Llunyanies
Properes les proeses de les proes,
Cada fi de destí tenia aquell camí,
Cada barcassa, cada casa, cada mot,
Cada brasa, cada brossa, cada lloc,
El coll de la bocana era just i prou,
Usurpaven les urpes a la fera i jugaven,
Encarrilaren la vida més enllà del fet,
Carinyosament els rebrien sense composició,
La seva única banda eren els metalls al foc,
El planeta de les aus d’aigua acompanyen,
Fan la tenda i s’equipen, galopen pels cors,
Sovint arriba la nit o un mussol, algun sol,
Les aigües són banyades sense banyadors,
Els calçats del diputat solen anar passats,
Res més per ara, anar aguantant, lluny,
Proper a la proximitat i llunyà al temps,
Potser en una ombra del descans o allí,
A l’illa d’Alí on les dunes són dolces,
Allí on les prunes són fresques, vés-hi,
Allunya’t del terreny pantanós, vine,
Hi ha un lloc llunyà, molt llunyà,
Allunarem, despullarem cada rem,
Els nostres cossos no faran més que dansar,
El cos de l’aigua de brillant i auster, tendre,
Tindrem la tendresa, arma apresa, a ser pa,
A ser llimona, orxata de temporada dolça,
Xiulats pel xiuxiueig del bosc, embruixats,
Quatre barres de sang que els llavis dibuixen,
Quatre i una estrella al front, dilema vida o mort,
Tremolen els fonaments de la península, moren,
Hi ha llàgrimes als ulls de la gent, moren, moren,
Dolen, fan cases dels cossos i nua és l’esperança,
I continua la lluita, i tremolen els fanals, i hi ets,
Com tu, com aquell que va deixar el rem a la mar,
Sense vigilància ni vigília, sense més que la dolçor,
Dels cossos nus fent-se l’amor vora les ones nues,
Endurint les roques al ritme suau de les tempestes,
Descarregues elèctriques dels nexes i els sexes,
Seriem el ser a rem si riem, si plorem endolcim,
Ens enduem allà dur amb la roca dura i morim,
És el ritme del mim i la mimosa, és el sotrac,
És el so suau de socorristes i banyistes, blaus,
Roges postes de sol al més enllà del temps…
Tornaria a besar lliurement aquesta terra,
Tornaria a cantar i escoltar tanta tralla allà,
Allí, endins, dins les direccions i les reaccions,
Accions convulses de combustibles obtusos,
Sortirà la lluna per l’horitzó i tractarà aquí,
Serà la manca de llunyanies allunyats,
Potser és la força que ens empeny a lluitar,
Dia a dia, hora a hora, cos a cos, soc a soc,
Tornaré a estimar-te, només així sóc feliç,
Tornaria a saber de tu i del lluny que som,
Mos a mos acariciaria el teu cos de mató,
Orienta’m quan l’or sigui ben a prop, vibra,
Vine amb mi, els cossos són óssos dolços
,La mort és com l’amor no haurem de patir,
Els dos som botxins i els dos víctimes,
L’infinit està aquí mateix, un mor, un neix,
Dos moren o dos viuen i acabem molt abans,
Sense regne ni ciutats, sense poble o escola,
Sense família, sense amics, sense llar ni llum,
Sense poder mullar-se els ulls, plens de màgia,
De plors, de rialles i rius d’aigua salada, donada,
La dona dels nostres somnis és la més preuada
.L’home dels nostres somnis és el més esclau,
Si són lliures les idees besa el bes allà on era,
Mira les claus i els clauers i en farem fitxers,
Sense fitxa ni text, sense xifres, tot ben net.
Llunyanies i jo lluny de la casa i dels dits,
Lluny de la meva ment, lluny del turment,
Torna la terra lliure i tots van a veure-la,
Ploren les moreres mores roges de sang,
Cauen els tres últims caps, llibertat total,
Ara la lliure terra ja és verge de violents,
Ara només els atacs són la justícia del nen,
Del jove, del revolucionari obrer, el ser,
Només la riquesa produeix riquesa, ningú,
És qui ni és on, som números a les portades,
A les línies de premsa, al cor de les ànimes,
Al pou del terrorisme dels estats i la força,
La física, la psíquica, la telepàtica no, mai.
Guerres armamentístiques a tots els estats,
I jo aquí, mira’m, sóc el mateix peix que neix,
A la peixera dels coneixements som la xarxa,
Les balenes i els taurons fàcilment ens enganxen,
Dissimularan les peques amb somriures de fades,
Donaran tot el seu amor sense riure ni plorar,
Llunyanies són lletanies on anar a naufragar.