POESIES, ASSAJOS I MÉS (II)

Vers versàtil, vessen les brases,

Animen els caps captaires de llum,

Mullen les façanes dels ajuntaments,

Enlluernen les llums de cada extrem,

Neixen i moren solitaris els fills del vent,

Transmuten les ànimes i l’energia, tot…

Potser caldria recomanar formes de verb,

Orgasmes fets i relació no compromesa,

Astres de la deixadesa i els compassos,

Nus, els fills de la passió ho proclamen,

Éssers d’una altre dimensió ens aclamen,

Com pacifistes en hores caigudes pel cant,

Per l’horror i les pel·lícules de terror i de mort,

Per les represàlies de les parts sortint, entrant,

Com escamots de la lluita i l’amor, tots torts,

Trobarem millors formes de segellar i anomenar,

Nòmines on firmar les fileres foses pels vents,

Estranyes combinacions de paraules que no moren,

Morts als camps de combat que ja no lluitaran, pau,

De les ànsies closes i les boques mortes, plou prou,

I dels ous i les gallines en sabem la història certa,

Enumeren números les nòmines de mines closes,

Allunyen les llunes exèrcits de vísceres bípedes,

Enverinen els vells somnis de bosc i passió, i doncs,

Són l’escull en remull, l’ull i el moll, el llom i el sóc,

El mot, el nom, la luxúria, el luxe de no tenir ni posseir,

Posicions en un organigrama incert de certeses molles,

De papers passats per aigua i vol a dues aigües, blaves,

Segellaré el bes i la pancarta, no obriré més cartes,

S’endurà el vent una comunicació ben malgastada,

I ensumarem el vent i la tarda, la passió anomenada,

No vendrem més caramels a la porta de les sales,

No entendrem cap de les paraules nombrades,

Seria massa complicat entendre les tardes,

De fet sóc ombra de poques paraules,

Si et sóc sincer la lluita mai acaba,

I aquest vers no empunya ni vol,

Vola lliure en paràmetres estúpids,

Com estúpid és el vers que proclama,

I la calma arriba al cap quan no necessitava

De les seves veus per electrocutar-me, clos,

Sóc com l’escuma del vers quan mai acaba,

Quan declina i es trasllada, la mar de sal,

Les salives salvatges de les veus cansades,

La mort i la vida, com tu ets la immensa tarda,

No tenim massa a dir-nos, després de tot,

De tant en tant la tarda i l’entretant,

De tant en tant el bes i els animals,

Les ànimes i els versos, els descensos,

Els censos que no calen i els números,

De nou, tot i res i tu i el de després,

Les llàgrimes més falses i nues,

L’adéu de no saber-ne mai.

……..vers de renúncia…….  

 

Andanes de danses i diamants diürns,

Duren les duradores de dies dòcils,

Les melindroses formes de la forma,

El ball dels encants encantats, la llum,

I dormen les doloroses síl·labes d’or,

Després dels versos i les rimes: El Sol.

I declinen descensos premonitoris sols,

Després de les deixalles el deix a l’eix,

De les pantalles solars no en saben res,

 Seran unes vistes cansades el cant i bes,

Després de tantes matinades és i no és,

I d’alguna manera despulla l’aire el vent,

De tant cantar-lo i ballar-lo ja no s’entén,

Un robí encès sense esoterismes i alquímia,

La química que volíem és una voladura dura,

Arraconen barraques als horts de la comarca,

Marquen marques de marí blau i dolça escuma,

Després de les nostres deixalles arriba la lluna,

Paradís d’oxigen oxidat per la ventada fosca,

Enfosquits són els crits de la baixa hora lila,

Ensarronen poblacions amb el negoci de la por,

Roben amb esoterismes barats i filosofies ufanes,

Després de tot som més enllà, el Sol no morirà,

Morirem, sinó de vells, d’anys marcant l’espatlla,

Espatllarem les anades i vingudes, serem masses,

Moriran aquí i allà, més endins o cap als finals,

On les faroles no se’n adonen de les armes dures,

On no hi ha més demà que la ma de la dona sola,

A les darreries del darrer carrer i resten les erres,

Serren i neixen els eixos de les aixetes oxidades,

S’acomoden a telèfons connectats per línia roja,

Acaparen les capes de captaires i capitans titans,

De les seves paraules o oratges el més sagrat: tu,

I sí de tu depèn les dependències seran obertes,

Obriran cada ventre de mort incerta, cada llum.

I de les seves paraules no en puc treure l’entrellat,

Diuen que després de tot això ve l’amor de dona,

Quan els homes no reben homenatges i és just amor,

Quan romanen enceses les esses i les erres, mal ferides,

I que cavalquin els estels a ritme de genets i gates,

De gemecs a altes hores de les matinades al mar,

Que despullin les fulles l’últim folla’m, malaurats,

Veurem les veus de les vivències sense violències,

Serem el vent sense por a l’aigua bullint i, lluitant,

Veurem només un roig estel, florescent, llunàtic vent,

Serem l’escuma de la mar i el ram de les belles flors,

Després de tot som on el sol i no tenim més timons,

Entonarem les notes un cop més, no sigui tot després,

Si de nit ocupen els nostres somnis ja res serà dit,

De moment l’esoterisme es queda a la porta d’ahir,

Del demà, del més enllà i per sempre, no passarà,

Les mitologies gregues i romanes són realitats fetes,

Cada animal, cada déu, cada deessa, és dels segles,

Sense sigil·loses lloses on quadra’ns-hi, mai,

Si la nit despulla el cant vindré a veure’t,

No ho he fet mai, a més seré només amant,

Dels meus peus dansaran els fruits estivals,

Sense més raó que a mirada i un bes carnal,

Sense la memòria de desmemoriats memorials,

Sense condecorar, sense més cor que la dolça lluna,

Batec indomable, embruix de bruixa bruna, tendre,

Tenaços són els arbres de pluja de llàgrima eterna,

A ells ens encomanen les estrelles més brillants,

A l’illa dels somnis del demà sorgirà el mar de mirades,

Mirarem les mires sense apologies ni polítiques, sense res,

D’elles en traurem imatges i visions, premonicions i accions,

Després de tot representem una espècie en extinció, pintors,

De quadres i retaules, de taules, de parets i d’habitacles,

Habitarem les altes temperatures sense temps d’altures,

Baixades i pujades a l’olimp, despullats de llimes als llimbs,

I lligarem les illes amb els dies servicials dels serveis anuals,

Cada setmana, cada segon, cada any, cada segle: una senyal,

Cada dígit, cada nom, cada escuma, cada coll, cada lloc,

Mirarem d’entendre dreta i esquerra, de ser independents,

I per més que l’esoterisme no faci encanteris, no morirem,

Naixerem d’una paraula entre cent, la teva estrella present.