Les cinc-centes vides dels gats
Les cinc-centes vides dels gats,
I jo aquí, despistat, vivint segles,
I tu aquí, despistada, vivint segles,
L’evaporació de les espècies,
L’evolució de les indústries,
La devolució de tots els canvis,
L’avaluació dels avals canviats,
Cinc-centes vides haurem de gastar,
Malaguanyat el temps dóna la calma,
Malaurat el bell lloc i el bonic esguard,
Els gats s’enfilen per les bigues i moro,
Potser la seva vida depèn de la meva,
Potser només depèn de la teva i viuen,
O potser només és un joc on tothom hi és,
De forma estranya donaré forma al vers,
Com un gat que sempre es suïcida,
Com una au que no troba la sortida,
Com un gos empresonat el dia és donat,
I no serà per manca d’ideals o costums,
Cada sabotatge du la firma dels felins,
Fins i savis, bucòlics i màgics, translúcids,
Transportaré els materials a l’obra més vella,
Escriuré com els gats passegen, sense sorolls,
Potser només amb la punteta dels dits molls,
Qui sap si amb la deixadesa de les ressaques,
Sense res a fer, cinc-centes vides i una més,
I aquesta que gaudim és fugissera i no mor,
Potser la transparència és la ciència de l’amor,
Només cinc-cents motius on veure’ns més vius.
La decadència és evidència per la ciència,
Els noms són oblidats amb extrema facilitat,
La felicitat no tronarà on érem si tu no véns,
I així ens despullarem de velles frases i mots,
El silenci no empresonarà ni gats ni gossos,
El silenci serà com l’arma sense carregar-la,
Serà la vida i la mort dels gats i els humans,
Dels animals de cendra i de les idees de festa.
Sense xivarris pels barris, només teulats i gats.
Les cinc-centes vides dels gats ens són donades,
Potser caldrà encomanar-nos de comandes dades,
Repartir el botí entre les vides que no brivaran,
Aquelles que passaran grises com cendra de mort,
Tortes entre carrers torts i obsolets, girarem més,
Guaitarem les deixalles en forma de vida i sol,
En forma de paràfrasi i frase austera, forma de cel,
Paràmetres on l’horitzó és la renúncia i la denúncia,
On no hi ha més mirades que les més dolces, de gates,
Entre els seus ulls i la nostre vida, tres-cents dies,
Cinc-centes formes d’enganyar als destins,
Viure amb tu, més endins, tots els enginys.
Lluitaré abans no sigui pres, he après a morir.
Vindré amb tu abans res no torni a ser dit,
Viurem com gats i gates, gatejant un cop més,
La matèria viva que donarem seran gats ferms,
De les seves vides dependrà la nostra… i no,
D’alguna manera ja sabíem el camí molt abans,
D’alguna forma ja érem les vides dels gats.
I sí, mai ho hauria pas dit, tot és allí, allí baix,
On el ombres són foc i de flames s’omple el cel,
De tant en tant gaudirem de les promeses del vent,
La seva màgia és eterna i miolen els gats per fer-te,
Sense esperar-ho, víctima i botxí del mateix camí.
Les escriptures satàniques són cabres i gates,
Són bruixes i fades, magues que no amaguen,
Bruixots i mandràgora, marihuana i haixix,
Boscos i la teva mirada de dolça enamorada,
De fonts on els gats passegen sense badar,
On les persianes de les tardes són de verd i mel,
On les ànimes són congestionades sense gestions,
On les vendes al diable es declinen entre la tarda,
I els matins són molls, i els migdies són miralls,
On, ja ho saps, els gats tenen cinc-centes vides,
On potser se’ns diria que confonem realitat,
Fantasia, ciència-ficció i guionatge, patrons,
Com un complot on les paranoies no hi són,
On tot és com sembla encara que sembli mentida,
On tot és tal i com ho deixàrem abans de néixer.
On tot és etern i és immens el cau i l’amagatall,
On hi cabem tots sense excuses barates ni cares,
On anem cap als bars pel desdoblament d’ànima,
De personalitats i de gats despistats, vivint segles,
On potser no som com caldria i morim encara més,
On després de tot som llum per les ombres i bes de mel,
On l’harmonia té els dies comptats si no hi podem fer res,
On naixerem, sinó, on voldríem anar després de tot,
On morirem, sinó, quins temes immortals entonaré,
Quines idees brotaran de la ment i la consciència,
Si els gats no parlen i ens ho diuen tot, tot reflexes,
Tot reflex de la màgia i el vers, tot són gates i qui ets?
I potser ja no llegeixes entre línies i t’has cansat de mi,
Qui ho sap si em seguiràs més enllà de muntanya i mar,
L’eloqüència no sempre arriba i automàticament ho dic,
Ho deixo escrit, moltes més vides són les de les gates,
Gategen els nou nats, felins som són veuran cada perill,
Cada pell que estima, cada cabell d’or, cada paraula bella,
Anunciarem l’albada amb una mirada de bell envellit,
D’embellit felí de mires antigues i horitzó durador,
Una lluita ancestral entre l’home i l’animal,
Veient la saviesa més enllà de totes les vides,
Extraient cada extracció abans no pugui jo,
Naixent i morint de nou, salats mars on anar,
Completa geografia del panorama més actual,
Potser la vida té el preu de morir sense queixes,
No hi ha reclamacions i de les vides han fet creus,
Potser és l’hora de clavar-la sense anar més enllà,
De les vides dels gats tot ho podríem desitjar, esperar,
Però ens quedem com era, com érem, com ho dirien,
Set, potser buit amb una mica de calma, poques vides,
Cinc-centes vides tenen els gats amb els qui em faig,
Que són els felins més fins, els qui no miren per saltar,
Els qui s’acaronen amb cada fragment de pèl i pell,
Aquells que dus als ulls, els dolços gats pels terrats,
I ara que aquests versos moren moriré més amb ells,
No només esperen un punt i a part, esperen no tornar,
I si hem segueixen fins l’entrada del poema naixeré,
Amb nous ulls, amb les ànsies renovades, els més vius,
I tornaré a escriure’t uns versos sense més meditació,
Sense haixix ni cervesa, sense mantenir ànsies preses,
Desesperaré abans no acabi primer, moriré als teus braços,
Felina maga, mig bruixa i mig alada, deessa i temps perdut,
Sense tenir-te i imaginar-te ja no tindria sentit el seguir,
I si neixo o moro ja no és qüestió del temps o el temporal,
Deu ser que sóc una mica més gat, cinc-centes vides i més,
Seré aquesta justa ombra que persegueix llums sense mirar,
Que creua sense ser creuat, que s’empipa amb tot i amb res,
Que no entén altre final que el seguir jugant a despistar,
A naufragar sense aliances ni firmes, el seguir-nos igual,
I, després de tot, ja som una miqueta més savis i lluitem,
Els carrers són amples i alguns joves juguen a matar-los,
Estrany joc, he vist molts gats retrobar-se i renéixer, molts,
No serà estrany, mica en mica l’execució serà imminent,
Mentre amb ells no morin totes les esperances, ho faran,
I de les seves vides naixeran noves ofrenes i sacrificis.
La carn amb la carn, la matèria amb la matèria primera,
La saliva amb la saliva, la pell amb la pell, la veu i la veu,
El miol i les necessàries tornades, no hauria de dir-ho…
El món és mor i no hi ha més camí que la pròpia vida,
En mica en mica s’anirà buidant del tot cada pica,
Poc a poc anirem animant les ànimes i totes les vides,
Els gats tornen i s’acaricien, s’acaronen, busquen, troben.
Cinc-centes vides i una més, i alguna menys: Tot és ferm.