POESIES, ASSAJOS I MÉS (II)

………Moments………

Moments de temps i tendresa, de tempestes,

Moments per tot i més encara, ara tens temps,

Temps per temporitzar o trencar tempos així,

Destrossant el ritme i la rima, armant-la de nou,

El pou de les il·lusions i les nenes nues és al llac,

De les seves aigües els rius que ens duen al final,

Boscos frondosos de bruixots i druides carregats,

Les pocions les guardo per les de casa, mai es sap,

Qui diu mai diu sempre, iguals i diferents al temps,

Quines porcions tocaran a la guarnició sense règim,

Quines dosis aplicarem sense ser multats per les mules,

Elles mai manen ni manaran, ningun manat és innat,

L’adquisició d’allò adquirit és vers i bes, no res, ser.

Desen la destral amb el punyal, moments de matar,

El xai i el be són tendres i el fum al foc es fa instint,

Els ossos trencats i la carn fresca fa ensucrar la saliva,

La maduixa que dus al melic és licor de vida encesa,

Gaudirem del viatge fent escales per les cales, amunt,

Els corriols, els camins, la tendresa endins, el banquet,

Barques i bandes bandoleres ballaran el ritme hipnòtic,

Les ones duran onades on les fades esguarden el suc.

Moments on trobar-se i moments on anar, tot pensat,

Tot estipulat i la tripulació pendola, no hi ha capità,

Mai més un dictador, un pastor cabró d’ovelles,

Aniré a cercar un recó idíl·lic més enllà de la platja,

Allà només serem nus els dolços amants de maduixa,

El teu melic i el licor al cor farà esclatar les roques,

Els nostres cossos bruns i salats celebraran l’encontre,

El conte acabarà quan tu vulguis, mai posaré el fi,

I si d’aquestes línies torno a estimar amb més força

El vent huracanat em tornarà a fer tronar més enllà,

Els llampecs duran la fura als ulls de totes les nits,

Estimaré la terra, la lliure, la única, la plena, endins,

Ben dolços i plens de llum, que la pau miri la cala,

A la cala la calma mana, estima’m, matina i dina,

Si em trobes ebri de ser, del bes, de vessar, buida’m,

Estima’m i buida’m, com un reclam, com un instant,

Com un moment que sense voler-ho tot és ben diferent

………………………….posa’m el punt……………………………  

Meva, cada migdia un instant diferent
A cada moment una mort lenta,
Entretant tot du al final anunciat,
Tornem a la terra com cossos nus,
L’energia s’envà i arriba difusa,
És reclam de joves i novells vells,
S’aturen les rodes i és dur l’amor.
Suïcidi diari i ràdios sonant a l’aval,
La lava naval llevava la neu i aneu,
Unes copes més i la història és nostre,
Com passatgers d’una nau anul•lada;
Quedarà de mi mig nan nàutic nedant
A les derives atractives de les nostres vies,
Del pa i el tomàquet, de la multiplicació,
De la gran divisió, del visionari viari,
Dels nostres quilos de quilles feu capital,
Els vostres números seran enumeracions,
Plantejament de problemes solucionats,
Al cap de vall s’estudia molt més el sabut,
El no conegut és el menys manejable, apa,
De la “A” a la “Z” serem lletres illetrades,
No ens donarem més vocabulari que l’aprés,
Llavor profunda de la nit i el dia, coneixement.
Coneixement i reconeixement a les portes de la ment,
Atrapades les ungles i les llengües, som immigrants,
Migració de grans i petits, d’animals mitològics vius,
Il•lògicament les històries són horàries i honorades,
Ja sap qui per quins, ja sap qui per qui, visqui el vi.
Suïcidi diari sense preocupació, morim una mica, meva.

Ens creiem amb el dret de no alçar-nos convenientment,
De deixar-nos anar sense rem ni barca, ni orsa ni timoner,
A la deriva dels diables més ardents pactem amb les ones,
Navegarem amb ales de liles libèl•lules i barques llatines,
Serem l’ombra de l’ona i l’onatge, serem l’oracle i l’oratge,
Camins que es tapen en una fina tapadora, sotilesa feta ma,
On agafar’s-hi i on anar-hi a cercar-ho tot, mar endins, enllà.
Qui ho sap si sabent tot el que callem s’escoltaran els muts,
Emmudirem abans el rem no acabi amb les mans i amb ells,
Ells seriem nosaltres si ens hi fixéssim més, u, no som més.
L’estranyesa és diablessa mig deessa, bruna i blanca, dolça,
Sense aquesta diferència ens veuríem més enllà de finestres,
De portes, de murs, de parets, de places, miralls i mirallets,
La pobresa no es pot ocultar, sense ella seria rodar i no parar,
Però hi ha masses coses que ens fan alçar, la terra lliure,
La vivesa de la llibertat, pols a pols, franquejat a franquejat,
Ens escriure’m les més belles línies quan deixin de matar segells,
Quan deixin de tractar-nos com a bens i el mal serà llepada endins,
Ni béns de consum, ni béns immobles, ni béns comuns o compartits,
Res de races ni colors, no m’hi veig, ets la musa negre del coneixement,
A tu vindrà cada poció d’encanteri màgic i llunàtic, cada escuma blanca,
Com a fada a mig camí de bruixeta entendràs les paraules dels vents,
Com per no dir res xerren, com per callar mai ho faran, vent al vent.
Tapadora o tapa tard, de vegades les hores no viscudes són primeres,
O bé les darreres, o bé, tan sa val, les balses no duen més que pors,
Per creuar d’una banda a l’altre de la gran pedra s’hi paguen vides,
Tapadora de caixes per a éssers morts, flotant, tapadora de la nova hora,
Amagant els nostres morts i els vostres xantatges de vida o il•lusions,
Amb la poca feina realitzada per les institucions d’immigració,
Per la poc feina realitzada per les institucions penitenciaries….
Caldrà dir que no teniu el mínim sentit de la decència, això no és ciència,
Sou la decadència a base de sous sense ous, només per mostrar-los i dir:
“Mireu que grossos…” Seran pels gossos, masses sobres passen pels ulls.
Tapadores les de les tapes que res no amaguen i t’omplen tant i tant bé,
Tant que rebentaríem i revendríem tot el sobrant com una vomitada.
No miris si tens por a les alçades o et fa por no mirar, mira ara,
Tots aquest trossets són trons com l’electricitat alterna i alterna,
Alternaré amb la més baixa i el més alt, amb els embolics de faldes,
Brotaré i brotaré abans no s’apagui l’aigua i veuré que no hi ha venda,
Tot torna a ser al sac i ara no vessa, i doncs, rebenta, s’escampa al vol.
Qui miri més enllà, entre línies de les línies i vegi els missatges estranys
Que no dubti en tridimensionar les línies amb una mirada de no mirar,
Faci i refaci les infraestructures i les estructures i no es faci tant el boig,
D’aquí uns quants anys els vostres satèl•lits s’uniran i marxaran, no,
No caldran, els astres, lluna i sol, tenen les millors senyals senyalitzades,
Tenen les contrasenyes de cada mirada, de gos a gat, de dona a home,
D’ésser viu a ésser mort, de tots els drets i tots els torts, de tota la gent.
Hi ha una forma de passar desapercebut, és la consciència del res perdut,
Rumiaré les cartes que vull barallar i amb quines he de jugar,
La baralla catalana analitza els anals de les històries dempeus,
La història no és l’eterna coneguda o desconeguda, canviant,
A cada moment, a cada cara anem a veure com cau la neu,
L’hivern allà és plàcid i podríem dormir-hi tranquils, focs.
Ara diga’m, quina és la teva que et dic jo la meva: No n’hi ha.
Cap, a cap obert no hi ha tapa ni tapadora possible, a cor obert,
Que ens mirin bé per dins, bé per fora, la connexió és als llimbs,
Allà a dalt surten les sorts més sofertes, les ofertes són esquer,
Piqui qui piqui picarà pedra per portar portes a aeroports i ports,
Les senyals de vol i les coordenades són minúscules aquí baix,
Teledirigits terraquis són ull de gran germà on les illes són lliures,
Ens transportem a vela i a vent, encara a motor, quan exhaurirem.
Quan s’acabarà tot el que hi havia si la resina és un gran combustible,
Quan s’acabarà tot el que hi havia de cru si està millor que mai abans,
El fet que volem amb tapadora és símbol de l’alta pressió i velocitat,
Si parlem d’aquestes tapadores el segellat és més que assegurat, tot,
I sempre, per sempre, tanta seguretat no la té ni el cangur més segur,
Bota i bota amunt i avall i potser no troba la bossa de panxa per anar,
No es troba la descendència, la correspondència, no ens troba el cap,
En cap cas cap dels casos aquí manifestats congreguen amb el control,
Descontrolats com estem tenim les millors de les línies per no alienar,
Alienarem les línies aeronàutiques a peu de carrer i de plaça, volar,
Aterrar, a ritmes frenètics i propers, lluny de la ciència ficció,
Aquests governs són de política fricció, fraccionen unitats monetàries,
Analitzen les veus i les reparteixen com venedors de notícies, voladors,
Troben la millor de les històries i és la tapadora de la tapa principal,
Desembossen les brosses que fan més pudor i un cop tot és ben net,
Apa, un altre cop, dissenyant i netejant tot queda a la millor portada,
Porten tapadores per les contraportades, les portes no són mai segellades,
Serem les claus que obren les manilles als esclaus, mai serem esclaus,
És clau, serem els seus companys, els dels anys, es dels panys,
Visqui la llibertat i l’amnistia, sortiré per tornar a entrar, pom.

Document de desert turment

Instants despullats dins l’angoixa i el goig,
Desert erràtic d’erres i tes i de traca i fums,
Mortes hores de fulles caigudes i vingudes,
Moltes morts encara demana la pau al món,
Qui sap si demà gaudirem de l’encant i unió,
Munió de masses forestals al preu més baix,
Moviment de cames accelerat de fada boja,
Druida màgica de vol incandescent, riu avall,
Llaven abans les veles cegues tornin a port,
Trobem transport i eliminació múltiple, dos,
Són dos les parelles verdes, fades i bruixes,
Són cinquanta els tirs necessaris per acabar,
Són cinquanta les víctimes i només un botxí,
El seu vot seria així com diríem que és el teu,
El meu, el del veí, un vot i una llengua estrangera,
Per estranya, per estanquera, per… com ho diria:
Mar salat, la seva, la llengua, no la coneixeré mai,
Masses cervells per sumar dins el seu propi cervell,
Impròpiament imposada l’imposició, mort al saló,
Innecessària mort i sort i tros de trossejat al gat.
La roja bandera negre de color rutlla és amb tu,
Ets amb mi, el seu cor batega per la revolució,
Un cop més, fugint del temps i de mi mateix,
Fugint de tot menys de tu, fugint de mi,
I de la nit, i de tu, que dorms l’encant,
Que despertes quan jo ja peto, petons,
Ei tu, tu que encara ara ets aquí, t’estimo,
Siguis així sempre i ara més que mai,
Ara és el moment més màgic de tots,
Tots junts amorosos i amorós, amorosa.
Olor d’harmonia ni mones rodones,
De planetes encesos sense demanar,
Demà manarà el cap dels caps allí,
Aquí no han arribat, no ho faran mai,
Exclosos per les closes dins closques,
Closos tots els enamoraments ets vent,
Mai sabria com dir-te, millor no sabem res,
Ser res i serres per les paraules i els ulls,
Segellem les elles i les eles, llatins matins,
I ara, morim, morim, amor, rima amb tot,
I olorem or i calor, al seny i ell l’empeny,
Tornem a aterrar al món del nom doncs,
Ara i després de tot ens estimem, lluny,
I entre reixes i entre xarxes, no manem,
Una mena d’amenaces eclesiàstiques,
Unes plaques doblades i un port fred,
Desembarco les barques i els barrots,
Els quilos i les quilles, un quinto ràpid,
Ara que l’oceà és dofí i foca, alliberament,
Document de desert turment, raó i ment,
Terratrèmol de carícies als ulls del matí.
-.–..-..-.–..-.-.-.–.-.-…-..-.-..–.-..–.-.-.-.-.-.-.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..–.-.-..-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.
-.-.-.-.-.–.–.-.-.-.-………-..-..–.-..–.-.–.-.-.-.
–.-.-.-.—.-.-.-.-.-……..—..-.-.-.-.-.–.-.-..-.

 

Concentració i tracció a accions titllades d’imprudents i sabotatges,Boten les botes del bomber, bloquegen el bloc al lloc i l’escamot,Està morta l’ànima de la defensa, defensant la lluita armada, estimada,Amaguen les causes i el fi els fills de pàtria i manies i la verda ceguesa,Estàvem ben anats i ara rebotem amb botes i bats, escamot territorial,Les nostres negociacions estan més que perdudes, la banca guanya,O així són les normes del joc i serem nosaltres qui ho trenqui o no,On originen els orígens del gen i l’or, de la gallina cega i la vaca porca,Embrutirem les parets de brutes pintades reclamant revolució i pau,Res és guanyat quan tot és per guanyar, tot és guanyat quan hi ha tant,I ara que es reparteix més pareix l’eix i la transversal, translúcid instant,Concentració increïble on les illes són bruixes i la calma és encesa i dorm,No trobaria ningú sense les necessitat apresa de les morts i les mocions,Una acció intrèpida és interpretada per la carpetada que li foten a l’actor,Els seus projectes no arriben enlloc, colla la volta de rosca que no seré jo,I si amb tot tenen les santíssimes ganes de fotre-li corrupció, erosionen.I amb això és queden, amb un planeta tant ric com ple, sens rifen anant,Amunt i avall el cavall va cap al far i no espera ningú, ja és teu, agafa’l,Lliura’l a la llum del lila lluent, encén la fragància més tendre: Dormim

Temps inesperat, temps fugitiu,
Atrapa la mandràgora i salta alt,
Les balles no són més que bales,
Escup l’escultura en línies d’argent,
Després de tot només som un menys,
Degut a la transformació de les terres,
Tres, quatre, dos menys, un parell, ells,
I temps fugit, temps que s’escapa i no,
Temps fugitiu per la memòria de l’hora,
Malaurança de campanars, mort del nord,
D’anar i venir, de l’anar, del venir, i doncs,
Temps terrorífic pel terror de l’ós trossejat,
Encanteri de fades i bruixes, mites valents,
Valencians i catalans, balears, veïnes, veïns,
Per més al damunt, pel cap i pel moll, la cuixa,
Ens embalem en bales que no valen pas res,
Es restauren a restaurants de diable com diner,
Amb pactes som mercenaris de la mercè immune,
No tenim ni escut ni hivern, manca el suprem,
I se supremacies n’estem tips, d’ires, de feres,
Anem a la selva i el selvàtic és barranc i banc,
Recull de totes les caigudes en línia i dels jocs,
Passant de tema com d’instant o moment,
Llençant-nos endavant i endarrere, dia a any,
El tro fort diu que esclati, jo m’estimo el tro,
Les meves mans que acaricií i jo acaricio,
Acaronant el vent, lleugera la veu, immutable,
Immunològics adquirits per la mala llet i l’hòstia,
Per la força desbocada d’una terra estimada, dolç,
Canviarem quan ningú canvi, canviarem dia enllà,
La nit només és índex d’un cap vespre passat, dissolt,
Deturarem les aturades per aturar-nos al cap de munt,
I de tant en tant la tarda donarà la dona a la dona,
La xarxa a la xarxa, el neguit a qui resta al llit,
La tendresa mai imaginada, la mirada, el somrís,
Serem durs i purs, serem la mateixa entrega i treva,
L’escalfor i la irradiació de radis i radars, de llocs,
Escollirem el rem i la collita, el llit i la til•la, mira’m,
Sóc aquí amb tu, i jo amb tu, i tu amb elles, besem-lo,
Qui és qui tarda tant i no es deixa besar per la pluja,
Serà algú que no veu petons a l’aiguat ni els vol,
Potser vol morir sota les ales d’un ocell ja expirat,
Potser és el punt just de matèria negre, ja esclatat.

Temps fugit i fugitiu, llatines les veles lleven llevant,
Resten rasurades, rescatades, ancorades vora cada cor,
Antropòlogues ploren la recerca d0un ésser mitològic,
La ciència mai s’encarregà de mirar mines de reüll,
Serà que no tenien on encaixar i fer clavar els mites,
Els éssers fascinants de natura inhòspita i morta,
Son el somni i el reclam pel plor i la tarda, ets tu.
I de la mort a la vida i de la vida a la mort, espirant,
Espiraliformes com som els nostres cossos valen tot,
Tornarem on les aliances són llances lloables i llum,
Mullarà el vers primer la primera noia negre del llibre,
De les seves pàgines sorgiran éssers infravalorats,
Com lletres i nombres que van caient mica en mica,
Tant poc a poc que sembla que el temps fugi amb mi.
I fujo, no seré més ni menys trobador de plors diürns,
Després de tot els éssers mitològics em venen a veure,
Són a la teva finestra i compartim un instant de llums,
Els seus ullals i les seves formes són transportades,
La teletransportació arribà a fites increïbles, mira’t,
Ets jo, som molls a l’avantsala de l’últim llibre allitat,
L’al•literació em torna a tu quan em creia mig enterrat,
Només els peus i les mans podien resistir, érem d’or,
El platí i el mercuri apilats eren pilones per l’urani,
L’ira era una forma apàtica d’acabar, eren lletres nues,
Serviríem un cop més la llengua, cada polsim, pols a pols,
Serviríem els nostres petons i besades, seríem pit a pit.

I ara m’aturo, no vull pensar més, el temps fuig,
Mai m’agafarà primer, és drecera, no espai, mai.

 

Sota un enreixat de reixes tallades,

Amb una calavera antiga a la ma,

Mor a guerres, esguerren victòries,

Posarem l’estel ben alt, no hi arribaran,

Mai hi arribaran, un sol arriba i petarà,

Com ho fan els estels fugissers, fugint,

Perduts entre perdons i petons, escup,

És ocupació el qui ve a pixar-s’hi,

El que fa com el ca i s’hi cagarà,

Qui no respecta la llengua morirà,

Com qui ho fa, sense remissió,

Acabarem ben morts excomulgats,

Combatents amb el cor calent,

Sota una falç violeta, violentament,

Segant pel ras tot masclisme, abisme,

Sota una bandera la llibertat la primera,

La segona és la tretzena capella, la bella,

L’angelet petit que de diablet s’hi entén,

D’una a una, d’un a un, sortilegi humit,

Amb quinze anys i als vint-i-dos lliures,

Qui no posaria un set als texans, cremant,

Qui no posaria una sopa de cabra al sopar.

Qui no celebraria que la llengua i la terra,

Qui no celebraria que som lliures llatins,

Que som membres valents del sud al nord,

Que sentim les entranyes i no són estranyes,

Que notem l’espiral que ens lliga i ens mou,

L’energia màgica de l’engendre engendrat,

Gendre de la germanor i germà menor d’or,

De mencions mencionades a memorials,

Una vegada ja morts tot seran eslògans,

Tot serà dir paraules boniques sota la bandera,

Sota una bandera podria recitar-te les misses,

Sense missal adormit ni mort promíscua al llit, 

Seria per tu en qualsevol segon, en qualsevol lloc,

En qualsevol llit, els ulls són cecs, la bandera muda,

Només encén la pell si tu m’he l’encens, vencerem.

Vinc o véns, tot són segons on agafar-se pel coll,

No deixar que ens corrin els correus groguencs,

Falten estelades roges a cada bri de llum i foc,

Sota una bandera moriré sense més serveis,

Ser viciosos amb les bicicletes del no res,

Del ser i estar-hi, de la cunya que encunya,

De tots els publicitats i els comerciants,

Els comercials duran la llavor de l’herba,

Massa cara i massa parcs on sembrar-ne,

Encara es faran els bojos dient, jo què sabia,

En sabíem, ho sabíem, hereu conscients,

Tot això s’encadena i es clava amb tot,

No calen violències ni guerres, pubilles,

Illes, tendresa, lluna, sol, màgia, alè,

Cales en calma i tendresa de cos calent,

Bandera com embolcall del teu cos nu,

Escena republicana sense canins ni nins,

Escena muda i obviada, estelada cremant,

Més llenya al foc dels llibres llibertaris,

Les llibreries són reducte i emboscada,

Amb els morts no s’hi pot jugar, volaran,

Volen quan volen i apaguen les fogueres,

De valencians i catalans, d’illencs,

De silencioses i ocioses tasques roges,

De silencioses i ocioses tasques verdes,

De silencioses i ocioses tasques violades,

De trencament i de tractament residual,

Mai, castració o l’alliberament animal,

Les violetes i les roses roges a les tombes,

Un record pels qui pateixen sota la bandera,

Aquesta que ningú despenjarà ni cremarà,

La d’or i robí, el fortí de l’estrella roja,

El fortí dels cinc lingots durats i els quatre rojos,

tot ben fos,a temperatura termonuclear,

estructura de joia bellíssima,

esclat per les negacions evidents,

esclat de bellesa als ulls de la gent,

el teu cos resguardat per sempre,

tota la descendència, passat pel fil,

com una cadena que mai lliga i mira,

com un animal que salta i s’estima,

com un encanteri de lluna bruixa,

com un poema sense nord ni perfecció,

com la negació de la meva ignorància,

ignorar és pel poder aprofitament,

mal fien de la propaganda i venen,

encara, veus, beus, mirem darrera,

encara hi ha qui ens voldria donar gust,

la reraguarda està més que assegurada,

assegurem els tirs i les espirades pirades,

hi ha molins d’oli i de blat que volen fondre,

tantes riqueses acumulades i jo com un ruc,

sempre quedant-me curt, fumant de tu,

necessitant dels teus llavis, de la teva mel,

sota una bandera es diuen moltes coses,

el poema eròtic el tinc emboscat, és teu,

sota una bandera juraré el conjur del mur,

la besaré com única senyera i el seny era la rauxa encesa.

Una mica de tot i res de res,Una vegada més, més enllà,

Entre ella i ell, mai lleis,

Entre totes mai un jutge,

Entre tots mai una condemna,

Som els màxims terroristes,

Aterrem en cada vol i no dol.

Podria ser pamflet o revista,

Podrien ser tantes coses, tots còmplices,

No valen més excuses, estimarem a peu,

Sempre entre espases i parets, entre neu,

Tous i durs, entre els morts mai submisos,

Entre les paraules que escric i les que callo,

Cap, ninguna, callaré quan el call mati el gall,

Quan cap polític menteixi, no callaré mai…

Mai abans d’acabar amb tot sense acabar amb res,

Mai callaré i ara deixaré d’escriure’t, a tu,

Mirada dolça i llavis de mel, a tu, tendre nena.

 

   Els vaquers americans es quedaren en bolquers pels bancs del capitalisme, les capitals eren lloc de refugi i auguri pel coll i la pell, llepa la pols i cerca nou vent. Fred i calent el tema és el sisè i seixanta o noranta normands sorgeixen del ésser ginesta, cada revolt és teixit de plantes i floretes on l’or és l’orina que enviem en partícules al mar dels microsistemes i microorganismes sintetitzats en la barreja perfecte que no dubte ni veu ni beu ni pregunta, que no estira de les llengües o les persegueix o les talla, o les calla, allà d’alt les estrelles hi ha un lloc per totes nosaltres, totes elles, tenim cadascú la nostra constel•lació i constants arreplegarem cada prec i cada plor, cada lloança a l’aliança catalana de transports aeronàutics, cooperants. L’operatiu no és negatiu ni positiu, tampoc es transfigura amb el moviment com la ment, naixerem més, una vegada menys. I els parells seran senars i al revés, de l’aigua al desert, de peixos dona a peixos freds, de sirenes aturades a homes gripau, de grips casolanes a escenes obscenes de cames i pits, la televisió internacional TLLI descansa mentre jo dormo i, com ell, hi veig clar. En bolquers tots els que proclamen el bloqueig de l’illa revolucionària, en bolquers els feixistes europeus i les seves lleis antiterroristes, en bolquers els presidents i els polítics, pels flequers dels flames del foc són pa de segon darrera segon, seguint el gran astre, abans que ens cremi atacarem, el fondrem i a per una altre estrella, a per ella. Les pedres i pedretes trobades són com meteorits flotant a una galàxia propera, no molt lluny de l’Axia i l’Hammed, dels noms que dels arxius mai surten i sortiran. Sort tirant sota els afectes de les estirades i dels cascs fugissers que s’escampen i campen com cantimplores i ràdios, prismàtics nocturns i passamuntanyes diürn. De motores poderoses al ritme de les ones de les naus focalitzades, aerodinàmiques estel•lars.
Transports públics no contaminants i lliures de cost pels viatgers. Hi ha quatre estrelles, elles, les més abelles, els números 45.89.34 són sinònim de nominals transaccions per translacions gratuïtes per acabar amb els preus abusius als treballadors i els immigrants, amb les fluctuacions del cru i, tot plegat, les indústries i els industrials tindran el somni mai imaginat: Disposar de les naus per fabricar naus transportadores capaces de volar per aquest cel i el del més enllà, començant pels tramvies i les vides estalviades per estalviar l’estable i les vies, els passejos i el mar, per no estalviar el silenci al cau de les sirenes, per tot això i tres motius que no dic i que ajuden més que res ni ningú… Em declaro pres de consciència, desertor d’una guerra del tot injusta, però mai criminal, abans es fonen les armes i es desarmen els exèrcits que veure’m tirant el roc i amagant la ma.
El món espera molt més de nosaltres, n’espera l’infinit, i això no té preu, no té límit, no té marges, no té fi.
El cru s’abandonarà com unes sabates velles o una arma de destrucció massiva, les energies nuclears seran neutralitzades, els plutons i els neutrons tornaran a plutó i neutró explotarà a l’espai sideral da la canya primaveral. El vi serà comprimit o no serà, les partícules d’haixix i de pol•len volen per les naus de cristall transparent, els límits no els poses tu ni els poso jo, ni tan sols el temps, ni els dies, ni les nits, els límits els posarem tots i cadascú amb la seva poció i la seva oració, sense esglésies ni sants, ni màrtirs ni mites es viu millor i és mor més tranquil, de fet cada ferro creuat a les vies és una mort més a saludar i per la que brindar, sense carros de combat ni blindats, sense búnquers es queden en bolquers els exèrcits, francès i espanyol, policies autonòmiques, catalanes o basques, vés que no tinguem les naus més capaces com aus rapaces, rapejant melodies al ritme dels dies, per col•locar-vos les naus al seu lloc no només mana el territori, sobretot saber el lloc, de tort i dret, tantes terres tortes duien la pau a les comarques, en encerclàvem sense punts ni apart, apuntant a xuletes xollades de xorres i xurreres, robí i sang com s’establí, tants minerals als pous naturals, podran dir que sí, podran dir que no: però hi ha una llarguíssima i tranquil•líssima revolució i qui ho negui és que, per no escoltar, no escolta ni el cant dels ocells i el senyal de les celles, per elles, les més belles, les mortes al primer plor: tota la memòria, tota, i totes les naus, cap allí, cap de canyes varades que escoltin el prec d’una sirena nua i bruna a la sorra, mor a roma la seva gran, fidel i bella amiga, mor per la nostàlgia dels dies, llàgrimes negres pels usurpadors de somnis, pels crims d’estat, pels de guerra, visqui ara que neix, duri per sempre, el record dels cors que mai no moren, les moreres on no s’hi enterraran, els esbarzers de negres i roges, d’espines i estigmes, la mort dels poetes és mort de dissort, quan el tros de sort rebenta no hi ha reverències ni conferències de referències: - X – I -

Per una escuma de lluna nova i blanca,
Un recull de robís encesos i palesos,
Paleontologia mental de sexes i ulls,
Palangres de peixos exhaurits, mar endins,
Usurpació al preu més alt pels rics de riquesa,
Esquelets de titani i d’or, tresors per reconèixer,
Reconeguts els itineraris ja som més joves, forts,
Ens sentim més endins dels sentiments assentits,
I mentre els asos i els assajos rulin, rolarem,
Rullarem en rotllanes espiraliformes més amunt,
Pel cel roig i la blanca i bruna estela de l’estrella,
Pels astres alats que neixen i pugen a les gallineres,
Galliners de gallines i galls de primeres hores,
Mentint, transfons transportat de telenotícies fictícies,
On som tots els catalans, on som els de la terra lliure,
On diem les coses que no s’escolten i els empresaris,
Cagant dubtes, miren de fer-ho així, meitat i meitat,
Només faltaria que ens haguéssim de menjar mitja llengua,
Empassar-nos les espases i les llances, les esposes i a vostè,
Per manca de ganes no serà pas, per manca de desig menys,
Si no teniu més idees no veureu com no van, noves idees,
Cel roig sense més, cel de sang, vessament mundial,
Guerres per les gerres que ens omplim, el ser vessa,
Estrelles gallegues i catalanes, estrelles madrilenyes,
Tants anys lluitant i resistint, demana’m una pomada,
La ferida fa mal i la ginebra és per la llimona, amant,
Estimem els timons i els timoners, t’estimo així, plena,
Rica, a totes tintes tortes, a terres trobadores d’hores.
-Mudes i senzilles, reflex de sol i llum, de núvols-

Pseudònims de dominació i minació de cossos,

D’ànimes si m’animes i t’animo, si estimem…

Malgrat tot la diplomàcia fa deixar les armes,

Mai un diàleg amb pipa en ma va accelerar un procés,

Mai les paraules van entrar a les aules com ara i després,

L’edat d’estimar-nos no és lluny i la malaltia és d’Estat,

Podrien deixar-nos tranquils i no haver de demostrar res,

Mostrem les mostres i el mos de monstres engendrats,

Pseudònims i anònims com llibres bombardejats, ratllats,

Cremats o laminats, destruïts i prohibits, prohibició nua,

Despullades fulles i pàgines en cursiva o negreta, és igual,

De la mateixa manera, és el mateix feixisme europeu,

Més ponts d’aigua i menys sang vessada en nom de Déu,

Donarem pel sac a l’home que s’endu tota la sang i orina,

Mica en mica se’ns enduen tots els excrements, sèptics,

Asèptics tenen fossa comú i la nostre es carregada i plena,

Ens distribuirem les riqueses abans de dir una vora nit,

I ara que estem congregats diré que només som milions de gats,

Que som l’immensa majoria, rodejant cada cementiri de guerra,

Pam a pam i puny a puny, excitació estranya de falangistes parricides,

Pom a pom i ring a ring, ara, trucades del més enllà ens donen senyals,

Parets de places a balades sense música més que casquets caient de nou,

Afusellament de ments i monts, de muntanyes i aranyes, de mosquits,

De vitalitat malmesa per una terra en llibertat i les idees de present,

Del passat sense passar, ni de curt ni de llarg, serem l’escull del vol,

L’entrada mai justificada de justificacions i accions sense judici, i prou.

Amnistiats per les mines que deixem fora borda i els rems, totes les veles,

Fanalets encesos al ritme de les aigües i els aiguats, serem el cel i el rem,

Merdes de vaca on s’hi amaguen els bolets de la saviesa majúscula, òliba,

Mussol, minúsculs muscles de muscàries entre mosques i molsa al bosc.

Murs mentals i murs físics, químics, murs on la imaginació és presa fàcil,

On la caço com cançó i l’oblido abans res sigui com els instants imaginats,

Immigració d’aus carronyaires sense saber on anar a picar, sense abastiment,

El testimoni i la ment tenen teranyines fines que tot ho embolcallen, callen,

Serem el call i els carrerons abans no arribem a fer l’avís com els avis vells,

Els carrers marcats i les rutes blaves i roges, taronges faran llum a les verdes,

Es contenidors trencaran el mur mental, floretes de colors mortes al calaix,

Tinta vegetal i reciclatge de papers i llapïsos com objectes perduts, trobats,

Allà a baix en Rashid parla d’un lloc on tot és mescla i barreja, segles de saviesa,

aquí sobra de tot, a ell se’l tortura encara com els presos polítics de les galeries

i em fot tant escriure aquestes línies com a aquell que creu en una reconversió,

és l’era de la devolució més que la de la evolució, ja no podrem evolucionar mai,

a cada nova anada deu mil vingudes i cinc-centes mil maneres de veure’ns,

de una única que resulta la mateixa, res de diàleg, res de paraules, estimar-nos,

mimar-nos, acer amb acer, titani amb titani, bales de llautó i cinturons de coure,

eterna lluita de cornuts i estrelles galopant fins al podi més alt, puja si baixes,

baixa si puges, després de tot això el premi serà per premiar, serà només teu.

No té cap mena de gràcia la rifa ni el triomf, cadascú sabrà el sedàs a portar.

I si no fos així, encara hi ha molts murs mentals a enderrocar,

Serem el roc i el rotllo, serem el fum del perfum i la ferum, junts.