qui durà la tendresa cap els meus ulls,
Que, de totes maneres ja no ens veurem mai més,
Que ets allí encara que no et pugui sentir,
Que ets amb mi, somni dels ahirs,
Que mires la font i el menhir,
Que hem pots sentir,
No caldrà patir,
Ets aquí,
Somrius,
Somnis vius,
Som els sons,
Som els trons,
Som el somni,
Indiscret i discret,
Som aquella llum,
Som l’adult i el nen,
Som la mare i la nena,
Som aquell terror i l’horror,
Som ulls sanguinolents a l’aula,
Eterna i estranya parpella tancada,
Només som el bell somni que queda,
La indiscreta finestra per on mires,
Som l’etern plor i la llàgrima viva,
Som la mort als ulls de la consciència,
Som aquella vella ciència, el perfum,
Som, i doncs, el transport i cada port,
Som les veles lliures de l’alliberament,
Som somni present i indiscret, el vers.
Cara a cara, cop a cop, vers a vers,
A la bella mirada de cada fada,
A la bella mirada de cada infant,
De cada bruixeta i cada bruixot,
De cada somni encès,
La presència del bes i l’amor,
Tancarà els ulls, esperant la calor,
Acollirà les seves ànsies la mare,
El pare dormirà sense pensar,
Pescaran somnis sense parlar,
Ja el més bells dels somnis cridarà,
Com una tempesta que no arriba mai,
Com una pluja d’estels al mateix nivell,
Com un somni que mai espera un final,
Com el despertar al costat del bell somni,
Imaginant una terra rica i plena de llum,
De pau, de ingenuïtat, per poder a badar,
Deslliuraré el vers i el bes, em moriré,
Després de cada nit, la mateixa història,
Sense patiment ni glòria, sense res més,
Només així, morint per dins, un somni menys,
Un motiu per arrancar a córrer i no tornar,
Qui entengui aquests somnis que parli,
Qui no entengui res de res que ho digui,
Potser el millor és ser-nos sincers i clars,
De tant somniar se’m oblida sentir,
Seré més salvatge i pensaré en tu,
Em negaré a ser qui era i sabré,
Per el teu cos nu on sóc,
Qui ets i allà on anem,
D’allà on venir,
Que hi fem aquí,
Sense més destí que demà,
Sense més treball que lluitar,
Sense més somni que l’indiscret,
Aquest que res no amaga,
Aquest que ens serveix,
Aquest que ja neix,
Que ja no plora,
Que persisteix
,I ja ho veiem,
Com ara creix,
Com el volem,
Com estima,
Cada vers,
Cada bes,
Cada fi,
Cada nit,
Bes a bes,
Pas a pas,
Mot a mot,
Tom a tom,
Sot a sot,
Tros a tros,
Sort a sort,
Deslliurats de tot,
De vida… de món.
