POESIES, ASSAJOS I MÉS (II)

 

Idolatria i dol dominat per la mina,

 Administren ministeris sense criteri,

Podrien posar a l’abast l’autenticitat,

L’electricitat prop de les faroles,

Noves formes de viatjar per tots,

Intermitents maneres d’al·lucinar,

Ara que ja tenim les ganes de volar,

Ara que no ens atura res pel nou vol,

Ara que les paraules són dissenyats,

Ara que les pestanyes cauen soles,

Que tot crema i sortim cremats d’arreu,

Que tot acaba i no sabem arribar enlloc,

Ens quedem asseguts per no saber mirar,

Ens quedem mirant per no saber aturar-nos,

Ara que sóc apallissat per pals que mai diré,

Per palíndroms sense domar, dominis finits,

Per alliberar-nos de les llibreries compreses,

Per comprar poemes abans de merdes amanides,

En lloc de menjar ràpid i si hi vas vomita al entrar,

Si hi vaig pensa en que quedarà demà, qui llegirà,

Que farà ferum i qui en farà de tot només fum,

Fumaré el haixix que mai van voler legalitzar,

Quan esperaven que el món acabés amb tots,

Érem els éssers més capritxosos dels despatxos,

Despatxem a tothom sense tenir taula ni cadira,

Ídols de masses petites, de formiguers immigrats,

On de bon grat hi entro sempre que sàpigues mirar,

Sóc una petita mina sense saber-me administrar,

Desempallego les palles i els moneders, cerco calés,

No trobo més que monedes de móns estranys i vells,

Són com peces de col·leccionista sense col·leccions,

De fet són imatges belles de qui mai creu en la creu,

Qui només mira la cara del metall, qui no té preu,

Fet i fet prefereixo esperar i créixer abans de no opinar,

Prefereixo jugar-me el tot pel tot i desitjar el millor final,

Si després de tot ja som ídols dels nostres germans…

De les nostres nenes, dels nostres animals, sense possessió,

Faré poemes sense més pretensió, seré ídol dels ídols,

Com tu musa entre les musses, deessa entre deesses,

Brillant forma de mineral extret de mines mineres,

De minotaures i de tempestes, de mitològiques feres,

Ens en riurem de la rialla major, tornarem a sentir-nos,

Ballarem el ball de l’encant i l’encanteri, plaça avall,

Ara que lleven el sol amb una mirada quasi ensucrada,

Quan lleven la lluna amb una mirada de mitja lloança,

Ara diga’m quants s’aturen i quans no la veuran mai,

Ara diga’m qui té el dret sobre l’altre, diga’m que és estrany,

Que no hi ha collons de veure la realitat tal i com no és manat,

Que no hi ha ovaris per saber-nos més enllà del gènere,

Que no hi ha manera de fer veure als ulls la poca paciència,

Que de mica en mica la perdem i al final ja sabrem que fer,

Que d’idolatries no hi ha manera de triar cap on agafar,

Que si no em compres pressionaré el mercat i hem desmarco,

Desembarcaré els meus versos junt als teus llibres sense saber-ho,

Anunciaré l’alba abans l’alba no elevi els verbs fora les finestres,

Quan ja no quedi res, ni per compadir-me podràs comprar-me res,

La edició ja serà tant i tant exclusiva que només jo m’exclouré,

Hem quedaré un cop més sense res de res, i tot per idolatrar-me,

Per creure que això del ídols és un entreteniment per cada ment,

Una forma falsa de raonament, un error entre totes les errades,

Una fals mirall on poder emmirallar-se, una forma d’estimar-se,

Una forma de donar cos i ànima per un paratge quasi inclassificable,

Classificaré cada ull i cada ma, classificaré cada lector per rellegir,

Per tornar a escriure només hem caldrà saber quina fotografia posaré,

Després de tot potser només em caldrà saber vendre’m i fer calés,

Posaré nu o potser amb un enorme cartell promocionant lluna i astres,

Potser només sóc un d’aquells escriptors que escriuen sense criteri,

Un d’aquells nòmades que viuen només per no tornar a morir,

Potser des de la poesia hauria de passar a la prosa, potser moriré,

Sense guions ni funcions als principals teatres, tot seré i plàcid,

Deixant-me fotografiar per la mort amb calces per la propaganda,

Allà, després, no caldran més imatges, follant-me diables i àngels,

Provocant amb mitges de seda negres i blanques, a ratlles,

Ridícul major a la cara de cada contraportada foradada,

Potser el millor lloc per que el president la perfori,

I entre tant i tant no hi haurà ni el mínim respecte,

Ni a la bandera ni als timbres per les cartes,

Ara que ja ho sabeu no hem comprareu,

Segur que preferiu veure’m morir,

Mica en mica, ídol a ídol,

Després de tot sóc el boig,

Després de tot potser nos seguiré,

No sabré muntar-me el lloc ni l’espai,

Aniré ingressant entre segrest i segrest,

Entre arrest i arrest, de tant en tant…

Guerres derruiran els deixebles,

Mentre tu i jo, morts, naixerem,

Els poderosos mai es desempallegaran,

Tants ídols els hi escopiran a la cara,

No només ens cagarem a la corona,

Masses joies tenen les princeses,

Masses nines d’ulls brillants,

Masses joguines míssils i pacten,

Encara es dediquen a no moure fitxa,

Aquest sistema fa ferum i morirà,

Com tots els altres, cansats d’esperar,

Seriosament que collons estan fent…

És necessari matar, suposen, no?

Sembla tant clar i jo aquí sense estimar,

Barallant-me amb uns versos, on aniran,

Qui els vindrà a buscar, no sé si s’entendrà,

Ara diga’m si no sóc ruc de no saber mirar,

Diga’m si això és un somni o és una senyal,

Que no m’aturi ni m’aturin és un complot,

Segur, no hi ha manera de mirar-ho,

Diga’m que tenen cua per seguir llepant,

Diga’m que encara queden creuades,

Que encara hi ha fanatisme i feixisme,

Diga’m que encara segueixen racials,

Que no veuen més enllà de les llunes,

Dels tendres ídols que idolatren idees,

Formes de vida i existència, efervescència,

Astres labials de figures estranyes i mundanes,

Establertes a estables on estandarditzen fites,

Ara que m’animes sense ànima ni ales,

Ara que no et veig i sé que em plores,

Ara que veig que sents el temps de tempesta,

Ara que crido per ser escoltat, diga’m que és veritat,

Que tot pot canviar abans de morir, diga’m, quan?

Que faria canviar-ho tot, quan temps seguirem,

Diga’m que manca al país dels horrors,

Diga’m que em vols fer feliç, on som,

I que fem, quan acabarem, digues,

Tu que no hi tens res a veure,

Que ets mort, junt als morts,

Que ets energia i enginy,

Que ets només ombres,

Pensaré en cada mot,

En cada un dels morts,

Pensaré en la forma de ser,

En la forma de completar la data,

En la forma de no sentir-me culpable,

En la forma de ser qui sóc sense equivocar-me,

En la forma de no fer ídol a ningú,

De no fer-me il·lusions falses,

De tenir-te sense nombrar-te,

Seré vent per les aigües salades,

Seré la veu que mai ens fa falta,

O aquella lluna que mai no acaba,

O aquella pell que mai no lleparies,

Segur que esperaries, sabia espera,

Que, fins i tot al final, seràs ídol,

Se’t rifaran i rifaràs la rifa,

Vindràs amb mi, segur,

Ets aquí i no sóc jo,

Ets tu i ets jo,

Qui ets tu? 

Qui sóc jo?

 Als ulls indefinits dels infinits de les nits,

 Ennueguen els ulls amb formiguetes nues,

Com les pessigolles dels galls a les gallines,

Els cants de sirena i els motors que mouen la carn,

Els cants de sergents de ferro fent propostes imbècils,

Als ulls de la nit els infinits són indefinits i entremaliats,

Com aquests versos que són com un quadre estrany…

Una proposta de verbs i articles barrejats i sense nord,

Cap coordenada, als ulls de les nits, mirant als infinits,

Serem com la direcció que mai s’ofereix i apareix,

Als ulls de la nit tot són figures egocèntriques,

Ara els miralls són el reflex de les teves línies,

Són com el recull de reclams i recomanacions,

Si algú sap de que xerro en aquest poema, m’ho digui,

Arribat a aquest punt molts decideixen no seguir més,

Jo seguiré abans no mori en mi l’infinit d’ulls de la nit,

Esperaré abans no et cansis, tornaré i entonaré el demés,

Després de tot estem davant de la foscor de la bruna nit,

A aquestes alçades ja hauríem de saber que no hi ha més,

Que d’aquí a l’infinit és un dit i no dit, és una drecera fiable,

  I contra posicionada il·lusió sense il·luses premonicions fetes,

Ara que, després de tot, som la justa mesura de la negació,

Després de tot som el que ens calia, qui sinó nosaltres ho fem,

Qui sinó nosaltres som els màxims responsables del que vivim,

Els ulls de la nit ho diuen ben clar, no caldrà pas esperar,

Ara que tenim els mateixos dígits et diré que no hi ha farsa,

Que després de tot som un etern i estrany ball de màscares,

Que sinó t’ho dic jo t’ho diu un altre, que pots ser tu mateix,

I si de l’eix als vèrtexs només hi ha un camí, vingui el destí,

Que de tant buscar-me les cantonades ja dubto del meu món,

No sé si dorms pels dies viscuts o per les nits mai viscudes,

Potser després de tot és molt més senzill matar que estimar,

I després del res naixerà en tu les ganes de mi, de fer el camí,

I sí, camines per les dreceres de les nits, entre els seves cames,

Un infinit possible i estrany, un estany d’amor als llavis oberts,

Una entonació sense to ni so, una metamorfosi de la paraula,

Una aula oberta als teus idearis de rebel sense revelacions,

Actuarem quan els actors es cansin de ser i de fer,

Després de tot som on volíem sense ser menys ni més,

Som d’alguna manera l’ajustada forma de les ombres,

Sembrem llavors als horts de l’or i als rius de la plata,

Tenim les ensenyances apreses i les lliçons són poques,

Necessitem tant poc als altres que ja no tornarem més,

Desapareixerem entre les butaques dels premis i el mar,

Mentre fent teatre em après a fer el carrer com joc fugisser,

Mentre fent la vida em descendit entre decadència i mots,

Quan, potser, qui ho sap, hauríem hagut de volar molt abans,

Si entre les branques i els arbres només hi ha el camí de la nit,

Entre els seus ulls i els meus cants tan sols hi ha alegria,

Només hi ha al·lèrgia a sergents de profunda idiosincràsia,

De ferum verd i corrosiu, de forta pudor a éssers majors,

Militars i subordinats, pells d’història cremada i rància,

Entonarem les més belles paraules d’amor als ulls de la nit,

Les més tendres esperances de llum i pau, designis infinits,

I ja no hi haurà més límits ni marges, només podrem ser salvatges,

Salvaguardarem la saviesa i la bruna nit dins els ulls de la vesprada,

Anirem allà on fan nius els blancs coloms missatgers de futur incert,

Incendiarem les cendres i el vent, res més podrà ésser encobert,

Coneixent totes les causes potser ja no tindrem cap altre franja,

Buscarem millor la recerca a l’hora de mirar-nos i trobar-nos,

D’alguna manera entonaré el to i el so, seré una mica més tu,

Ara que t’envas de mi i decideixes no mirar-me, seré teu,

Ets l’àngel que no neix si en ell no mira la nit del temps,

Aquell diable mig ferit que no entén de lletres si no és dit,

Si no és nombrat, des de el mar a l’oceà, paràmetre escollit,

Ets aquell ventríloc que xerra més enllà dels descosits,

Cos a cos ets l’home i el bruixot, negre dama de llum,

Màgica trobada on la simbiosi és una tendre fragància,

Màgic mag de magues mànigues, de ma fugissera,

De mirada tendre i ventre obert, de cervell verd,

Crepuscle de lila pols, d’astre planetari, de mel,

Ets la llengua que no m’atura, ets fill del vent,

I aquests versos no tenen més mirada que l’aigua,

Mullaré els meus llavis per tal de trobar-te,

Ennuegaré els ulls només de mirar-te,

Ets radiat, ferm i constant, fruit dels anys,

Miraré de no destorbar-te, imaginat instant,

Imaginat poeta i company, imaginant els galls,

Les gallines i les pessigolles que hem fan brotar,

Les formiguetes que venen com se’n van,

Masses presses he trobat aquí i allà,

Ara que m’aturo i t’imagino volo,

Quan tot sigui dit ja no hi seré,

I no hi seràs, serà massa tard,

Ja fora de l’atmosfera volarem,

Ja no ens podran caçar,

Amb ànsies de nit,

Amb ànsia de llum,

Amb mirada de lluna,

Amb el somrís dels astres,

Miraré més endins i enfora,

Eterna esfera d’ulls blancs,

Eterna foscor pels colors,

Vers de luxúria i mirada,

La teva tendre imatge,

Maga que no amaga,

Als ulls de nit llarga.

(Quan ja no hi som)  

 

Ones que la foscor mai atrapa,

La història va molt lenta, tarda,

Imaginava que amb el temps,

Amb les ànimes retrobades,

Dic jo, arribaríem molt lluny,

Amb les ànsies renovades,

Amb les il·lusions a les onades,

Ones ara que m’acarones, ones,

Sabia de la desgràcia i ara fa gràcia,

Fa gràcia tanta arrogància, il·lusos,

Som com carrers tancats per la nit,

Endevinem les derives a cada vent,

L’ona expansiva hem trobarà mut,

Sense paraules ni comiats, sense mires,

Recordaré allò que no hem va fer perdre,

Perdré la memòria si no hem trobo on era,

Pensaré que tan sols era un somni refet,

Una idea vaga de dissenys i naus,

Daus aerostàtics en univers ample,

Una drecera on cada ona és bàsica,

On no calen instruments ni barres,

On no calen nombres ni noms,

Mira, que si sí o si no, que recordes?

Què diries, si un dia mors i neixes?

De tantes vides he oblidat trobar-me.

Ara que ja torno on era diga’m si esperes,

Si ja no ets potser aquella dona que erets,

Que ja no ets aquella nena mig tímida,

Que ja no trobes aquelles arracades trencades,

Que ja no estimes les coses massa enrevessades,

Que tampoc recordes què et va fer venir cap a mi,

Diga’m que algun dia retrobaré que pensava i qui sóc,

Que encara no som vells per més bells que ens trobem,

Que ja no caldrà bufar per estalviar senyals i renoms,

Que no ens caldrà mostrar les butxaques i els maleters,

Que tot això és una broma de mal gust, que és malson,

Si no desconnecto jo segur que desconnectes tu,

Ara que sóc feliç et diré on no hi ha cap error,

On sempre ens trobem els mateixos i naixem,

Ara que no destruïm la destrucció massiva,

Ara que no amaguem tot l’armament,

Ara que només juguem amb la ment,

Ara que l’automatisme és matemàtic,

Ara que m’animes a no deixar-te,

Ara que per fi em comentes,

Ara que ja no m’espantes,

Ara que, potser, hi ets,

Ara que, segur, moro,

Ara que visc,

Ara que és ara,

Ara que ja no hi sóc,

Guinya’m l’ull de reüll,

Pensa que ja no hi sóc i mores,

Pensa que ens necessitem i lluitem,

Pensa que ja no existim, que morim,

Moro i mors, sense remei pels vells,

Ara que la bellesa llueix absència,

Ara que només som essència,

Éssers unicel·lulars i móns,

Decadència per la ciència,

Cada pas és una ona,

Cada onada l’anada,

Tornaré si no hi ets,

Tornaré si hi ets,

Seré tu i tu jo,

Serem dos,

O seré u,

I tu u,

O res,

I fes,

Tu fes,

Ara que tornem,

Ara que no hi serem,

Ara que hem fas venir,

Ara que no tens res per a mi,

Estimaré aquesta ona com el mai,

Com el desmai i la mirada, cada fi,

Com cada destí, morint-me per dins,

Endevinaré cada final, cada excusa,

Sense cap dubte em dus a la dutxa,

Descansaré el cos i la cronometria,

Imaginaré el teu cos nu i l’ona,

On és la teva mirada, digues,

On són les teves paraules,

El teu venir i anar,

On ets que et trobo a faltar,

Que t’enyoro pels dies i els anys,

Que ets la total transparència i la senyal,

Que ets qui esperava i ara ja no fa mal,

Que ho ets tot, massa orgànica,

Que ets matèria viva de les onades,

Que ets dolça i salvatge, una anada,

Que no atures la tornada i et creues,

Que crees hipnosi al ritme i el vers,

Que destrueixes els mítings i t’atures,

Que recules abans no arribi cada diable,

Que recules si jo no reculo i m’avises,

De la saviesa i la dolça trobada,

De cada paratge, ets musa enamorada,

I mores una mica més si no arribo,

I moro una mica més si no hi ets,

I si ens estimem morirem,

No hi ha més ni hi haurà,

Ara ja és com era,

Ara sóc més ric,

Ara sóc mut,

I et veig,

Ets tu,

Sense dubtes.

Sense marges.

Sense embuts.

Sense valentia.

Sense voler-ho.

Només fent-ho.

Així, com ones

,Així, com danses,

Així, com serem,

Més endins,

Ressorgint,

Tros a tros,

Més endins,

Estimant,

Inventant,

Creant,

Amant,

Fugint,

Sent vent,

Aire i bes,

Estima i nord,

Ets l’ona,

Ets la dona,

Ets aquell home,

Aquella matèria,

Aquell tot,

Aquell res,

Tot el demés,

I doncs, qui ets?

 

No lliuraria més lluita que la lluna i la fura,

El crit cap a la taula i el llit, la nit a l’infinit,

Lluita de pols, amarga porció, lliure com l’or,

Lluita de dies, escena submisa, gel per la brisa,

Marí pergamí on la fi és camí, morint pels pols.

Lluita deslliurada d’amors i de melangies, dels dies,

Somriure on la passió és forta i ferma és la vida closa,

On tot és tancat dins la proximitat de la tarda tardana,

Tardaran les escenes dins les ofrenes de les andanes fetes,

De nit equilibraré forces del tot innombrables, donades.

Un cop tot sigui sabut emprenyarem la gent amb el fum,

Fumarem tragicomèdies i còmiques lletres, entrant en raó,

Sabrem tant del món com dels amics, serem molt més rics,

Lluita de pols i un fred que hem recorre la pell quasi bruna,

Una aliança de fets i contradiccions on les diccions són dites,

On cadascú troba el seu equador, on cadascú busca sense raó,

I veure’m de lluny la manca de teatre, la sobre actuació,

La sota firmant, el qui es presenta com titular de premsa,

Aquell que sembla que tot ho té clar i qui dubta després de tot,

Entonarem el tro i el so, d’alguna manera el to ja el posava jo,

I ara que l’estiu acaba tindré per obligació el no aturar-me,

El deixar que passin els dies com joc sense més instantànies,

Instaré la tardor com fulles volant dels arbres, naturalment,

Del tot retrobades, tornaran on les tiges no venen a buscar-te,

On del fruit i de la llavor en fem més naixements, on caldria,

On cal encara, on tot s’atura si tu no véns i ho atures i ho mates,

Quan la lluita de pols ens va deixar mig tocats per les velocitats,

Quan d’alguna manera tots els astres fan bona la dita i la frase…

Que no s’aturin les lluites de pols i l’equilibri entre els nords,

Que sempre quedarà l’harmonia i la tranquil·litat retrobada,

I de tant en tant tornarem allà on érem sense més aliances,

Aturarem el vent i el temps més enllà dels nostres marges,

Serem, com dir-ho, la lluentor de les il·luses proclames,

La absurda foscor de la lluna nova si no té sol que l’enamori,

Que no morin entre les moreres aquells que ho deixaren tot,

Aquells que lluitaren més enllà dels pols i de les guerrilles,

Aquells que deixaren la pàtria i aquells que són pares de mares,

Els més vells, ells i elles, les mares de les mares, dels pares,

Els qui han mort i els qui neixen encara, tot és com mancava,

Sorgirem del foc o de l’aigua, del teu somrís o de la avantatge,

Serem allà on les sèries s’anomenen com xarxes de fets i imatges,

D’alguna manera calia presentar-se com un recòndit enigma,

Com una crispada lluita entre pols i marges, entre les tardes,

Entre veritats i mentides, entre mencions i premonicions,

Entre tots, tu, ella, l’altre, aquell que costa tant de trobar-se,

Les guspires dels dies i les frases fetes, les més belles idees,

Ets tu qui jugues amb les paraules, atura’t un moment,

Deixa de buscar-te, deixa de pensar i no t’aturis massa,

Després de tot les paraules i les imatges vénen a buscar-te,

Et trobaran si fem silenci i no trobem la màgia, tanta màgia,

Pols indiscutibles, nords i suds de la mateixa fragància,

És l’eterna espera i la lluita encara mai donada,

Que et donin cada premi i cada terminació,

Aquesta és una lluita sense actor ni funció,

Sense ficció, és la lluita intel·lectual,

És la força de la ment per sobre el cos,

És la negociació entre l’acció i els fulls,

Entre cada boira i cada claror, calor,

Entre cada aliança i cada espasa, foc,

És la lluita de pols, ets la seva aliada,

Ets la dona que tot ho dóna,

Ets l’home que res no amaga,

Ets un tot dins un tot,

Ets l’esfera maga,

Diga’m que no ets qui esperava,

Diga’m que ja no hi haurà tarda,

Que només serem aire i vent,

Que la lluita ja és acabada,

Lluita de pols i jo nombrant-la,

Vinguin a mi les males aliances.

Mori el meu cervell angoixant-me,

Exciti l’excitació màxima,

Vingui la vibració somniada,

Gaudim de la pau entre pols,

Gaudim de la terra més màgica,

D’alguna manera en som còmplices,

D’alguna manera ets on trobar-te,

T’estimaré sempre com una imatge,

Com una combinació de forces trobades,

Anunciaré l’alba, anunciaràs cada pas,

I sabré que ja no hi ha lluita i fas la pau,

Que no t’atures davant res ni ningú,

Que ets res, tot, un fragment d’ells,

Que som ells i ells som nosaltres,

Ara que tothom hi és i no hi ha soroll,

Ara que podem fer el silenci que anhelem,

Ara que entono el cant i sento cada veu.

M’arriben les teves imatges, deixa guardar-les,

Sé del ben segur que ja no tardaran massa,

I doncs, ja són aquí i ara vindré a cercar-te,

Enviant-te el vol de la coloma i el color roig,

Enviant-te porcions de robís sanguinolents,

Enviant-te el millor dels tresors entre vies,

Si no véns no et preocupis, tu estalvies,

Estarem allà on la lluita és la teva imatge,

On els pols els poses tu i ja no hi ha trampa,

On sempre queden les més belles imatges.

 

Hauria de ser legalitzat, no em fotis,

I si no em fots, fotem el favor, senyor,

Que ni jo sóc imbècil ni tu un santet,

Els anys de llibertat diga’m on han quedat,

Ara que no somrius a les aus ni a la font,

Ara que tens la població submisa, moro,

I a tu tant et fot, i jo lligo la meva mort,

Els homenatges i les celebracions als ponts,

Explosions sense raó i sabotatge sense fis,

Fisonomia de la ciutat prohibicionista,

Farem un mai on les paraules siguin esgotades,

Farem del teu lloc un hivernacle amb foradets,

Que passi la llum dels estels, sense mentideres,

Que la il·lusió és que el haixix sigui legalitzat,

Que ho receptin els metges per problemes de soledat,

La solitud de sentir-se sense la forma de fumar canuts,

Que no esternudin els estris de les metgesses, deesses,

Blanques bates als hospitals de la vergonya i el furt,

De les proporcions en direm racions i copons, barats,

Al preu del pa la poció mínima i bàsica corresponent,

L’alegria de trobar-nos en jardins d’herba serà del pal,

Lleparem els papers amb l’elegància de les fragàncies,

Entonarem els cants de les llibertats i anirem més enllà,

Sonarem com el so de la pedra a l’aigua, serem més purs,

De nit no veurem la claror del sol, tot semblarà igualtat,

Veurem com no estàvem tant lluny de les veritats dites,

De tant en tant algú al·lucinarà i ens presentarà nou camí,

Emprendrem la senda amb alegries compromeses, fetes,

Donarem les voltes necessàries abans no sigui establert,

Màgic és el fum i alades les companyes que venen i van,

Haixix i herbes al·lucinògenes, bolets de llibertat assolida,

Serem la justa mesura i el vers exacte, despullarem la tarda,

De tant en tant algú dirà que la noia en coma no podia ajudar-se,

Que només són històries sense màgia ni ulls on anar a trobar-la,

Tindrem les tenebres tant lluny de casa que costarà entreveure-les,

Veurem les copes gelades i el fred a la mirada, serem transparents,

El vent ens dirà on quedava tanta realitat retrobada, rotarem aire i cel,

Alliberarem les ànsies, serem ball pels ocells i les belles onades,

Envellirem sense més nivell que els passos pn passàrem sense aturar-nos,

No hi ha haurà més atur que les banyes dels intel·lectuals mirant-se,

Com quadre antic de polítics i diplomàtics, com desgavells de científics,

I, de tant en tant, no massa, anirem on les illes ens reben sense adonar-se’n,

Per di la lluna ve a buscar-me no cridis massa, abans erets tu l’extraviada,

Les vies i els trens tardaven a trobar-te, no hi ha consol, brilla de nou el sol,

De nit ens parla de la claror a l’altre banda de tots els possibles panorames,

I ara que endevino el paisatge i la copa glaçada sabré per fi on són els arbres,

Sabré quin és el nord que ens mancava, quina és la pista i la porta del tot falsa,

Sabré pels teus ulls on anava i on m’equivocava, que mancava, on és la fura de la tarda,

Sabré pel vent on venies i jo no et trobava, el fum d’haixix vindrà a formalitzar-ho,

Equilibrarem les forces entre les places i els parlaments, cada ciència serà moviment.

 

Per sistema entonarem el to i el so,

 Persistents dins cada hora enigmàtica,

Ennuegarem les goles de l’immens far,

Dormirem dins la dolçor de cada cor,

Entonarem les perspicàcies de cada mot,

Tronaran els trons i llampegarà el llamp,

Serem paraules enreixades de nit i dia,

Guionatge artístic d’ones sinuoses i dures,

De trencaclosques dins el gran social invent,

Persisteix, l’univers no només creix i neix,

És com la cultura del saber i la mirada bruna,

És l’angoixa en estat més pur, és tendre lluna.

Emmudiran les boques seques i parlarà la pluja,

Persisteix, creix, neix, herba verda i quasi madura,

Persisteix en l’intent i el puja quatre dígits al vent,

Tornarem allà on érem sense transportar-nos més,

De tant en tant, cada paper, cada parer… Il·lusió il·lusa.

I lluitarem més a rem i a vela que amb motors encesos,

Caminarem i navegarem amb la brisa i la sal marina,

Sortirem de cada sot i la sort tornarà a suportar el cel,

Suportarà cada infern on ningú diu si tot neix o reneix,

Seré com l’eterna escuma i la mar quasi nua, cada pell,

Serem més purs diuen els desxifradors de somnis, sí, i poc,

Encara, masses impureses resen per les esglésies, moribunds,

Farcell a les mans i mocador de negre i roig embogit, un sol crit,

Diablesses de convents aïllats planegen tornar a tenir sexe a l’altar,

Són vísceres de roges nenes brunes i nues, són del diable, encarnació,

La cançó del cor i la cançó de pleníssim amor, la joia de cada dia,

Persistents en la parsimònia i l’encant, adoradores del gran cabró,

Esglaonades escales de cascavells i anells, de gats i de servents,

En nom de l’únic senyor una hòstia i un got alt de vi ranci i dolç,

Un combinació més per l’heretge del temple del Déu adorador,

Adoren les copes amb teixits de seda fina, vermelles espelmes,

Mort a la cambra, la única esperança conquerida, el bes primer,

I de diablesses a fades, de bruixes a monges, de noies a nenes,

Amb sang impura i impures mans calumnioses, salvatges com l’all,

Entrar a l’escenari i no fer veu de víctima, assegurant-se com a botxins,

Embruten les parets amb el mateix raig de sanguinolenta mirada,

El crist persisteix encara que el matí i el seminari no afluixen,

Asfixien les esfinxs i les cares cremades, miracle de plors de vi,

De persistir si l’altre ho fa, de voler més i més i a arreu fam,

De tenir-nos més que controlats sense voler res més que l’or,

Que el nostre treball i la nostra persistència en la penitència,

                                                              En dur a sobre el dolor d’una religió que persisteix en la por. 

Persistents, sí, d’un cantó a un altre, des de tots i cadascun dels llocs,

Bojos i serens, ximples i contents, servicials ànimes sense cap Déu.