““orígens´´´´
Els orígens dels besos i l’arrel,
Del planeta i de cada un dels cels,
La mania per manar i anar de cul,
Per la manera en que fem i desfem,
Si no fos per les paraules no seríem,
O seriem més, o seríem res, o menys,
De què… Si tampoc no utilitzem la a,
Si potser són vocables de vers i verb,
Un recurs literari de formes vagues,
Potser un vagó a contracorrent de la màquina,
Un motor desvalgut i estrany de figures rares,
Un arquetip d’arcs i arques, fetes com barques,
Vaixells i naus d’un oceà incert i mar en calma,
Un desig que fuig i no s’espanta, una lloança,
Potser un vers d’amor, potser la mort del mot,
Potser dir-ho tot i res a la vegada, potser tot,
Podent ser res, ser-ho, així, com qui no vol,
Volant deserts i boscos, selves i camins,
Tornant de ben endins, de l’arrel primera,
Deixaran el cel i la terra míssils i misses,
Símils de simis i siameses sota les esses,
Com serps del tot bicèfales, fent els fets,
L’origen és com escriure i deixar de fer-ho,
Es no voler posar-hi tots els accents i morir,
La forma d’escriure sense pensar i estimar,
Potser una forma senzilla de tornar a començar,
Uns fets i un país que dorm l’encant tranquil,
Feliç, com dona nua, com l’aigua i les ones,
Quan una nit serena, quan un sol creix, neix,
De la lluita i el llibre, de les ombres i potser tu,
I potser jo, ell, l’altre, com somni que no espanta,
Com adolescència viscuda a mans d’assassins,
Com infantesa sense llar ni lloc, orígens muts,
Sense llengua ni llengües, sense res més, neixes,
I de les estones no n’ets còmplice ni les voldries,
De fet no t’importen massa les comparatives,
Prefereixes ocultar la llengua i potser no parlar,
T’estimes més la veïna que les dones del terrat,
Potser són gates negres de sang calenta i dolça,
Déu ser l’essència i l’absència del bes, del fer,
I d’alguna manera no som on érem, serem doncs,
De totes, totes, la forma d’escriure per estimar,
La lleugeresa de l’ànima i la forja dels estius,
De l’escalfor de la llar i dels cors estimats,
De tu i el bes, de la teva ombra, del després,
Res aturarà els designis i el desig, enyorarem,
Després de tot, aquell glaç i el fred, els braços,
Ja suats, i els dos humits, seran el just refugi,
Entre tantes fotografies mig ennuegades,
Enmig de la foscor i la claror extrema, tu,
Que decideixes no fer cas a les treves,
Que no vols rearmar-te si no és de festa,
Que els castells de foc duran la resta,
Com si ja res no importés més, mai,
I, en uns segons, tu i ell dins el núvol,
Ella i tu despullades davant els sols,
Davant les llunes i els vols volàtils,
Serem els orígen si no véns i voles,
I si voles, volem junts, aterrem així,
Suaument, dolçament, esperits del vent,
Orígens, que no s’aturi l’escala a tu,
Que vingui aquí les més belles estrelles,
Que no s’aturi l’essència en els versos,
En les besades, en les estrelles alades,
I que descansem sencers de les tardes,
Que de nit s’alimenten de les nostres fades,
De la nostre absència de bes i de vers, d’or,
De senzilles pinzellades amb pinzells xops,
De terres i mars, d’oceans, de petons i raons,
De la necessitat d’acabar al començar, de fet,
I de tornar a fer-ho sense voler dir res més,
Serem això, la cendra del cigarret, desfets.