POESIES, ASSAJOS I MÉS (II)

Un no sap a qui país es troba davant l’arrogància d’aquells que maltracten la llengua, qui sap perquè, qui sap per quina estranya revenja, qui sap si per ignorància, qui sap per dominació territorial d’unes terres febles de tortes portes de fusta vella. I així podríem estar eternament, donant-nos lliçons i complaent-nos amb la quantitat de racons on ens llepem les ferides i fem els cors forts, dia a dia, el que podria ser un festa victoriosa sovint la transformen en el pitjor dels cors agres, en la temperatura del temps i l’espai, d’amassar l’amant amb l’estimada absent, quan ja no hi ha cap joc, ni etern ni valent. La solitud reacciona a cops de puny i de panys, sense plany pels estanys, veient-nos més ric i plens que mai, només amb una lleugera diferència, ara són ells qui es caguen en tot, tot fent fems la conversa podria ser eterna, per l’amor que ens uneix en farem cagallons de cabra boja que cerca marihuana sense humanes ni humans, animals de l’ànima i l’ànim, mina a les industries i les naus de l’encanteri i l’encant, i cadascú té la seva heroïna, el seu heroi i mite etern, no serem mai nosaltres els màrtirs a tirs de gràcia, matarem cada rastre i cada rastrejador, serem música on la musa hi posa la copeta de conyac, on les tot és del color dels somnis i ningú té el dret a marcar-nos el camí ni el destí, on no hi ha cartes si no es posen totes, on no hi ha sexe si no véns al nucli dels nexes, on les nenes juguen a ser princeses i els nens reis d’un planeta blavós i prínceps de sang grana i ningú els vols, plora la lluna i la pruna, es pentinen les fades ja bruixes, determinen les passes, mai més tornaré al torn de no tornar. Torts d’hortes i orígens serem l’or i la tendresa, besant-nos i xuclant-nos com abelles i flors, extraient tot el suc i el pol•len, tota la màgia. Conversa infinita, conversa eterna, cap convers té el dret, és més que fet.

Paraules per les aules, suaus ales,

Batec del bategar al ritme frenètic,

Frenopàtics i psiquiàtrics, normes,

No només de conducte, de viaductes,

Llargs com ponts de denominació,

De fums pels caps, de claus i poms,

De soroll de manca de llibertat, donats,

Ara que les dones manen no entenc cadenes,

Ara que les sones i arribes al final, no fa mal,

Transfiguració de guanys en combat, alçats,

Calçats, amb calces als caps, passamuntanyes,

Una visió entre barreres i barrots, entre bocamolls,

Entre àligues ferotges i serps que tot s’ho mengen,

Acorralant entre fums i detonadors el so del to,

El so de la llum i el mullader, sanguinolent, calent,

Lentament les paraules entren i surten dels marges,

Carregant-nos l’escriptura si de cas, si encara cal,

Mossegant-nos la llengua, mai, ninguna, cap,

Pels segles defensant la defensa de la terra,

Cada moviment, a cada estona, cada moment.

Les multinacionals el cul ens lleparan, malalts,

Més val que aneu canviant l’etiquetatge o ve l’au,

Que no surt de les cendres sinó dels tres pins majors,

Un per un, pam a pam, defensarem a mort l’independència,

Ja n’hi ha prou de mitges tintes i de tints sense roig passió,

Anul•larem qualsevol protesta en contra de la llengua materna,

La llengua paterna, la llengua dels nostres avis, és un avís,

És un tornavís per fer girar el món a ritme de sabotatge,

Sense cartes pels correu-vos, corrent pels correus catalans,

i sí, sí, ni respirareu, ni aire que encara li posareu el codi,

de barres les justes, d’estrelles roges les justes, i més si cal,

la plataforma és rica i plena, la selecció ho serà en majúscules,

una lliga major de força invocada, por de les espanyes dades,

i no són només paraules, les aules duen el robí a ingressar,

duen cada lingot d’or a immacular, a matricular, un cop més,

sembla que poques coses passen i passa de tot: Guanyem.