La volta al poble
La volta al poble entre un home i una dona és un seguit de somriures i riures,
els rius i les riades mecanogràfiques són grafies d’aixetes d’or i diamant volant,
les voladures del vols o no vols són somnis forts i ferms de feromones calentes,
calen cales en calma per els calders i les caderesle de centrals i ones passatgeres,
calen peus per encerclar els preus, i doncs, calen més dones i menys homes forts,
calen menys crits de cries mal criades i menys ben criats i ben pensants, cal el roig,
cal el negre fosc i l’au salvatge, el verí injectat a la carn de la mare feixista i prou,
les rituals formes mai seran amorfes per les àmfores, en fora la força de la natura viva,
vivències que em dones amb la sang fresca i mai esclavitzada, amb el nervi i el membre,
amb la membrana sense marges dels pobles qu representen la nostre llengua, no manem,
no manifestem, no ens enderroquem, sense sorgir victoriòs ja no crec en res més,
nomé diners, només vendre’m i comprar-me, aïllat de tot corrent revolucionari, mort.
I només em sabré meu quan em faci teu, quan ens venem al mercat fosc i enfosquit…
… el que manen les inflacions a la arrel poètica i eròtica del poema bell d’amor…
i no només això, no, com sempre, molt més, escriurem amb lletres de rubí el cel
els núvols naveguen i ensumen la flaire de les campanes d’or fetes a fornades de pa
marcarem un cop més cada hora com una senyalitació de totes les sumes de cartes
ens cartejarem sense corre’ns amb correus i corrent amb l’estel major ara un cop més,
de port a port, d’escull a escull, de babor a estribor, de xerrameca d’aire i de vent,
en serem tants al cel que no només fliparem sinó que tindrem tots i cadascun dels invents,
entre les línies hi ha les claus, l’aliança del vol és una terminació sense cues ni cridòries,
és alçar-nos davant l’escut de tots els exèrcits i fer un crit unint esforços amb les paus,
cerimònies on no hi ha més expressió que la pressió i fosques sepultures de preus i caixes,
hauré de parlar un cop més i callar tot seguit, no sigui dit que entre tantes lletres no allet-ho.
Allà Alà amb les seves ales tot poderoses i els seus repartiments de béns, els seus caudals,
allà jo i les meves mans trencades de lletra i ferida per escriure en un món deslliurat, arrelat,
menys factures i més xecs, fortuna d’una terra que reparteix com papallona lliure la llevor,
aleshores les hores seran lliuresa, arriba un trobador, es troba al bell mig del camí del mig,
mira de mirar, mira de mirar, el mal es fora i el nen que plora té totes les raons fantàstiques,
m’he cansat de dir si ja té pare, m’he cansat de dir si ja té mare, casualitats i coincidències,
més aviat ells els hi paguen, elles els hi paguen, com els mocadors per mocar-se, com el plany,
com el plor no ve ni va els nens nordafricans veuen il·lusió al embalat de bales i estrelles, barra,
barra de barrejes estranyes i properes, pròxima obertura per les properes connexions dins el món,
ara que el rubí és encés és fanal a tot arreu i tot hora de frenades a peu de roig intens de llum,
mullarem tot el traçat de pòlvora i l’arsenal de llibres sonarà, equalitzarà l’esquadra al mínim,
la imposició de barrets i de cases engarjolades són caus de negre nit per les armes demòcartes,
cada escut de cada població de llengua catalana parla de les estrelles com les més belles, elles,
parla d’ell com del més bell estel, l’indomable, el no mirable, el fet del dret i del revés, més i més,
serem corones a trencar i fer micones, serem menja sense joies ni dones enjoiades, serem purs,
i nus com una ballarina de fira, fets i refets per veure’ns del dret i del inrevés, lliures un cop més.