Ens ho hem acabat per menjar tot, torts els mots són la son de les estrelles apagades, són el deliri del somni messiànic de qualsevol titànic tirà, llançà les torres i les tosses, esternudàvem de nit i lluny de tot, de tot fragment i fragància, de tota classe de classes i lliçons, de sermons, de conferències sense referències a les fragàncies fregant els papers amb blanquinós passeig d’orfeons i carreteres d’enllaços i interès. Serem el rem i guanyarem, sens dubte, cada suïcidi, cada mort en combat, cada crit a no abandonar la lluita, armada per les alarmes, l’armen i després pregunten perquè tants i tants morts, somniarem un cop més en ser lliures sense cap pany ni cadena, sense cap obligació monàrquica, constitucional, estatutària o psiquiàtrica, sense cap urgència al cap dels qui, com a bojos, mai se’ns donarà la raó i sempre se’ns dirà que “no”.
Absolutistes en el silenci i lluitant contra els sorolls escalfarem les màquines més endins per esclafar el cigarret i la copeta, amb minuciosa companyia de marques mal ferides, esperant el gran dia de l’alliberació i la visió de la verge i els satànics mestres de guitarres i baixos, de tamborinades i trompetes, de saxofons i de fons. Un altre cop la mateixa història i ara va de bo, va del que va, va de no tirar més als límits del principi del precipici els marges que mai respectarem, respectant els pactes, increïbles actes per no tallar mai més la gent del rotllo i no trencar més festes, per mantenir el perímetre dins la màgia i la tendresa, per rebentar-nos tots en una gran munió de llet i mel, de roja maduixa i tranquil•litat d’índies, de dones d’aigua i cel, de vaques i cames de somniadores alades, de barrots fosos pel deute que tenen amb la revolució, d’evolucions dins les accions i les particions, de llibertat i felicitat absoluta, sense especuladors ni controladors, mentalment, molt més enllà dels estels que creiem nostres, que creiem d’ells. Tots tenim el nostre pla al planeta, a cada planeta, a cada rodoneta esfera, és ferotge l’oratge que m’empeny i que mai fa recular, l’anar endavant, anal atac, lluna anul•lada, radiant astre roig petit i absort, absorbit per la sort que tenir-nos reunits sense cap mena de reunió, sense cercle de mans ni sardana, sense castell ni estelada, dorm dolç el meu contorn, el torn de tornar-hi només depèn de la llengua, de les llengües, mai, mai morirem, guanyarem a rem, guany a rem i esmena a les totalitats totalitàries, absolutistes i totalitàries, absolutisme de ritmes i rituals, tot canvia en un segon, el teu, tu que ara somrius per totes les llums i rajos de sol, tu que et despulles a la platja d’on érem infants, tu que atures el temps a cada illa i a cada aïllat, de gaudir-ho a sentir-ho només hi ha un pas, cap exclusió, fora les forces de l’ordre i l’ocupació, cap somni sense comptar amb el més bru, cap somni sense comptar amb els astres i en elles, estrelles, i quan em repeteixi molt, no pateixi, esperi que neixi. Un plor i un plany, endavant, per cada nou nascut la vellesa fa un canvi d’essència i decència, no tornaré,
Ho faré, sense cap dubte, seré clau i mai esclau, no és clau.
Es cau i cavitat de tresors incalculables, cerqueu-me terra endins.
Tots els plànols, tots els esborranys, totes les trampes i les rampes.
Un gat és esquerp i dolç, un felí és fidel, amb ulls de mel.
