POESIES, ASSAJOS I MÉS (II)

   Intergal·làctics trobem la manera de seguir essent qui érem per cercar-nos en nous cossos càlids sota la llum plàcida de la plaça sorrosa, el soroll era dels trescents indisciplinats que marxavem al ritme de marxes frenètiques cap a l’acceleració sense frens ni marges. Fixa’t que ja res podrà donar-te les empremptes màgiques que de tant en tant se’n anaven de la branca dolça que acompanyava cants d’ocells i pells, ells, els més vells, emmudien amb mudació i mutació cap a mots motoritzats, de cercles concèntrics, estimats per molts i per totes i tots tota la resta, de la suma complerta de buscar-nos on les mines de la península són penúries, carbó i foc, caigudes, natures, escalfor i foc, confiarem amb la confiança de la llança i l’aliança, cap aliment serà extern a la circumferència esfèrica d’or clar. L’escalfor de les nobleses atenenses tenien que entendre’s amb les vilassarenques idees de les vies nues de clariannes, de roig insert, d’escalfor clara i mites càlids i humits, entre falsos prismes i prestatgeries. Les creus rodones són megalítics i megòlams de guspires i pires seques, canviant de tema… la via del vianant, les línies blanques i espermatozoides són llum i molsa d’arbres i aràbiques vigues als quadres inacabats del pintor de pins i pinacotques groents. Gràcies a les línies interlinials i les línies electròniques de trons i tronades, durem les estrelles al seu lloc de negre nit, els fanals faran la resta, a túnels i sots minúsculs. Ens carreguerem la lluna sens dubte, el sol després del primer profit.La Comunitat Internacional dú entre les mans el passat de la terra i del teixit dels ventre de la bèstia sanginolent que unirà carn en carn, sang amb sang, ossos amb ossos, marfil amb marfil, fil a fil, llima a llima.    El teu llinatge és pur i dur com la terra de fang sense sang, sense fetge, sense cap manera ni mam, sense mames ni mamades al límit de l’escuma blanca dels meus ulls. Escupiré un cop més, esculpint el vent i la saliva, quartz de mineral amamgat. Amanarem les amagades magues per treure’n el somriure més clar i dolç, la mirada més ben clavada del món.    Som noms i mon nom mor a cada pas de morera roja, els fruits bords són brots on brotem i votem, fins de paràmetres lliures i lligats de plànols i planells escrits i dibuixats. Del teu cos espero esperança nua sense gravació de carrer ni fisonomies, sense papers tintats de cares amb pretensió universal o de posteritat, tots serem les esfinges del fi de la terra que mai es succeirà. La infinitat d’escrits la deixo en aquesta nova pàgina, en aquest bis a bis, en aquest llit cybernètic que em dóna caliu i encèn les brases per la sang congelada i coagulada i per tots els excrements cremats, el nou vol de cel etern espera com avions fotovoltàics per Itàlia i Ítaca, pels tàctils i els tàcits, pels terratrèmols d’idees i les tempestes de neures i viatges de remeses apreses, mes a mes i més a més, sempre calents dins l’aïguera i l’aigüer, dins les paraules adquirirdes i les aportades cada racó serà d’estrelles i estels, ets tu, sempre que em volat i ens sentit bojos em defensat fins la mort la idependència de la nostra llengua i la nostre identitat, d’espanyols a gallecs, de lleonesos a castellers, d’andalusos a vascs, de estrelles negres i rojes de rajoles que rajen raixes i reixes amb paraules dolentes i lletges, amb paraules mal sonants i assonants, amb esses i asses, amb sexes i marges, amb intermitències i internocialismes independentistes. Placa contra placa, terroristes com som el nostre mos és sota la terra, és el fruit dels polvorins que tenim com muntanyes de cigarretes i micròfons de paper i filtres, en caixes de ressonància, amb bíblies de papers transparents per tornar a cremar originals i còpies que no siguin pirates, cadascú esguarda els llibres a la seva manera, jo dels meus el teu preu, dotze euros i no en parlem més, pensa que aquesta promoció no és més que pura i dura propaganda del meu dèficit i de les meves fronteres de paper tenyit, una forma més de guanyar vides amb la ceguesa de la mort anunciada per tots, en un segon, en un instant, en un moment, una fiblada a les pells i més portes als vents de ponent, terra que esborra tantes petroquímiques com malsons, quan ets trist i sol, quan ja no hi ha més mancances, quan tot són pèrdues, quan no hem guanyat res.     L’Agència Espaial dels Països Catalans, buida de fons aportarà tot el fons de la teca i les tecles, tot el fons de papers i paperams, tots els fils prims que premien primers i darrers, quan no hi ha jutges ni jutjats, ni crims, ni criminals, ni fums ni bateries, ni perletes ni cilindres, ara que torno al començament enviaré la nova obra dels obrers al lloc on li pertoca, són unes estructures tant fermes que sempre toquen, avui tot toca i tocarà.

Les ales liles de les libèl·lules dels parcs verds,

Van fer que les dones tornessin del clar al fosc,

De la llunyania de les estacions al límit donat,

Tot tornava com torna després i torna ara, ara,

Aire de declinacions declinades ara durades…

De carrers aplanats de planes planeres i escala,

Cada pati públic, cada pubis dislocat i embogit,

Estava boja i roja, la fera nua d’estades estelades.

Entrades per les grans vies i avingudes són bigues,

Són suadors pels i costats, treballadors de la mina,

Miners de diners escassos pels ossos i les pells,

Relluents i brillants com l’illa allí, illenca blanca,

Nuesa de nusos i els russos són navegació tèrbola,

El ter retallà alls i trobades ala des per les fades,

Les petites de pistons i els trons, sonaren i tot,

ningú renúncia, ningú denuncia, gana no es passa,

més papers i llibertat de totes i tots els immigrants,

aquesta terra és rica i té per un i cadascun de tu,

de mi, d’ell, de l’altre i de la resta.

Resta pau,aquesta era és la de la devolució,

mica en mica,poquet a poquet, xiquets i xiquetes,

ells són pocs,encara hi ha molts guanys a distribuir,

 estels estelats,el cost del lloc on ser i viure,

una colla d’estrelles,totes les nostres arrels, cel i sorra,

de soc arrel,totes les places com a pistes aeronàutiques.

Esperits de sisos i sisos i sisos, diable natiu,

De cossos i de matinada i vesprada eterna,

Suaus tonades de barrots de llum i or discreció

Transportació de tendresa i sexualitat extrema,

Nexe de nexe, joc de joc, caliu plàcid del teu cos,

Caliu màgic de llavis i petons de mel . . . final 

Un no sap a qui país es troba davant l’arrogància d’aquells que maltracten la llengua, qui sap perquè, qui sap per quina estranya revenja, qui sap si per ignorància, qui sap per dominació territorial d’unes terres febles de tortes portes de fusta vella. I així podríem estar eternament, donant-nos lliçons i complaent-nos amb la quantitat de racons on ens llepem les ferides i fem els cors forts, dia a dia, el que podria ser un festa victoriosa sovint la transformen en el pitjor dels cors agres, en la temperatura del temps i l’espai, d’amassar l’amant amb l’estimada absent, quan ja no hi ha cap joc, ni etern ni valent. La solitud reacciona a cops de puny i de panys, sense plany pels estanys, veient-nos més ric i plens que mai, només amb una lleugera diferència, ara són ells qui es caguen en tot, tot fent fems la conversa podria ser eterna, per l’amor que ens uneix en farem cagallons de cabra boja que cerca marihuana sense humanes ni humans, animals de l’ànima i l’ànim, mina a les industries i les naus de l’encanteri i l’encant, i cadascú té la seva heroïna, el seu heroi i mite etern, no serem mai nosaltres els màrtirs a tirs de gràcia, matarem cada rastre i cada rastrejador, serem música on la musa hi posa la copeta de conyac, on les tot és del color dels somnis i ningú té el dret a marcar-nos el camí ni el destí, on no hi ha cartes si no es posen totes, on no hi ha sexe si no véns al nucli dels nexes, on les nenes juguen a ser princeses i els nens reis d’un planeta blavós i prínceps de sang grana i ningú els vols, plora la lluna i la pruna, es pentinen les fades ja bruixes, determinen les passes, mai més tornaré al torn de no tornar. Torts d’hortes i orígens serem l’or i la tendresa, besant-nos i xuclant-nos com abelles i flors, extraient tot el suc i el pol•len, tota la màgia. Conversa infinita, conversa eterna, cap convers té el dret, és més que fet.

Paraules per les aules, suaus ales,

Batec del bategar al ritme frenètic,

Frenopàtics i psiquiàtrics, normes,

No només de conducte, de viaductes,

Llargs com ponts de denominació,

De fums pels caps, de claus i poms,

De soroll de manca de llibertat, donats,

Ara que les dones manen no entenc cadenes,

Ara que les sones i arribes al final, no fa mal,

Transfiguració de guanys en combat, alçats,

Calçats, amb calces als caps, passamuntanyes,

Una visió entre barreres i barrots, entre bocamolls,

Entre àligues ferotges i serps que tot s’ho mengen,

Acorralant entre fums i detonadors el so del to,

El so de la llum i el mullader, sanguinolent, calent,

Lentament les paraules entren i surten dels marges,

Carregant-nos l’escriptura si de cas, si encara cal,

Mossegant-nos la llengua, mai, ninguna, cap,

Pels segles defensant la defensa de la terra,

Cada moviment, a cada estona, cada moment.

Les multinacionals el cul ens lleparan, malalts,

Més val que aneu canviant l’etiquetatge o ve l’au,

Que no surt de les cendres sinó dels tres pins majors,

Un per un, pam a pam, defensarem a mort l’independència,

Ja n’hi ha prou de mitges tintes i de tints sense roig passió,

Anul•larem qualsevol protesta en contra de la llengua materna,

La llengua paterna, la llengua dels nostres avis, és un avís,

És un tornavís per fer girar el món a ritme de sabotatge,

Sense cartes pels correu-vos, corrent pels correus catalans,

i sí, sí, ni respirareu, ni aire que encara li posareu el codi,

de barres les justes, d’estrelles roges les justes, i més si cal,

la plataforma és rica i plena, la selecció ho serà en majúscules,

una lliga major de força invocada, por de les espanyes dades,

i no són només paraules, les aules duen el robí a ingressar,

duen cada lingot d’or a immacular, a matricular, un cop més,

sembla que poques coses passen i passa de tot: Guanyem.

  Lolites polides de mans traginant, Incessant vers i volàtil pensament, Volguda benvinguda, a tu, ara som,
Cordes i guitarres de tarrons i roms, Somniarem un cop més a rem, estimem, Timonem el món i anem, ment a ment, Seríem gotes de pluja a la vella cridòria, La silenciosa silenciadora de silenci i llum, Mullarem el mullat i la mollera, l’ollera, De sucre i mel són les teves mamelles, Elles són el mam i la mama per al papa, Pam a pam i pes a pes em guareixo més, Entenent que volen encara parlar i anar, Xerrameca de botiga i despatxats ràpids, Empatxa la panxa del pi l’herba melada, La melosa i melindrosa línia del batec, El trànsit d’unes hores de cançons i sons, Somniarem que som eterns, sí, va, portes, Escales de llum i de fum als colors i olors, Les imatges es transfiguren altre cop, i ja, No vull bellesa sense tendresa, velles i ulls, Mirar de reüll i ser absorbit per la sort i l’or, Trossets de til•la i camamilla d’illa i mams, De mans i contrabandes a les ones i bandes. No hi ha caprici ni ciri o vici, tots som vi, Imatge de ma i d’oratge, torna a l’hora ara, Que ja hi som, que tenim lluc i mos, som, Mos a mos, tros a tros, sort a sort, tros a tros, I qui tingui la primera de les pedres la crema, Mai res va ser dit amb tanta franquesa, pesa, Habitacions blanques i ordinador espès, Després despertaré amb l’art del darrer, De tu, de jo, de tots els que creuem rems, De nosaltres que tenim el mateix preu… Digueu-me on aneu, digueu-me qui sóc, Qui som, qui ets, qui són ells: Nosaltres.

Ens ho hem acabat per menjar tot, torts els mots són la son de les estrelles apagades, són el deliri del somni messiànic de qualsevol titànic tirà, llançà les torres i les tosses, esternudàvem de nit i lluny de tot, de tot fragment i fragància, de tota classe de classes i lliçons, de sermons, de conferències sense referències a les fragàncies fregant els papers amb blanquinós passeig d’orfeons i carreteres d’enllaços i interès. Serem el rem i guanyarem, sens dubte, cada suïcidi, cada mort en combat, cada crit a no abandonar la lluita, armada per les alarmes, l’armen i després pregunten perquè tants i tants morts, somniarem un cop més en ser lliures sense cap pany ni cadena, sense cap obligació monàrquica, constitucional, estatutària o psiquiàtrica, sense cap urgència al cap dels qui, com a bojos, mai se’ns donarà la raó i sempre se’ns dirà que “no”.
Absolutistes en el silenci i lluitant contra els sorolls escalfarem les màquines més endins per esclafar el cigarret i la copeta, amb minuciosa companyia de marques mal ferides, esperant el gran dia de l’alliberació i la visió de la verge i els satànics mestres de guitarres i baixos, de tamborinades i trompetes, de saxofons i de fons. Un altre cop la mateixa història i ara va de bo, va del que va, va de no tirar més als límits del principi del precipici els marges que mai respectarem, respectant els pactes, increïbles actes per no tallar mai més la gent del rotllo i no trencar més festes, per mantenir el perímetre dins la màgia i la tendresa, per rebentar-nos tots en una gran munió de llet i mel, de roja maduixa i tranquil•litat d’índies, de dones d’aigua i cel, de vaques i cames de somniadores alades, de barrots fosos pel deute que tenen amb la revolució, d’evolucions dins les accions i les particions, de llibertat i felicitat absoluta, sense especuladors ni controladors, mentalment, molt més enllà dels estels que creiem nostres, que creiem d’ells. Tots tenim el nostre pla al planeta, a cada planeta, a cada rodoneta esfera, és ferotge l’oratge que m’empeny i que mai fa recular, l’anar endavant, anal atac, lluna anul•lada, radiant astre roig petit i absort, absorbit per la sort que tenir-nos reunits sense cap mena de reunió, sense cercle de mans ni sardana, sense castell ni estelada, dorm dolç el meu contorn, el torn de tornar-hi només depèn de la llengua, de les llengües, mai, mai morirem, guanyarem a rem, guany a rem i esmena a les totalitats totalitàries, absolutistes i totalitàries, absolutisme de ritmes i rituals, tot canvia en un segon, el teu, tu que ara somrius per totes les llums i rajos de sol, tu que et despulles a la platja d’on érem infants, tu que atures el temps a cada illa i a cada aïllat, de gaudir-ho a sentir-ho només hi ha un pas, cap exclusió, fora les forces de l’ordre i l’ocupació, cap somni sense comptar amb el més bru, cap somni sense comptar amb els astres i en elles, estrelles, i quan em repeteixi molt, no pateixi, esperi que neixi. Un plor i un plany, endavant, per cada nou nascut la vellesa fa un canvi d’essència i decència, no tornaré,
Ho faré, sense cap dubte, seré clau i mai esclau, no és clau.
Es cau i cavitat de tresors incalculables, cerqueu-me terra endins.
Tots els plànols, tots els esborranys, totes les trampes i les rampes.
Un gat és esquerp i dolç, un felí és fidel, amb ulls de mel.

Una flor

un color

una branca

un cel enreixat

plantes salvàtiques

sense variació al nucli de l’all

seraraciço a les cordes

cordill delicat i dolç

panorama de rems i mort

masses cossos deixa dia i nit el món

agafaré el ferro pel son i el dolç somni,

que la coordenada no erri mai

visca l’illa i els caladors de mar,

visquin les olles anades,

visca tu

i.

I  n  t   e   r   p   l   a   n   s

Interplans interplanetaris d’energies autorenovables i autofinançades per la ce trencada de les rodalies de les vies fèrries catalanes i basques, prou imposició de llengües imperialistes, prou escoles del fracàs escolar i prou universitats del fracàs vital. Els assassins en sèrie són els viatgers de la nostre via més salvatge, el manantial de mentides i certeses, de veritats i obvietats. Interplanetaris serem sobre el cim de calaveres a cales d’estrets de plor de sang, de pallisses llises per deixar-nos els caps rapats pels ratpenats sense penitenciaria, ni paciència ni ciència, sense barrots, a tota moto serra, duent el dol sense duel pel fuel. El sot on s’hi amagaven els pins tenen arrels de combustible indiscutiblement orgànic i química aplicable sempre i quan no es segueixi ultratjant els cossos dels nens i nenes, de les mares i els pares, dels joves i les joves promeses d’un món més lliure i resistent a la calúmnia de sembrar morts dins sots o cremant-los en fogueres d’armament fos. Les oliveres faran suc d’oliva verge, tornarem als orígens de la combustió vegetal i al reciclatge precís de precioses fulles i flors verdes i passades, musties, musicarem les músiques al ritme de pianos i de fotografies de perfil, del cara a cara, amb totes les marques dactilars les portes s’obriran, serem tants entre tantes portes tortes i dretes, entre tantes esquerres d’esquers per les esquadres que cap policia ni cap companyia policíaca podrà aturar el nostre gran vol, la gran volada, a Austràlia o a Nou Mèxic, a Donosti o a Bilbo, lèxic laxant és el que duc per poder petar-la molt més alta i molt més amunt, cremant la gran estaca on encara restem tots tant ben lligats, on l’imprevisible no és visible ni és visió de visionaris, ni de visions, ni visionàries ni visitades, res, res de res, només ser-ho i fer-ho, ser i fer, refer.
  Després d’una mena d’introducció l’home de beix escollí el bes i la besada, arribava tard a una estació sense rellotge i ple de botes negres i lluentes, semblava un passeig militar enlloc de un passeig marítim, el mar íntim va ser esclau de claus on ens encadenàvem amb els ossos i els cossos més ennegrits, fugint de les lleis i els parlaments com de l’escòria no conciliadora, fugint de es firmes i les firmades, donant tot el sentit al pol•len vessat, a tot l’oli de cada límit de cigarret embolicat, de cada vessada de vesc i ocell, a cada trampa sembrada, qui toqués la pedra seria mort, el dolmen cridava ressons de reconquesta i puret encès, caliquenyos de seny i volada, d’haixix amb escuradents i trencament pels puros i els purs de les llotges independentistes, les més tristes, les feixistes, no tindrien lloc on portar-nos a cremar, mai, cap tortura serà aplicable, amb o sense consentiment de cap mena ni tipografia, aquí deixo les visions per les visions a distància, per les telepàtiques ones que tot ho poden i tot ho marquen, per cadascuna de les persones que se’ns creuen i creuen més enllà de creus i de creuades, per les notes més preuades sota els preus de les nostres pròpies il•lusions compromeses, no hi haurà qui ens aturi ni qui ens faci ensopegar, després de tot això les vies són més que garantides, els telefèrics per la teletransportació a anys llum de la llum i el mullader sense dard per l’art i les aeropistes, per les aeropostals, al altre cantó de tot mirall i mirallet, sense almiralls ni generals la guerra no té quartada ni treva, el militar ja no podrà sentir ni una gota de sang sobre el cap, ni amunt ni vall, Llavaneres és havanera i les seves cases testimonis dels dimonis i diables passatgers, passarem muntanyes s cal exili al carrer que mai hem dit, ni pagant.
  Passaran les estacions, els anys, els segons, les dècimes i tot… Fet i refet, dit i extradit, el noi romanès romandrà tancat unes setmanes per sentir el sol i la llum més brillant, farem una gran esplanada on aterraran les naus sense combustible químic, serem naus de vegetals i sols, d’aire i bon fum de flors i floretes, no és cap conya ni cap joc, fa molt de temps que tot va acabar, al mateix tempo que temporitzes el temps i les clarianes, al mateix temps que et reveles per no ser revelat, al mateix temps que tu busques la lluna per venir a trobar-me, quan cerco el sol per veure’t lliure, complerta i entregada.

   De tant en tant, la calma, mentrestant, entretant, tantes calmes calmaven tantes calaveres i estrelles que ratllaven al més ratllat, el tallat per totes les talladores de talls tallats ja sabrien que saber-ne les respostes no era una bona pregunta, ni un dolç de sucre, mai hi hagué falsa malària de mals i fams, els deixebles de la guerra ens debatíem entre accents i interrogants en forma de placa que alliberaven tots els presoners esclavitzats de totes les presons, tots els esclavitzats mitjançant la ma d’obra barata i els bars a preu clos. Solaparem tota la via amb cercles de llum, per cada farola, enllaçarem amb transports del sol naixent, magnètics evitarem qualsevol accident de metalls o de metralles, hem centraria especialment en el cubicatge de cúbics elements de gel i refrigeració, la contracció de tots els passatgers farà extreure l’energia de caixes metàl·liques que es fotovoltaiques en volts fotovoltaics laics que disgreguin les gregueries dels guerrers que, per no cobrar, no cobraran a ningú, tots som membres representants del transport públic, com marquem la pau marquem la sagrada família i el trànsit de les altes velocitats espanyoles si fa falta. Diu, sí de tant en tant, les terres selvàtiques són caliu i platja, guerra encesa de dones i homes, fades i bruixes, animals feliços com anissos dels mossos de magatzem sense delinqüències ni rastrejament, sense barrots ni esposes, no posen, ni ponen, ni ponent ni ploren, tenen tres anys i ja són la reencarnació de l’acabat de morir, les hores encaixen, tu véns amb mi, anirem allà on el sol mai s’hi posa i prendrem la coordenada major, el camí és molt llarg i molt ample i mai comptarem amb cap traïdor, escolta’m bé, va per tu, fugim dins el nostre racó i germinem espermes com mines germinades, d’arbres d’or i follets de liles robinets.     

   Són somnis escrits i encriptats, són matèria orgànica de combustible vegetal digne de  qualsevol vall o cala, mar o muntanya, la força magnètica dels gatells i els gats novells és d’una naturalesa primigènia de nivells elevadíssims. L’equació derivada de tots els animals, éssers vius i morts, energia renovable per espais públics i privats no té preu ni en podrà tenir mai, en cap cas l’elèctrica serà fi de pagament, tampoc la despesa en aigua i en aliment, no poden tenir cost de cap tipus. Així veig això i allí ho deixo aixà, és l’haixix el millor concentrat i conglomerat amasat d’herbes salvatges i immortals, per totes les barreges de roges herbes i mapes de satèl·lits cautelosos.    La màgia necessita de la seva calma, sempre atent per saltar la guineu de foc ja no surt a caçar amb el llop ni és tendre la imatge, més aviat esdevé plor de la lluna sobre el taronger. El sol cremarà per ell mateix tots els gasos i tot l’or, entre calius de catximbes de timbes i timbals, de tàbales com càbales sense tes ni res. La lluna bonica ombra blanca i peruana té un pilot aeronàutic a punt de passar a l’acció als deserts de nou lèxic, xiquets com som les xicotes i els xics són molts sons per sonar al so de la llum major, de les faroles estimades i els farols entre ors i pors, entre plors i olors, entre vius, entre morts, entre estats assegurats de consciència i països sandinistes, fronts d’alliberament nacional per als països catalans i més guerra de marques castellanes i catalanes, la denominació d’origen de la franja i Benicarló és un estret forat de res entre Blanes i Cadaqués, tots tocadíssims pel mateix vent, que bufi ponent! Tramuntana avall, tramuntana amunt, l’ombra de colors balla acompanyada per la música millor: germanor. Em robo el cor com amb un guant de cuir blanc i acer monocromàtic, rasco la millor de les estadístiques i em col·loco al servei català de drogueries i dragones, per les obres m’obro pas entre pintades de ni tu ni jo, però ells menys manaran, el dit que assenyala i la mort com única comparsa, mort accidental d’un obrer o un empresari, masses clares eren les coses per les princeses i els prínceps, les dianes sempre donaren de que xerrar, xerra tothom, de xerrar ningú se’n escapa.