POESIES, ASSAJOS I MÉS (II)

 

Fòssils immunes a les immolacions,

Runes a les mines de pedra i ferros,

Sorra a l’arenal i somnis al mercat,

Quasi sempre oblidats, siguis feliç,

Les terres omplen de màgia el llit,

llimb inhòspit d’hospitalitat errada,

erres de serres serrant l’ésser errant,

sorres on som nosaltres tres els sers,

ensumaria una mica de la pols demà,

quan els més peus es cansin de caminar,

quan ja no quedin motius per a volar,

quan ens estimem morirem de goig,

de morts a les moreres ben pocs,

algunes anades de volant i prou,

amb tot el sabut hem sabut de l’embut,

embruta el deteriorament de les façanes,

embruta l’embut amb benzina abans l’hora,

ensopega amb la pega d’ésser ser omnipresent,

transparència de cossos a la nit negre contrast,

de les ombres de les llunes més noves sorgim,

la nostre sort és molt més enllà de tots els camins,

caminarem sempre lliures, a rem, mers tripulants,

mereixem l’infinit a l’infinit, timbre de timbals,

tremolaran les veles assassines si no hi ha pau,

usurparan les urnes els vots dels mentiders, aneu,

les naus catalanes, les naus basques, qui competeix…

les naus franceses, les naus espanyoles, qui competeix…

les naus angleses, les naus italianes, qui competeix…

d’una a una les industries del ferro i el titani s’uneixen,

fèrrics i titànics, suposem el suposat, és diuen “un nu”,

disputen la carrera espacial amb energies renovables,

quina selecció representarà millor el codi de barres,

el codi d’ulls, el codi de dígits, el codi de reserves…

un cop catapultats tots els documents, catalans o no,

on aniran a parar tots els registres… al foc, o no…

Mirant a anys lluny de tot això em veig petitó,

Oi… doncs sí, tant com un cigró, com una puça,

Faré el que sigui per baixar a la fundaria major,

Sense conyes ni bromes, sense broma ni calor,

A la platja dels millors somnis t’hi espero i doncs,

Pengem els daus i les claus a la taula de joc, sóc,

Així com així l’haixix i l’esternut, un nus al coll,

Un lloc on collar els collars que collen les colles,

Un mocador sobre la camisa, a la màniga i joc,

Tres triangles tridimensionals s’uneixen i sóc…

Hi i ets, sense riure ni plorar, mirant atent…

Atempten contra la temptació i tempta la sort,

Un tros de mort han trobat sense roba ni estat,

Era un noi jove, d’uns vint anys, plora la neu,

Un casc armat ha caçat un altre soldat, matat,

El batec de la lluna roja i nova és un símbol,

Uneix cultures i estils de vida, marca de sol,

Les indústries són somnis pels no nats, i doncs,

Tots som testimoni del dimoni i el món, el nom,

Mon nom i mon món no munten muntanyes enlloc,

Colla avall i lleva el llevat per llevant, guanyant,

La terra serà rica i plena o no serà, o enlloc on anar,

Capgrossos sorgeixen de basses i bosses, busquen,

Males maneres per ser príncep d’una besada bàsica,

Potser la mort d’un home mata la memòria d’ell,

Eren quatre timoners que cercaven vent i vingué Zeus,

Explicà la rondalla un d’allà que ve d’aquí, més endins.

Deteriorat, quan m’enfilo entre les branques, amotinat,

Cercant paraules en rondalles, ben acabat, començat,

Ara que el traçat és transversal travessaré el vers i bes,

La ceba és barata i amb la nata va cara, ara anal ataca,

La cara deformada de la reina domada és dogma de fet,

Terrorífiques màscares penjades democràticament,

Segons diuen, segons tenim après, doncs sí, jo diria,

I no em cansaré de dir, on és la democràcia minoritària,

On es blanquegen els diners i és car el cultiu de cànnabis,

Ensumo que l’haixix s’ha tornat a acabar, no cal registre,

Demà més si el poemari es va conversa, com vessa, besa.    …deteriorat…

 

Espera la reserva de provisions,

Lleva’t abans les ombres vinguin,

Calça’t, aixeca’t, un cop més,

Sempre fatídics resultem onírics,

Sense distincions faig lamentacions,

Introspeccions, inspeccions, accions,

Sense que se’n assabenti el cervell,

Serem sempre els més bells, vells,

Un darrera l’altre anirem ocupant,

Un lloc darrera l’altre anirem desocupant,

Les falses amenaces s’agruparan en una,

Una falç i un martell consistent, una fletxa,

Durs com menhirs les nostres llances volen,

Celtes germans de cerques policíaques, fum,

Cremen sota les rodes del sisè tema inventat,

Les rodes no caminen ni hi fan les nostres,

Masses morts criden a morts a les cantonades,

Sense obrir fronts ni franges horàries, anades,

Onades, franques, franquegen de fregues,

Francòfons muts enlluernen amb llanternes,

Espanyols cecs enlluernen amb les orelles,

Són antics i esclaus de castells, llet al clatell,

Alleta mare terra aquesta vaca mig sanguinolenta,

Lentament, alimenta les entranyes de les espanyes,

Sigues més dura, sigues més forta, serp de sang,

Talla l’arrel quadrada de quatre la coartada,

Cor contundent de fets i coneixements,

Contradiccions contradictòries de sí o no,

Blanc o negre, una o l’altre, països catalans,

No al feixisme sota cap precepte, anarquia,

Escamot lliure d’agrupació mútua i múltiple,

Capitalisme de segle comptat, tres mil anys,

I la dictadura un altre cop ales ones, arreu,

La suposada democràcia mostra demostració

D’una caduca cova a les administracions,

Contradiccions de terres i llengües, i una,

Llenguatge de cossos en pau i goig, festa,

Les il·lusions al cap de munt de tota riera,

Ses salines fent sal per s’aigua més picant,

S’aguà la teranyina, els mosquits míssils,

Bombetes per les formiguetes, llum al llit,

Titllen l’estima de traïció al règim global,

Una sola marca registrada fa honors de rei,

I són tots els mandataris presents, engolen,

Mengen i digereixen, més quilos al damunt,

Damunt el menhir hi ha una font, m’hi llenço,

Els gorgs són testimonis del refús a la vida,

Del propi refús a l’existència, plora valenta,

La branca de l’olivera deixà fruit,

La sang de tots els fronts vessen,

Besen les estrelles i les creus nans,

El bosc encantat és a mesura de piga,

Les seves orelles són sempre de llop,

Com polls aprenem a nedar i esclatar,

En mica en mica som sangoneres feres,

Xuclant i xuclant robí serà felí, ull d’ahir,

Joia de membres i membranes, dolçaina,

Embruix de les hores de les bruixes, feix,

Fulles enrotllades amb llaç de lluç,

Les santes cegues no hi serien, hi veuen,

I de tant en tant fan les comptes a cegues,

Timoners de timbes i loteries, rifen l’estel,

Rifant infraestructures de les catacumbes,

Combinació de verd i roig, els teus ullals,

A les fosques són ulls de colors com coloms,

Les seves ales són llits on hi dorm l’amor,

No tenia on anar hi he descobert un olor,

Era estrany, curiós, era una fragància,

Un aroma mig amor mig dolçor, una vela,

A les fosques la mitja llum és una llumeta,

Atemorirem el rem per merèixer un dia,

Per estimar el riu i la riba, per no pensar,

Per descansar els caps i mai capitanejar,

Els complots arriben quan es fan arribar,

De vegades són les entranyes estranyes,

Sovint són partícips els principis principals,

Els pals alts de la corona tenen escoltes,

Escolten entre parets més enllà de l’eix,

Xiulen i fan xivarri si és necessari, passi,

El piset té les mesures d’un passi al galet,

L’olla és gran i ample, farem mos a mos,

Som on l’olla alleta atesa la frase feta,

Els ulls són clucs, aixeca’m, aixeca’t…

 

 Properes les proeses de les proes,

Cada fi de destí tenia aquell camí,

Cada barcassa, cada casa, cada mot,

Cada brasa, cada brossa, cada lloc,

El coll de la bocana era just i prou,

Usurpaven les urpes a la fera i jugaven,

Encarrilaren la vida més enllà del fet,

Carinyosament els rebrien sense composició,

La seva única banda eren els metalls al foc,

El planeta de les aus d’aigua acompanyen,

Fan la tenda i s’equipen, galopen pels cors,

Sovint arriba la nit o un mussol, algun sol,

Les aigües són banyades sense banyadors,

Els calçats del diputat solen anar passats,

Res més per ara, anar aguantant, lluny,

Proper a la proximitat i llunyà al temps,

Potser en una ombra del descans o allí,

A l’illa d’Alí on les dunes són dolces,

Allí on les prunes són fresques, vés-hi,

Allunya’t del terreny pantanós, vine,

Hi ha un lloc llunyà, molt llunyà,

Allunarem, despullarem cada rem,

Els nostres cossos no faran més que dansar,

El cos de l’aigua de brillant i auster, tendre,

Tindrem la tendresa, arma apresa, a ser pa,

A ser llimona, orxata de temporada dolça,

Xiulats pel xiuxiueig del bosc, embruixats,

Quatre barres de sang que els llavis dibuixen,

Quatre i una estrella al front, dilema vida o mort,

Tremolen els fonaments de la península, moren,

Hi ha llàgrimes als ulls de la gent, moren, moren,

Dolen, fan cases dels cossos i  nua és l’esperança,

I continua la lluita, i tremolen els fanals, i hi ets,

Com tu, com aquell que va deixar el rem a la mar,

Sense vigilància ni vigília, sense més que la dolçor,

Dels cossos nus fent-se l’amor vora les ones nues,

Endurint les roques al ritme suau de les tempestes,

Descarregues elèctriques dels nexes i els sexes,

Seriem el ser a rem si riem, si plorem endolcim,

Ens enduem allà dur amb la roca dura i morim,

És el ritme del mim i la mimosa, és el sotrac,

És el so suau de socorristes i banyistes, blaus,

Roges postes de sol al més enllà del temps…

Tornaria a besar lliurement aquesta terra,

Tornaria a cantar i escoltar tanta tralla allà,

Allí, endins, dins les direccions i les reaccions,

Accions convulses de combustibles obtusos,

Sortirà la lluna per l’horitzó i tractarà aquí,

Serà la manca de llunyanies allunyats,

Potser és la força que ens empeny a lluitar,

Dia a dia, hora a hora, cos a cos, soc a soc,

Tornaré a estimar-te, només així sóc feliç,

Tornaria a saber de tu i del lluny que som,

Mos a mos acariciaria el teu cos de mató,

Orienta’m quan l’or sigui ben a prop, vibra,

Vine amb mi, els cossos són óssos dolços

,La mort és com l’amor no haurem de patir,

Els dos som botxins i els dos víctimes,

L’infinit està aquí mateix, un mor, un neix,

Dos moren o dos viuen i acabem molt abans,

Sense regne ni ciutats, sense poble o escola,

Sense família, sense amics, sense llar ni llum,

Sense poder mullar-se els ulls, plens de màgia,

De plors, de rialles i rius d’aigua salada, donada,

La dona dels nostres somnis és la més preuada

.L’home dels nostres somnis és el més esclau,

Si són lliures les idees besa el bes allà on era,

Mira les claus i els clauers i en farem fitxers,

Sense fitxa ni text, sense xifres, tot ben net.

Llunyanies i jo lluny de la casa i dels dits,

Lluny de la meva ment, lluny del turment,

Torna la terra lliure i tots van a veure-la,

Ploren les moreres mores roges de sang,

Cauen els tres últims caps, llibertat total,

Ara la lliure terra ja és verge de violents,

Ara només els atacs són la justícia del nen,

Del jove, del revolucionari obrer, el ser,

Només la riquesa produeix riquesa, ningú,

És qui ni és on, som números a les portades,

A les línies de premsa, al cor de les ànimes,

Al pou del terrorisme dels estats i la força,

La física, la psíquica, la telepàtica no, mai.

Guerres armamentístiques a tots els estats,

I jo aquí, mira’m, sóc el mateix peix que neix,

A la peixera dels coneixements som la xarxa,

Les balenes i els taurons fàcilment ens enganxen,

Dissimularan les peques amb somriures de fades,

Donaran tot el seu amor sense riure ni plorar,

Llunyanies són lletanies on anar a naufragar.