POESIES, ASSAJOS I MÉS (II)

Zones de zel a la celebració,

Ulleres fosques, fosc marró,

Rajos de llum a la tarda nua,

Ennegrits els ulls de la nit,

La eterna espera mai comença,

Endevinarem les paraules liles,

Les flors grogues i blanques,

Les balances i les barques.

Ventrílocs de llocs i llops,

De caus i nius de pergamí,

De llosses de piques closes,

Quan l’esquer és el pesquer,

La música la vida, llum viva,

Avivarem les àvides mirades,

Miraré només el cel, l’anhel,

Començarem amb riure ranci,

D’aquell que fa la calor vents,

Somriuré, quins ulls miren primer,

Si el darrer és el que sempre sembla,

I potser el demà ja no existeix, pateix,

Neix, persisteix com una força madura,

S’alça, pura i abrupta, zones de zels,

Tornaré allà on era la bruixa i l’estel,

On la nuesa desnuava les onades de gel,

On creiem que el contrari i la contrària…

…no hi són mai… no hi són gens… duals,

De declinacions feixistes les del capital.

De les capitals de províncies, els vincles,

El vi a la fonda i del terrat a les terrasses,

Ensorrarà la matinada un vers de la besada,

Les roses captivant espais no podria emular-te,

D’alguna manera ets la musa messiànica ruca,

 La teva rialla és allà on vaig imaginar-la. 

 -El teu plor, la teva dansa… 

-Diga’m que se’n fa de la balança, d’on venim, que és el que ens manca, quina hora, quin motiu pot desmarcar tantes marques, tantes organitzacions mercantils i criminals, quin pastel més ens esclata als morros quan obrim la caixa dels trons dels estats i països ocupats, diga’m qui diu i que diu, qui parla i ho deixa estar… 

-No ho sé, diga’m qui no parla, qui no té veu, diga’m quins ulls d’infants t’han enyorat, diguem que no ha estat cap accident ni cap accidentat, diga’m la forma en que marquen els gols els capitans, les estrelles dels partit, els davanters que avancen, els que reculen, els que no en volen saber res… 

-No conec més tema que la matèria, la histèria, el deliri, la megalomania erràtica del traficant d’art pels carrers de casc antic, de les frases just acabades, els silencis adormits, podria desxifrar la tarda si hi fossis, sembla que mai no vols parlar amb mi… 

-Que no domini o sigui així tothom qui ha confiat en mi, que mai no acabi la raó a qui no la tindrà mai, d’alguna manera ell s’empassa tota la confiança i els mals auguris, potser millor deixa la màgia i els poemes, que no acabin les tardes sota les branques, o que acabin per un bon temps, recollir les cases, obrir el vent, d’alguna manera hauria de frenar-me i de frenar no en sé. 

-Potser calla i no diguis res, hi ha estacions de tren que encara no s’han fet, d’aquestes ecològiques, potser t’agradaria saber… 

-Si no fos per aquesta bogeria, si no per la desgràcia de ser com s’és, com dir-ho: Del dret i del revés.  

-Em sembla sobre actuat i poc acurat, potser tantes tenebres entre els grans bangs i els booms van acabar per fer del rellotge durat la tenebra del més endins, del més enllà, del més aquí, de la suma de la resta multiplicada per un no res, en un revers i el revés dels secrets dels estats, estava un nord-americà cercant la forma de passar sense ésser atacat, d’una forma quasi màgica va descendir amb ales de libèl·lules policromades i metal·litzades, brunes escales recobertes amb cuirs i pells es revestien de llums roges de neó i robí encès. L’or de la caixa és un pergamí antic, després de la tinta venen les vendes al cap del carrer, un comissari i un jutge, un crític i un bordell, paisatge de cabres i actors, de directors i de suor, cossos nus, erotisme del franctirador, escenes de por i luxúria per l’espectador mor. Romandrà la tarda tranquil·la i ell estarà lleu, darrere les portes i els carrers s’hi respira mort, trobem els fantasmes de l’ahir en un somni eròtic capritxós, ens ensumem els sucs de maduixa i entonem una nota lleu, la lleugeresa de l’ànima no arriba a l’animal que dorm ànima i mim, mina i nicotina, cafeïna i amfetamines per les nenes russes que trepitgen el rap i el so, el mot i el món, darrera els somnis hi ha la màgia, darrera cada pas, ets tu l’encantadora i l’encant, ets aquella que mai no veig i que sempre creua, aquella que imagino més enllà de les fronteres, aquella que vola i s’assabenta, aquella que té el cos com l’escuma, i tu, com et dius? 

-Sembla que no hi ha silencis i no ens escoltem, escolta l’olla de les estores, darrere les portes s’hi amaguen tresors increïbles, fosses comuns, fosses sèptiques i ingenieria naval cosmonàutica. Vaig aturar-me per construir una nau de dimensions reduïdes i a analitzar cadascuna de les peces que vaig imaginar-me en un croquis mental, i? I què? Res, vaig trobar formes que et detallaré en lamines de cartró i pinzell d’aigua, de colors lluents i llampants, de llamps i llac de pintures indomables, serà un escull a l’oli, amb gust de llimona, a llims de llibres i llibreries, de llibretes voladores i volàtils, càmera oculta de passió i entrega, tres-cents motius on caure vius i rius, l’eslògan és prou adient, falten anys i ja no imagines, implantes, sense feixisme ni falangisme, sense franquisme ni dictats, cap dictador ni sistema polític, llegua i identitat, progrés en l’àmbit aeroespacial i fluïdesa en les aportacions i transaccions, competències i transparències, com roba fina de dona molla, de blanc curt i curta roba, robí establí mesures dràstiques en el transport de xineses, les esses eren serps bicèfales… 

-Sembla que entenc el que dius, però canvies molt de temes, et passa com a mi, t’envas per les branques, enumeres les marques però no les fletxes, ets arquer sense arc ni llança, sense cavall, sense bonança.  

-Mal auguri, mal presagi, mal tot, tot tort sembla mort i extret d’una pel·lícula de terror del nord, sí, d’aquest fred que et posa la pell de vitrall de dona bruna, de sacrilegi mortal de l’escuma que s’esmuny en punys i panys, en trencadisses i miralls trencats, en escenes de pells joves i tendres, de perfum de vainilla i xocolata, volem més merda barata… 

-Sí, mal pesi, pesen peses a les presses de les preses, acollim les collites que compaginem amb les campanyes de llunes i planys, d’amagatalls i galls, de corrals. 

-Dóna’m la ma, dóna’m el teu silenci… 

-Dóna’m la ma, dóna’m el teu silenci…

 Pocimes per les roges figures breus,

Són somnis de realitat ferida i nua,

Encanteri dels cants i els ritmes suaus,

Trobarem als trobadors als silencis nus,

Ennuegarem les goles seques de cervesa,

Com sempre fidels a la roja carícia bella,

A la blava esfera de mars i immensos oceans,

Terra mítica i d’aventures turistes, imaginats,

I els homes i dones, els nens i les nenes juguen,

Lluny d’aquí les formes seran italianes, donades,

I de fet no hi ha tornada al món que imaginàvem,

Potser és indici inequívoc que res a canviat,

Que tot ho ha fet, passes passades pel passat,

Qui ho sap, potser de nit els anònims són sol,

I sols caminem fins a deserts de terra fèrtil,

La ufana llengua fa fam i misèria, disturbis,

Distribució falsa per tripulants de pasteres molles,

Segellem segells i els sergent busca gent inexistent,

Cap més jove a la mort, cap més sistema, tots torts,

Alcoholímetres mesurant la mesura justa dels tombs,

Trombosis i mals de caps pels caps del trànsit,

Caminant o dansant, fumat o bevent, tot el vent,

Ventades de fades i mags, bruixots i bruixetes,

Cova verda i metàl•lica, pintades de les guapes,

Dels nois, al jardí de l’alcalde franquista mort,

Per sort, per tots, tots tornem al tort camí tort,

Sense cap tron, enlluernant els trons de tempesta,

La veu de la noia durà les pluges com radis plens,

I el sabotatge és eina de festa i ferum per cada fum,

De calada en calada i de cala en cala, la mar en calma,

Calmarem tots els rems, els ràpids i els lents,

Extraient cada moneda i cada vas, on anàvem,

On anem si l’arc triomfarà per ell sol, més grans,

Més grans de sorra i més petits, formiguetes lluitant,

I cada pas serà indomable, i cada acte el suc càlid,

La calidesa dels ulls de la nena i l’estrella roja alçada,

Els teus ulls d’avi savi ben amunt, ben amunt, a dalt,

I mentre el món s’omple de violències, la pau,

Enlairarem el cap dins l’aire fred cap els estius,

I estirarem les tovalloles com senyeres cremant,

Sol de foscos cossos prop de les aigües trencant,

Les roques salades fan trencaclosques cardant,

Ments volàtils d’infinits assolits, tercer terci,

Tercera part d’un tot, una barreja, un robí encès,

Un tros de sort per totes i cadascuna de les fades,

Bruixes hipnòtiques i himnes de escombres voladores,

Voladures de mines i miners administrant el mineral,

Dineral atorgat per togues toves de tenebres terrorífiques,

Anirem més enllà dels xiulets i les pancartes,

Encartarem les fulles per segellar els destins,

Ben endins ens mullarem com en els concerts,

Ballarem, tornarem a dansar, camins d’ombra,

Llum erràtica radicarà els radials i els fanals,

Les parts de les partícules partiran els parts,

Ports lliures on salpar no és misteri, sinó sol,

Solejades a platges de verges formes donades,

I de nit les parpelles restaran nues, serem llum,

Dins les pocimes més recents, ben a prop del vent.

Crea i que no escapi de tu l’ànsia de volar,

Que de l’espai arribin estels de gelat glaçó,

Que de la cançó se’n faci melodia de vius,

Que els funerals siguin blancs i d’alegria,

Que una altre vida amb el cos a sota és feta,

I de les punyalades per l’esquena em fet niu,

I ploren les criatures i plantem els boscos,

Cada creació és acció i reacció, pols oposats,

Criatura dolça de mirada tendre i cos desnuat,

Després de la calma mai ve la tempesta i som,

D’alguna manera o altre l’ombra de la llum intensa,

De la fada i la bruixa, de la vall i els monts, d’arreu,

Caminarem mina a mina i peu a peu, tots ben serens,

Emborratxarem les esborrades i l’esbós més màgic,

Crearem creacions i reaccions com repeticions,

Aguantarem i morirem alçats, dormirem encants,

Minarem i guanyarem abans no sigui massa tard,

No tardarà en arribar la tarda i no tindrem més temps,

Després de tot som animals sense ànima, tampoc cos,

De les nostres paraules arriben missatges de llum i pau,

Després de la repetició no tinc més opció, ja exprimit,

Entre els tímids i els timoners s’hi alcen unes llums,

Il·luminarem les il·lusions sense passar per les caixes,

No morirem ni naixerem, xerrarem a les xerrades,

Tornarem a ser qui érem sense excuses banals,

Després de tantes clavades ningú es conforma.

Estarem en plena forma, naixeran flors elegants,

Atraparem les llums, els nexes, els sexes i tot,

Crearem d’on no hi passen eròtiques danses,

I serem lliures i navegarem per les ombres,

I serem purs, i màgics, tendres, sexuals,

I de les creacions vindran accions,

I mocions, i alquímies, en un parell de dies,

I dinamitarem els mites a les mines de míssils,

I l’armament de destrucció massiva no hi és,

I ara arriba el món del revés, quan t’armes,

Quan mores en bombes làpides, ràpides,

Reacciones quan reacciono, a proporció,

Proposen les propostes propers promotors,

Refusem el refusar a cops de manillars,

Emmirallem els ulls de vidre amb copes,

Serenes funcions i creacions per acabar,

Després de tot aquests escrits moro més,

Serà que no hi ha xarxa ni peixos,

Potser quan jo neixo tu pateixes,

Que ja mors i jo no dormo, calor,

Sense el teu cos, sense cada foc,

I així entreveig la serenor, creació.  

Quan tot just arribo a ser jove,

Quan tot just acabo de ser nen,

Ja bullen les olles on estàvem,

I d’alguna manera la cova fonda,

La llarga nit dels somnis i realitats,

S’apropen a mi, s’apropen a elles,

La festa és una dolça melodia encesa,

Tornaré allà on era abans no arribi,

Tornaré a ser qui era davant treves,

I moriré just del revés abans tot,

I dormiré lliure de falses cadenes,

M’allunyaré de la lluna i el fanal,

Acaronaran les carícies els cors,

Els més sensibles, les sensacions,

Acordaré el cor amb cada acord,

Les notes fugiran del terme mig.

I d’alguna manera tornem a néixer,

Cadascú du el millor d’ella mateixa,

Com un desgavell el vell s’omple de tu,

La vella de mi, que puc dir, bruixes a mi,

Nenes mig fades mig cantaires, entonen,

Que serà que el clavat és donat i donem,

I ho posem tot a la balança i no es trenca,

I ara tenim les mateixes ganes de sempre,

Les mateixes oportunitats darrera finestres,

La nostra ambigua manera de veure la resta,

El principi i el precipici, la noció de la festa,

El ball i la revolució, la devolució del temps,

Ja bullen les olles i el temps no espera gens,

Tornarem allà on les llunes són fosques,

On no hi ha estels ni estrelles, on hi ets tu,

Dolç somrís d’herba i mel, dolça per dins,

Tornaré a descobrir els paratges memorials,

Moriré un cop més darrera cada vers i bes,

Els infinits volàtils seran herba i haixix,

Xiularé per saber si el final serà allí, fet,

Donaran notes els mossos i els cossos,

Motius per riure i dansar, mal pensaràs,

Sortirem del sortilegi després de morts,

Els somnis i les realitats es repetiran,

Bucle permanent d’acció i reacció,

Nucli de les històries fetes cançons.