POESIES, ASSAJOS I MÉS (II)

 

Errades i falles als ulls de foc,

 I ara que t’ho puc dir ets tu,

I jo només foscor sense or,

Romandrà la pau als orígens,

De tant en tant, entretant,

Tancarem les portades,

Sense imatge ni text,

Ni so, ni món ni res,

Serem sumes i restes,

Restaran les restes fetes,

Les sumes i les equacions,

Punts vertebrals dels vèrtex,

Formes i geometries rares,

Sermons, móns d’éssers corruptes,

De corrupcions de les ànimes i el cor,

Del sagrat i l’avantpassat, fugir missatge,

Misses sense ritmes ni mites, els suficients,

Sense més compàs que els calés i l’interès,

Ara que no hi ha imatges et diré que ets jo,

Que no hi ha més que el que tu em dius,

Escriuré amb l’absència de les paraules,

De tota lògica, camps de treballs, de nit,

Possessions d’enigmes i de mapes antics,

Tombes d’or i de mines de robí i diamant,

Amb una gran dent de marfil, de fi a fi,

Ara que les equacions són perfectes,

Ara que no hi ha més solució que la raó,

Que de tant en tant ens anem fent mal,

Que no tenim més raó que la raó primera,

Que res ja ens espera ni es desespera, res,

Seré l’ombra del vent d’allò viscut, del tot,

Tornarem on els trons anuncien les tempestes,

Sense escumes de bes ni oratge dantesc, fent,

Refent sense referents ni referències, cercles,

Sinopsis del si hi som o si hi serem, ja fem,

Recó a recó, paraula contra els murs molls,

Simularem que som d’enlloc, del món sencer,

De les deixalles entre les reixes, dels carrers,

Móns paral·lels, parabòliques de les lluites,

Panorama dolç el de la dolça calma, la tarda,

Tornarem on els trons són sorollosos a torns,

Quan ja les campanes no ens diuen res de res,

Quan de els rellotges i les torres n’hem fet preu,

Quan d’alguna forma no hi ha calendari ni horari,

Quan de les represàlies en fan preses de consciència,

Quan de la ciència no en traiem ni traç ni conquesta,

Quan, d’alguna manera, d’aquí quatre anys naixem.

I de morir no en sabem i si en sabem ja no hi som,

I si manquem res ens marca més que el marcador,

Cronometria de cronòmetres entre temps i metres,

Entre distàncies i absències, entre essències i ciències,

D’alguna manera les esperances són fruit de cada cop,

De cada vers i de cada empremta, d’empreses refetes,

D’organigrames organitzant les urgències hospitalàries,

De dictàmens en jurats immunes a la sentència final,

Sense més dependències que les pendents d’analitzar,

Pendents i suspesos per supositoris de suposats amants,

Estimant més el verb que el vers, el bes que cap estament,

Sense recloses ni encluses, sense excuses, cap cop clos.

Falles i el ritme ara l’agafaré jo, sense més oposició,

Les suposicions ens tornaren on teníem novel·la i vela,

On les aigües eren tenyides de teixits i texts refets,

Fent farina a l’era de la coneixença fugissera…

I si tu falles jo fallo, falles i fallers als fanals,

Foc de la reclosa i el raspall, a la darrera funció,

Fosses i tombes tombem a tombs i ensopeguem,

Durarem el que duren les duradores formes del sol,

Eternament ens desplaçarem com energia fallera,

Fallant-ho tot sense fallar en res, serem el foc ixent.

Creixent l’univers serà l’únic vers, serem severs,

Caminant amunt i avall, del dret i del revés,

Accelerarem les ànsies de tornar-nos absents,

Absència d’essència i fragància arrogància,

Ara que estalviem per les sales més salades,

Per les saliveres de salines mallorquines,

Dels mugrons de la noia bruna i nua,

Dels llavis de delicat tacte i contacte,

Tractes de treballar i ve l’ansietat,

Tractes d’estimar i arribes més enllà,

Alliberem les falles i els fallers,

Deixeu-nos cremar-vos el rei,

Deixeu-nos cremar banderes,

Deixeu-nos ser lliures i fallem,

Lliurement el lliurament és teu,

Tu tens les cremades més estimades,

Com diable sense foc ni origen, el rei,

I vés, que no siguin els seus fogots,

Fugissers són els estímuls de tu,

Una mica més i ens hi caguem,

I no és per res, per no fer-lo més ric,

Per no fer-lo més ruc, més curt, truc,

Trucarem les trucades particions,

Una mica d’aquí i una mica d’allí,

Si no som partícips no en som part,

Ni partirem mai, no salparem ni a rem,

Si no guanyem i som independents…

Si després de tot la llengua es respectarà,

Si després de tot ja ho tenim tot per triomfar,

Si, de totes, totes, ja som falles que fallem,

Ja som el fallo i la fallada, la crema i el vers,

Celebrem feliços el nedar amb la corrent,

Corre la llengua i ho fan els universos,

Ens descriuen els estels i els astres,

Enriquidors sense riqueses apreses,

Enrenou d’ous i pous sense ploure, plou prou,

I doncs, l’antítesi sempre va ser un enginy,

Sense contradir-nos no seríem espècie,

No podríem desfer-nos de les imatges,

I, de tant en tant, les llibertats cobertes,

Les necessitats apreses, els cors fosos,

Òrgans organitzats sense orgues ni cants,

I d’aquí res aquest poema no és, no existeix,

No és ni rima ni vers, és denúncia sense renúncia,

És com no voler dormir i estar en somni eternament,

És energia i és com un comiat, un fi de conte,

Potser un “s’ha acabat”, un res, un tot,

Un fins ara mateix, fins després,

Un “adéu” sense ma ni llàgrima,

Un fallo que tu falles, cremem,

I un sentit a les nits, arrupits,

Serem foc lent dins el desgavell,

Serem aigua clara i cristallina,

Com dos peixos a les derives,

Com un íntim joc de carícies,

Com un ara si ara també, sí,

I dormirem més enllà d’aquí,

Més enllà de les parets i cels,

Serem escuma blanca de coneixement,

La justa mesura que tot ho vol i ho té,

Que res no té ni vol ni serà, sense demà,

De totes formes les estrelles són nostres,

Si els astres són miralls dels ulls closos,

De les llàgrimes per aprendre i posar,

Del copsar i el tenir, del cop de l’ahir,

De les necessitats i les necessàries onades,

De les salives saliveres i de les salines,

De la sal i el sucre, del pebre i la llet,

De la canyella i les canyes, de les banyes,

Estarem més enllà del llenguatge i la lletra,

Més enllà d’aquests versos que m’alimenten,

Més enllà de les ànimes i esperits, dels crits,

De les mòmies i dels esfinxs, del tot malaltís,

De cada paraula i cada so, més enllà del tot,

Entre les parets i les parpelles, prop de tu…

Astre alat i blanc, lluna nua d’ulls molls,

Drecera a l’olimp de la mediterrània,

Drecera de falles i valents valencians,

Estigma sense cicatritzar ni ser salat,

Sense claus ni guspires, sense fanal,

Imaginarem la pau i la vida més enllà,

Serem com el cremat signe del temps,

Sense monarquia feixista, sense reis,

Sense opressió, enraonant de raons,

Sense oposició, sense cap més raó.

Independència i revolució, acció.

Falles perquè ja torno a fallar jo,

Fallo perquè ja tornes a fallar tu,

I ara el premi és per ell: Alliberament. 

 

Llunes tendres i l’esperit de la mel,

Escalfa més el foc quan és l’etern,

Aquesta flama que no l’apaga el vent,

Aquesta raó que ens du als infinits,

 Aquesta pell cremada i els infants,

La teva veu dolça i el dolç instant,

Llunes tendres i esperit en llibertat,

Mai tanta tendresa en dugué als cels,

Als inferns més primitius, a les coves,

Potser la degeneració ens digué de vida,

Qui sap si el rellotge de sorra és tort,

Si la vida és un morir abans de néixer,

Qui ens podria dir que blanc és negre,

Que la contraposició no existiria sense tu,

Que mai seriem complerts i unicel·lulars,

Que d’alguna forma tot són imatges verdes,

D’un blanc i un blau incerts, d’una llegenda,

Qui sap si els cels són cremats i fem d’anècdota,

Si el foc intens a la tarda eterna és el cim d’ahir,

Si de patir no en sabem i ens suportem eternament,

O si ens esclafem pensant en inferns i enterraments,

Si d’alguna manera la fredor de la mort és vida i foc,

Si aquesta només és la part proporcional a la resta,

O potser tan sols un detall més, darrera la finestra.

Llunes tendres i l’esperit de la mel,

Potser ja mai ens tornarem a veure,

I d’això que en diuen la paciència,

I del joc de tenir-nos o no tenir-nos,

De la realitat a la fantasia, un sol bes,

Una carícia a l’aire, un mot als vents,

Una besada als ullets i un tendre “teu”,

Ara que les llunes són menys esquerpes,

Ara que la bellesa és un terme entremig,

Que les distàncies no són el de sempre,

Que no tinc ni tens la resposta a les nits,

Que no tens ni tinc la resposta als matins,

I d’alguna manera som la forma i el verb,

Els núvols entre les llunes i els desigs,

Una lleugera funció de llengua i gust,

Una fracció a la ficció que ja és real,

Que ja forma part de nosaltres tres,

Circumstàncies i instàncies de mel,

Delits d’herba i muntanya, de cels. 

Les històries es complementen,

Ja no vull lluitar més, ara no,

Plou prou al pou de posar i passar,

De tenir o no tenir, de ser o no ser,

Potser l’al·legoria és un vers bonic,

Potser només la resposta als pianos,

El ritme de les festes i les tecles,

Dels sons i les notes, de cada bes,

Serem la resposta a les preguntes,

Serem com el resultat de cada exercici,

Potser només el llapis trencat d’amagat,

Potser la mirada al pati de les infanteses,

Els vols dels coloms en ple aterratge,

Potser el mirar i no fer-ho, diferència.

Viatge iniciàtic a l’adolescència ferma,

Al tenir pel moment i gastar la corrent,

Cada porro i cada morro, instant present,

Autenticitat sense paràmetres ni teles,

Sense vendes ni demandes, sense setmanes,

Sense dies ni hores, sense vocables, res de res,

Ser i només ser, no només més animals, ànimes,

No només dictats i empedrats, cronologies de fets,

No només joc i dialecte, diagrames de geografies,

Geometria dels metres i les mil·lèsimes, centímetres,

Formes d’acotar móns i previsibles, visibles del tot,

Formes de no tenir sense compartir, de no ser vist,

De mirar sense ocupar, de no ser madur sinó dur,

De no passar per la ratlla o la línia sense ser un més,

De no declinar al veure, de declinar per ser línia prima,

Per estar a la línia de foc i no ser més matèria primera,

Per no ser, d’alguna forma, còmplices de les distàncies,

De la poca traça, dels dies molls, de les tardes tendres,

De tenir per tots una referència, de ser independents,

De no voler sense poder ser, llunes tendres i un moment,

De llibertat assegurada i duradora, de tenir-nos més i més,

De ser i alliberar-nos, de tenir la veu alta i segura, morir,

Un cop més, de la manera més estranya, néixer de nou,

En qualsevol forma d’organigrama, de qualsevol manera,

Sense gens ni genoma, sense indicis de gènere ni forma,

Sense més il·lusions que la dels paràsits en plena forma,

D’alguna manera som els residus del que queda, el tot,

D’una manera o d’una altre les formes del sentir-te endins,

Dins de cada frase, mot o imatge, dins de cada tendre tarda,

Dins les llunes i els fanals, dins d’un tot, en tu mateixa,

En cada deix d’idees, en cada punt d’enllaç, a cada llaç,

A cada instant de tenebres o a cada bri de llum i lluna,

Així t’espero sense paciència, així em sento en plena pau,

I de les plenes llunes farem plenilunis de plena llum,

Mullarem els llavis amb la passió dels llimbs humits,

De la carícia de libèl·lula de colors vius i intensos,

Del seu vol sense repressió ni ostatges, quina pau,

Que no s’entén amb paraules, que manca llibertat,

Que no pot dialogar sense dia ni lògica, sense tu,

Les vivències són violències, el vi de les esglésies,

Tanta tendre terra i tanta tenebra als caps,

Tants dirigents morts i tants de vius morts,

Tantes forces d’ocupació i tant poc ocupats,

Tanta bellesa i mots, tants versos i veus,

Tantes partícules de milions i tant fets,

D’alguna manera els rotllos ho són tot,

Espirals enormes de diàmetre zero,

De manca d’idees i d’ideals,

Diners vessats i enterrats,

Zona de catàstrofe i de fe,

De déus a les altures i res més,

Una manera de ser i de complir,

Una manera de sepultar i matar,

Una forma de no entendre’ns,

Una manera nova d’escoltar,

Sense mirar-nos ni dir-nos res,

Sense patir, sense odiar, no oblidar,

Sense més paraules que les de les aules,

Sense més treball a les dures feines,

Sense polítics ni policies, sense poetes ni poesia,

Sense necessitats encobertes, només vies fèrries,

Sense itineraris sense camí de cabra i de cavalls,

Sense muntanya sense corriol, sense carrilet i vers,

Sense res més que la lluna tendre i l’esperit de mel,

Sense res més que la mirada i el dolç somrís d’arrel,

Sense res més que el teatre i la melodia salvatge,

Sense més selves ni estratagemes que el substrat,

Que el sòl urbanitzable i el que restà per utilitzar,

Temps veïns que hem criden  tu, més enllà de mi,

I que em recondueixen a la recol·lecció, a l’acció,

La confiança i la fiança, la dura i pura elegància,

El vers i la imatge, llunes tendres i bons oratges.

Els orígens dels besos i l’arrel,

Del planeta i de cada un dels cels,

La mania per manar i anar de cul,

Per la manera en que fem i desfem,

Si no fos per les paraules no seríem,

O seriem més, o seríem res, o menys,

De què… Si tampoc no utilitzem la a,

Si potser són vocables de vers i verb,

Un recurs literari de formes vagues,

Potser un vagó a contracorrent de la màquina,

Un motor desvalgut i estrany de figures rares,

Un arquetip d’arcs i arques, fetes com barques,

Vaixells i naus d’un oceà incert i mar en calma,

Un desig que fuig i no s’espanta, una lloança,

Potser un vers d’amor, potser la mort del mot,

Potser dir-ho tot i res a la vegada, potser tot,

Podent ser res, ser-ho, així, com qui no vol,

Volant deserts i boscos, selves i camins,

Tornant de ben endins, de l’arrel primera,

Deixaran el cel i la terra míssils i misses,

Símils de simis i siameses sota les esses,

Com serps del tot bicèfales, fent els fets,

L’origen és com escriure i deixar de fer-ho,

Es no voler posar-hi tots els accents i morir,

La forma d’escriure sense pensar i estimar,

Potser una forma senzilla de tornar a començar,

Uns fets i un país que dorm l’encant tranquil,

Feliç, com dona nua, com l’aigua i les ones,

Quan una nit serena, quan un sol creix, neix,

De la lluita i el llibre, de les ombres i potser tu,

I potser jo, ell, l’altre, com somni que no espanta,

Com adolescència viscuda a mans d’assassins,

Com infantesa sense llar ni lloc, orígens muts,

Sense llengua ni llengües, sense res més, neixes,

I de les estones no n’ets còmplice ni les voldries,

De fet no t’importen massa les comparatives,

Prefereixes ocultar la llengua i potser no parlar,

T’estimes més la veïna que les dones del terrat,

Potser són gates negres de sang calenta i dolça,

Déu ser l’essència i l’absència del bes, del fer,

I d’alguna manera no som on érem, serem doncs,

De totes, totes, la forma d’escriure per estimar,

La lleugeresa de l’ànima i la forja dels estius,

De l’escalfor de la llar i dels cors estimats,

De tu i el bes, de la teva ombra, del després,

Res aturarà els designis i el desig, enyorarem,

Després de tot, aquell glaç i el fred, els braços,

Ja suats, i els dos humits, seran el just refugi,

Entre tantes fotografies mig ennuegades,

Enmig de la foscor i la claror extrema, tu,

Que decideixes no fer cas a les treves,

Que no vols rearmar-te si no és de festa,

Que els castells de foc duran la resta,

Com si ja res no importés més, mai,

I, en uns segons, tu i ell dins el núvol,

Ella i tu despullades davant els sols,

Davant les llunes i els vols volàtils,

Serem els orígen si no véns i voles,

I si voles, volem junts, aterrem així,

Suaument, dolçament, esperits del vent,

Orígens, que no s’aturi l’escala a tu,

Que vingui aquí les més belles estrelles,

Que no s’aturi l’essència en els versos,

En les besades, en les estrelles alades,

I que descansem sencers de les tardes,

Que de nit s’alimenten de les nostres fades,

De la nostre absència de bes i de vers, d’or,

De senzilles pinzellades amb pinzells xops,

De terres i mars, d’oceans, de petons i raons,

De la necessitat d’acabar al començar, de fet,

I de tornar a fer-ho sense voler dir res més,

Serem això, la cendra del cigarret, desfets.