Murs mentals
Pseudònims de dominació i minació de cossos,
D’ànimes si m’animes i t’animo, si estimem…
Malgrat tot la diplomàcia fa deixar les armes,
Mai un diàleg amb pipa en ma va accelerar un procés,
Mai les paraules van entrar a les aules com ara i després,
L’edat d’estimar-nos no és lluny i la malaltia és d’Estat,
Podrien deixar-nos tranquils i no haver de demostrar res,
Mostrem les mostres i el mos de monstres engendrats,
Pseudònims i anònims com llibres bombardejats, ratllats,
Cremats o laminats, destruïts i prohibits, prohibició nua,
Despullades fulles i pàgines en cursiva o negreta, és igual,
De la mateixa manera, és el mateix feixisme europeu,
Més ponts d’aigua i menys sang vessada en nom de Déu,
Donarem pel sac a l’home que s’endu tota la sang i orina,
Mica en mica se’ns enduen tots els excrements, sèptics,
Asèptics tenen fossa comú i la nostre es carregada i plena,
Ens distribuirem les riqueses abans de dir una vora nit,
I ara que estem congregats diré que només som milions de gats,
Que som l’immensa majoria, rodejant cada cementiri de guerra,
Pam a pam i puny a puny, excitació estranya de falangistes parricides,
Pom a pom i ring a ring, ara, trucades del més enllà ens donen senyals,
Parets de places a balades sense música més que casquets caient de nou,
Afusellament de ments i monts, de muntanyes i aranyes, de mosquits,
De vitalitat malmesa per una terra en llibertat i les idees de present,
Del passat sense passar, ni de curt ni de llarg, serem l’escull del vol,
L’entrada mai justificada de justificacions i accions sense judici, i prou.
Amnistiats per les mines que deixem fora borda i els rems, totes les veles,
Fanalets encesos al ritme de les aigües i els aiguats, serem el cel i el rem,
Merdes de vaca on s’hi amaguen els bolets de la saviesa majúscula, òliba,
Mussol, minúsculs muscles de muscàries entre mosques i molsa al bosc.
Murs mentals i murs físics, químics, murs on la imaginació és presa fàcil,
On la caço com cançó i l’oblido abans res sigui com els instants imaginats,
Immigració d’aus carronyaires sense saber on anar a picar, sense abastiment,
El testimoni i la ment tenen teranyines fines que tot ho embolcallen, callen,
Serem el call i els carrerons abans no arribem a fer l’avís com els avis vells,
Els carrers marcats i les rutes blaves i roges, taronges faran llum a les verdes,
Es contenidors trencaran el mur mental, floretes de colors mortes al calaix,
Tinta vegetal i reciclatge de papers i llapïsos com objectes perduts, trobats,
Allà a baix en Rashid parla d’un lloc on tot és mescla i barreja, segles de saviesa,
aquí sobra de tot, a ell se’l tortura encara com els presos polítics de les galeries
i em fot tant escriure aquestes línies com a aquell que creu en una reconversió,
és l’era de la devolució més que la de la evolució, ja no podrem evolucionar mai,
a cada nova anada deu mil vingudes i cinc-centes mil maneres de veure’ns,
de una única que resulta la mateixa, res de diàleg, res de paraules, estimar-nos,
mimar-nos, acer amb acer, titani amb titani, bales de llautó i cinturons de coure,
eterna lluita de cornuts i estrelles galopant fins al podi més alt, puja si baixes,
baixa si puges, després de tot això el premi serà per premiar, serà només teu.
No té cap mena de gràcia la rifa ni el triomf, cadascú sabrà el sedàs a portar.
I si no fos així, encara hi ha molts murs mentals a enderrocar,
Serem el roc i el rotllo, serem el fum del perfum i la ferum, junts.