Temps fugitiu
Temps inesperat, temps fugitiu,
Atrapa la mandràgora i salta alt,
Les balles no són més que bales,
Escup l’escultura en línies d’argent,
Després de tot només som un menys,
Degut a la transformació de les terres,
Tres, quatre, dos menys, un parell, ells,
I temps fugit, temps que s’escapa i no,
Temps fugitiu per la memòria de l’hora,
Malaurança de campanars, mort del nord,
D’anar i venir, de l’anar, del venir, i doncs,
Temps terrorífic pel terror de l’ós trossejat,
Encanteri de fades i bruixes, mites valents,
Valencians i catalans, balears, veïnes, veïns,
Per més al damunt, pel cap i pel moll, la cuixa,
Ens embalem en bales que no valen pas res,
Es restauren a restaurants de diable com diner,
Amb pactes som mercenaris de la mercè immune,
No tenim ni escut ni hivern, manca el suprem,
I se supremacies n’estem tips, d’ires, de feres,
Anem a la selva i el selvàtic és barranc i banc,
Recull de totes les caigudes en línia i dels jocs,
Passant de tema com d’instant o moment,
Llençant-nos endavant i endarrere, dia a any,
El tro fort diu que esclati, jo m’estimo el tro,
Les meves mans que acaricií i jo acaricio,
Acaronant el vent, lleugera la veu, immutable,
Immunològics adquirits per la mala llet i l’hòstia,
Per la força desbocada d’una terra estimada, dolç,
Canviarem quan ningú canvi, canviarem dia enllà,
La nit només és índex d’un cap vespre passat, dissolt,
Deturarem les aturades per aturar-nos al cap de munt,
I de tant en tant la tarda donarà la dona a la dona,
La xarxa a la xarxa, el neguit a qui resta al llit,
La tendresa mai imaginada, la mirada, el somrís,
Serem durs i purs, serem la mateixa entrega i treva,
L’escalfor i la irradiació de radis i radars, de llocs,
Escollirem el rem i la collita, el llit i la til•la, mira’m,
Sóc aquí amb tu, i jo amb tu, i tu amb elles, besem-lo,
Qui és qui tarda tant i no es deixa besar per la pluja,
Serà algú que no veu petons a l’aiguat ni els vol,
Potser vol morir sota les ales d’un ocell ja expirat,
Potser és el punt just de matèria negre, ja esclatat.
Temps fugit i fugitiu, llatines les veles lleven llevant,
Resten rasurades, rescatades, ancorades vora cada cor,
Antropòlogues ploren la recerca d0un ésser mitològic,
La ciència mai s’encarregà de mirar mines de reüll,
Serà que no tenien on encaixar i fer clavar els mites,
Els éssers fascinants de natura inhòspita i morta,
Son el somni i el reclam pel plor i la tarda, ets tu.
I de la mort a la vida i de la vida a la mort, espirant,
Espiraliformes com som els nostres cossos valen tot,
Tornarem on les aliances són llances lloables i llum,
Mullarà el vers primer la primera noia negre del llibre,
De les seves pàgines sorgiran éssers infravalorats,
Com lletres i nombres que van caient mica en mica,
Tant poc a poc que sembla que el temps fugi amb mi.
I fujo, no seré més ni menys trobador de plors diürns,
Després de tot els éssers mitològics em venen a veure,
Són a la teva finestra i compartim un instant de llums,
Els seus ullals i les seves formes són transportades,
La teletransportació arribà a fites increïbles, mira’t,
Ets jo, som molls a l’avantsala de l’últim llibre allitat,
L’al•literació em torna a tu quan em creia mig enterrat,
Només els peus i les mans podien resistir, érem d’or,
El platí i el mercuri apilats eren pilones per l’urani,
L’ira era una forma apàtica d’acabar, eren lletres nues,
Serviríem un cop més la llengua, cada polsim, pols a pols,
Serviríem els nostres petons i besades, seríem pit a pit.
I ara m’aturo, no vull pensar més, el temps fuig,
Mai m’agafarà primer, és drecera, no espai, mai.