Necessitat ni transgressió,
Estic ben domat, cadenes,
Estic ben encarrilat, carril,
Estic més que domesticat,
És increïble rebaixar-se tant,
És increïble sentir-se tant així,
Medicaments i psiquiatres,
Jardins on rutlla el més verd,
Jardins on rutlla l’haixix promès,
Compromès pel camp i pel sembrat,
Compromès amb les mines dinamitades,
Mites de dinàmiques fites i finals d’empat,
Infinites penes màximes per minimitzar orgull,
Per dinamitar egocentrismes i ànsies de victòria,
No necessito necessitat ni translació, transmutació.
Ara que torno a casa allà on era l’ultima ejaculació
Em desfaig entre ulls de vidre de pintades i quadres,
En les ulleres de la més tendre, sobre la teva imatge,
Dona o home, bruixa o bruixot, deessa o déu,
La salvatjada ha estat engendrada, el moment és breu,
Ja s’escorre i corre abans no li engegui els desitjos,
No necessito veure’t ni sentir-te per fer-te la mort,
L’amor és un sinònim d’alerta receptada sense fons,
En el fons, la tragicomèdia és còmica i burlesca,
Les corregudes tant íntimes com anònimes van,
Van i venen amb l’agressivitat de qui ho mira de dins,
Qui està disposat a acabar amb les caves de fons de fada,
On la mel és caramel per la cara, ara que no puc desfer-me,
Faré el que sempre he somniat, no necessito veure’t, aquí,
No vull, no em manca, només una lleugera energia viva,
La teva, posant-me totes les pues d’eriçó, cantant la cançó,
No necessito res, ni col·locar-me ni descol·locar-me, veure’t,
Veure’t i tocar-te més enllà de l’ànima i els tresors, t’estimo.
Ara que m’ets absent i el llúpol afecta l’afecte, afecta’m més,
Desfés-te de l’angoixa com jo em desfaig del nus i el coll,
Empassa saliva i diga’m dignament qui és digne de qui,
I doncs, sempre estarem equivocats, no hi ha mai dignitat,
I la poca que quedava és recull de poemes interrogants,
Estima’m, encara que només sigui de mica en mica, estima,
Mata’m, encara que només sigui un somni vell o un nivell,
Fes-te la festa teva i mira els instruments de metall a l’all,
A les ales només hi trobo el vol excel·lent de l’au d’argent,
Vingui amb el bec carregat d’estrelles i les col·loqui aquí,
Tant prop teu com tant prop de mi, ara només som un parell,
Que la paritat mai acabi amb ell, amb ningú, no ho necessita,
Ara que ja sóc més franc i la franquesa és franca, maduixa blanca,
Cercaré el teu melic carregat de mel fins l’últim batec de ficció,
Et buscaré a la suposada realitat per veure’m calent i ardent,
Un cop, de nou, una vegada més, dia a dia mes a mes.
