POESIES, ASSAJOS I MÉS (II)

 

Fòssils immunes a les immolacions,

Runes a les mines de pedra i ferros,

Sorra a l’arenal i somnis al mercat,

Quasi sempre oblidats, siguis feliç,

Les terres omplen de màgia el llit,

llimb inhòspit d’hospitalitat errada,

erres de serres serrant l’ésser errant,

sorres on som nosaltres tres els sers,

ensumaria una mica de la pols demà,

quan els més peus es cansin de caminar,

quan ja no quedin motius per a volar,

quan ens estimem morirem de goig,

de morts a les moreres ben pocs,

algunes anades de volant i prou,

amb tot el sabut hem sabut de l’embut,

embruta el deteriorament de les façanes,

embruta l’embut amb benzina abans l’hora,

ensopega amb la pega d’ésser ser omnipresent,

transparència de cossos a la nit negre contrast,

de les ombres de les llunes més noves sorgim,

la nostre sort és molt més enllà de tots els camins,

caminarem sempre lliures, a rem, mers tripulants,

mereixem l’infinit a l’infinit, timbre de timbals,

tremolaran les veles assassines si no hi ha pau,

usurparan les urnes els vots dels mentiders, aneu,

les naus catalanes, les naus basques, qui competeix…

les naus franceses, les naus espanyoles, qui competeix…

les naus angleses, les naus italianes, qui competeix…

d’una a una les industries del ferro i el titani s’uneixen,

fèrrics i titànics, suposem el suposat, és diuen “un nu”,

disputen la carrera espacial amb energies renovables,

quina selecció representarà millor el codi de barres,

el codi d’ulls, el codi de dígits, el codi de reserves…

un cop catapultats tots els documents, catalans o no,

on aniran a parar tots els registres… al foc, o no…

Mirant a anys lluny de tot això em veig petitó,

Oi… doncs sí, tant com un cigró, com una puça,

Faré el que sigui per baixar a la fundaria major,

Sense conyes ni bromes, sense broma ni calor,

A la platja dels millors somnis t’hi espero i doncs,

Pengem els daus i les claus a la taula de joc, sóc,

Així com així l’haixix i l’esternut, un nus al coll,

Un lloc on collar els collars que collen les colles,

Un mocador sobre la camisa, a la màniga i joc,

Tres triangles tridimensionals s’uneixen i sóc…

Hi i ets, sense riure ni plorar, mirant atent…

Atempten contra la temptació i tempta la sort,

Un tros de mort han trobat sense roba ni estat,

Era un noi jove, d’uns vint anys, plora la neu,

Un casc armat ha caçat un altre soldat, matat,

El batec de la lluna roja i nova és un símbol,

Uneix cultures i estils de vida, marca de sol,

Les indústries són somnis pels no nats, i doncs,

Tots som testimoni del dimoni i el món, el nom,

Mon nom i mon món no munten muntanyes enlloc,

Colla avall i lleva el llevat per llevant, guanyant,

La terra serà rica i plena o no serà, o enlloc on anar,

Capgrossos sorgeixen de basses i bosses, busquen,

Males maneres per ser príncep d’una besada bàsica,

Potser la mort d’un home mata la memòria d’ell,

Eren quatre timoners que cercaven vent i vingué Zeus,

Explicà la rondalla un d’allà que ve d’aquí, més endins.

Deteriorat, quan m’enfilo entre les branques, amotinat,

Cercant paraules en rondalles, ben acabat, començat,

Ara que el traçat és transversal travessaré el vers i bes,

La ceba és barata i amb la nata va cara, ara anal ataca,

La cara deformada de la reina domada és dogma de fet,

Terrorífiques màscares penjades democràticament,

Segons diuen, segons tenim après, doncs sí, jo diria,

I no em cansaré de dir, on és la democràcia minoritària,

On es blanquegen els diners i és car el cultiu de cànnabis,

Ensumo que l’haixix s’ha tornat a acabar, no cal registre,

Demà més si el poemari es va conversa, com vessa, besa.    …deteriorat…

 

Espera la reserva de provisions,

Lleva’t abans les ombres vinguin,

Calça’t, aixeca’t, un cop més,

Sempre fatídics resultem onírics,

Sense distincions faig lamentacions,

Introspeccions, inspeccions, accions,

Sense que se’n assabenti el cervell,

Serem sempre els més bells, vells,

Un darrera l’altre anirem ocupant,

Un lloc darrera l’altre anirem desocupant,

Les falses amenaces s’agruparan en una,

Una falç i un martell consistent, una fletxa,

Durs com menhirs les nostres llances volen,

Celtes germans de cerques policíaques, fum,

Cremen sota les rodes del sisè tema inventat,

Les rodes no caminen ni hi fan les nostres,

Masses morts criden a morts a les cantonades,

Sense obrir fronts ni franges horàries, anades,

Onades, franques, franquegen de fregues,

Francòfons muts enlluernen amb llanternes,

Espanyols cecs enlluernen amb les orelles,

Són antics i esclaus de castells, llet al clatell,

Alleta mare terra aquesta vaca mig sanguinolenta,

Lentament, alimenta les entranyes de les espanyes,

Sigues més dura, sigues més forta, serp de sang,

Talla l’arrel quadrada de quatre la coartada,

Cor contundent de fets i coneixements,

Contradiccions contradictòries de sí o no,

Blanc o negre, una o l’altre, països catalans,

No al feixisme sota cap precepte, anarquia,

Escamot lliure d’agrupació mútua i múltiple,

Capitalisme de segle comptat, tres mil anys,

I la dictadura un altre cop ales ones, arreu,

La suposada democràcia mostra demostració

D’una caduca cova a les administracions,

Contradiccions de terres i llengües, i una,

Llenguatge de cossos en pau i goig, festa,

Les il·lusions al cap de munt de tota riera,

Ses salines fent sal per s’aigua més picant,

S’aguà la teranyina, els mosquits míssils,

Bombetes per les formiguetes, llum al llit,

Titllen l’estima de traïció al règim global,

Una sola marca registrada fa honors de rei,

I són tots els mandataris presents, engolen,

Mengen i digereixen, més quilos al damunt,

Damunt el menhir hi ha una font, m’hi llenço,

Els gorgs són testimonis del refús a la vida,

Del propi refús a l’existència, plora valenta,

La branca de l’olivera deixà fruit,

La sang de tots els fronts vessen,

Besen les estrelles i les creus nans,

El bosc encantat és a mesura de piga,

Les seves orelles són sempre de llop,

Com polls aprenem a nedar i esclatar,

En mica en mica som sangoneres feres,

Xuclant i xuclant robí serà felí, ull d’ahir,

Joia de membres i membranes, dolçaina,

Embruix de les hores de les bruixes, feix,

Fulles enrotllades amb llaç de lluç,

Les santes cegues no hi serien, hi veuen,

I de tant en tant fan les comptes a cegues,

Timoners de timbes i loteries, rifen l’estel,

Rifant infraestructures de les catacumbes,

Combinació de verd i roig, els teus ullals,

A les fosques són ulls de colors com coloms,

Les seves ales són llits on hi dorm l’amor,

No tenia on anar hi he descobert un olor,

Era estrany, curiós, era una fragància,

Un aroma mig amor mig dolçor, una vela,

A les fosques la mitja llum és una llumeta,

Atemorirem el rem per merèixer un dia,

Per estimar el riu i la riba, per no pensar,

Per descansar els caps i mai capitanejar,

Els complots arriben quan es fan arribar,

De vegades són les entranyes estranyes,

Sovint són partícips els principis principals,

Els pals alts de la corona tenen escoltes,

Escolten entre parets més enllà de l’eix,

Xiulen i fan xivarri si és necessari, passi,

El piset té les mesures d’un passi al galet,

L’olla és gran i ample, farem mos a mos,

Som on l’olla alleta atesa la frase feta,

Els ulls són clucs, aixeca’m, aixeca’t…

 

 Properes les proeses de les proes,

Cada fi de destí tenia aquell camí,

Cada barcassa, cada casa, cada mot,

Cada brasa, cada brossa, cada lloc,

El coll de la bocana era just i prou,

Usurpaven les urpes a la fera i jugaven,

Encarrilaren la vida més enllà del fet,

Carinyosament els rebrien sense composició,

La seva única banda eren els metalls al foc,

El planeta de les aus d’aigua acompanyen,

Fan la tenda i s’equipen, galopen pels cors,

Sovint arriba la nit o un mussol, algun sol,

Les aigües són banyades sense banyadors,

Els calçats del diputat solen anar passats,

Res més per ara, anar aguantant, lluny,

Proper a la proximitat i llunyà al temps,

Potser en una ombra del descans o allí,

A l’illa d’Alí on les dunes són dolces,

Allí on les prunes són fresques, vés-hi,

Allunya’t del terreny pantanós, vine,

Hi ha un lloc llunyà, molt llunyà,

Allunarem, despullarem cada rem,

Els nostres cossos no faran més que dansar,

El cos de l’aigua de brillant i auster, tendre,

Tindrem la tendresa, arma apresa, a ser pa,

A ser llimona, orxata de temporada dolça,

Xiulats pel xiuxiueig del bosc, embruixats,

Quatre barres de sang que els llavis dibuixen,

Quatre i una estrella al front, dilema vida o mort,

Tremolen els fonaments de la península, moren,

Hi ha llàgrimes als ulls de la gent, moren, moren,

Dolen, fan cases dels cossos i  nua és l’esperança,

I continua la lluita, i tremolen els fanals, i hi ets,

Com tu, com aquell que va deixar el rem a la mar,

Sense vigilància ni vigília, sense més que la dolçor,

Dels cossos nus fent-se l’amor vora les ones nues,

Endurint les roques al ritme suau de les tempestes,

Descarregues elèctriques dels nexes i els sexes,

Seriem el ser a rem si riem, si plorem endolcim,

Ens enduem allà dur amb la roca dura i morim,

És el ritme del mim i la mimosa, és el sotrac,

És el so suau de socorristes i banyistes, blaus,

Roges postes de sol al més enllà del temps…

Tornaria a besar lliurement aquesta terra,

Tornaria a cantar i escoltar tanta tralla allà,

Allí, endins, dins les direccions i les reaccions,

Accions convulses de combustibles obtusos,

Sortirà la lluna per l’horitzó i tractarà aquí,

Serà la manca de llunyanies allunyats,

Potser és la força que ens empeny a lluitar,

Dia a dia, hora a hora, cos a cos, soc a soc,

Tornaré a estimar-te, només així sóc feliç,

Tornaria a saber de tu i del lluny que som,

Mos a mos acariciaria el teu cos de mató,

Orienta’m quan l’or sigui ben a prop, vibra,

Vine amb mi, els cossos són óssos dolços

,La mort és com l’amor no haurem de patir,

Els dos som botxins i els dos víctimes,

L’infinit està aquí mateix, un mor, un neix,

Dos moren o dos viuen i acabem molt abans,

Sense regne ni ciutats, sense poble o escola,

Sense família, sense amics, sense llar ni llum,

Sense poder mullar-se els ulls, plens de màgia,

De plors, de rialles i rius d’aigua salada, donada,

La dona dels nostres somnis és la més preuada

.L’home dels nostres somnis és el més esclau,

Si són lliures les idees besa el bes allà on era,

Mira les claus i els clauers i en farem fitxers,

Sense fitxa ni text, sense xifres, tot ben net.

Llunyanies i jo lluny de la casa i dels dits,

Lluny de la meva ment, lluny del turment,

Torna la terra lliure i tots van a veure-la,

Ploren les moreres mores roges de sang,

Cauen els tres últims caps, llibertat total,

Ara la lliure terra ja és verge de violents,

Ara només els atacs són la justícia del nen,

Del jove, del revolucionari obrer, el ser,

Només la riquesa produeix riquesa, ningú,

És qui ni és on, som números a les portades,

A les línies de premsa, al cor de les ànimes,

Al pou del terrorisme dels estats i la força,

La física, la psíquica, la telepàtica no, mai.

Guerres armamentístiques a tots els estats,

I jo aquí, mira’m, sóc el mateix peix que neix,

A la peixera dels coneixements som la xarxa,

Les balenes i els taurons fàcilment ens enganxen,

Dissimularan les peques amb somriures de fades,

Donaran tot el seu amor sense riure ni plorar,

Llunyanies són lletanies on anar a naufragar.

 

Enterràrem la terra dels avantpassats,

Davant la imatge bella i tendre d’ella,

Com un reclam, com una penyora, sí,

I somniarem que el somni era ja refet,

Ja, a aquell instant, la terra seria plena,

L’abonament era llavor i ment, ossos,

La terra ferma desfermava el riu cabdal,

La batalla allà era per les ombres la fi,

De tot coneixement per la substació,

Un món paral·lel, una branca de pi negre,

Un ram de flors vermelles, un suburbi.

No podríem avançar, s’abalançava la cova,

Tots engolits a la gola terràqüia sense pors,

Els rostres dels morts són als dels vius vida,

Després de tot el substrat alimentava el cos,

Soc a soc els paranys de la memòria no eren,

Passàrem per bojos damunt la cendra encesa,

Érem passatgers anònims, pràcticament muts,

Cecs, paralítics paralitzats per les aturades,

De res serviria la substació i la foscor obvia. 

Obrí el calaix dels pensaments neutrals i radicals,

De les seves ombres vaig alliberar el terror inicial,

Atemoriren amb temors al so de tambors i motors,

Salvatges bèsties de guerra i sabotatge a l’estació,

Vellesa de carruatges i punts, terra de pau i llums,

Focalitzada com únic punt d’anclatge i placatge,

Placa a placa, esfinx a esfinx, condecoracions

De valoracions accionades per feixistes rancis,

Dreta i extrema dreta al mateix sac institucional,

A la mateixa democràcia caduca, posant-li’s bé. 

De què valen les bales sense balenes barallant-se,

Estimant-se, encarant baleners i sàdics empresaris,

Restaurants de restes escabroses en perill d’extinció.

Veus de quatre veus, paraules de cara o creu, teu,

Meu, seu, i de qui és el que a ningú jutja ni pertany,

Allunyarem el vaixell de la cala i el port, ets tot mort,

Trobes que la necessitat de enterrar-se en vida morirà,

Tanta cal i tanta sorra arrossegarà els gossos als ossos,

Serem paràmetres paralitzats, paraplègics a ulls aliens,

Invisibles per les forces de les suposades lleis i normes,

Lliures i alliberats a la fi, cantant-li a la pluja i infinit,

Donant dolçor a cada plaer, sigui quin sigui el color,

Sigui quin sigui la pell o el sexe, nexes de mar obert,

Xopes les xarxes deixaran miralls de plata a la mar,

Remarem, i doncs, que voldríem esperar, que caldria,

Cada bes és un instant après, sorpresa, apresa, presa.

                                                                                     

Enfosquides edats fosques,

Les mosques ensumen dol,

Els cucs pugen cementiris,

Som el mos del darrer heroi,

Caminarem sols i sense por,

Rumiaran la dolçor les vaques,

Farcides de llet i cargols potents,

Fraudulents es quedaran els verds,

Posades i deixades al vers etern,

Dolç combat de dolçaina i màgia,

Aturarem l’instant de la maga fada,

Les seves inèrcies son a la mar, dona,

Cremada i gitana, travessada d’un tret,

Clavada bala al cap per les soldades,

Sol i temps, llampecs i trons, rodons,

Núvols de gris instant, de tant en tant,

La passió de la congregació és mentida,

Els seus cossos són religiosos i pudorosos,

Com Déus falsos i falsejats, com falsa falç,

Com ferro sense empunyadura, sense punys,

Sense cos ni rostre, transparent al vent de gel,

Serem la ingenuïtat de la parelleta nedant,

Mort a la tornada de la gossa abandonada,

Ella que mai ho hagués fet ara és escavatxina,

Ells que no les haurien mai matat són morts.

Dansa de foc al bosc fosc, cremen la cremada,

Les fades són fanals de foc i llum molla, al sol.

Llossa i jaç, pas i sal, plaça de pallisses pals,

Salomòniques obres i agents de l’aterrador,

Erren els trets i no troben cossos ni realitats,

Les dones enfosqueixen, fosques druides,

I després de tot tots som del mateix tort tot,

Tot es declina en la màgia dels moviments,

Llunyans o propers, draps de natura nua,

Ennueguen les parpelles amb selles vermelles,

Amb blanc maquillatge a les cares rodones,

Quasi alades, de fades verges i immaculades,

De nines i nins que cerquen dins els somnis,

Tants colors i formes, tendrament al vent,

Platja circular i panoràmica encesa de vers,

Severes cebes seves, i tendres turques gregues,

Animals als camps de blat sense reixat, alts,

Com panotxes i madures maries de fruit fet.

Els llimbs de la plaça dels cels està clausurat,

Les llimones són llimades amb línies mortes,

De la seva vivesa en depèn el gendre d’ella,

Entre una cosa i una altre som quatre felins,

Lleons i lleones, salvatges feres cap el sembrat,

Terratrèmol de sensacions i emocions,

Desconvingudes avingudes reconduïdes,

De res serviren tants anells per a les paus,

Paraules i irònic diàleg, no cal mirar més,

No cal dir res més res, no tenim el dret,

Cap dret, ni d’espatlles, si decidim, ara,

Sempre, amb tu, sense tu, amb qui sigui,

Viu o mort, mort o viu, procés d’amors.

Vivesa de la viva joia de la nuesa verge,

Duradora durada de dur dilema dolorós,

Dol dominant de decibels dubtosos, plor,

Rutllen les llàgrimes de la mare i germana,

Estat policial i carcellers botxins feixistes,

Us volem a les cases, ses illes s’acaronen,

Es fan l’amor els núvols del cel clar i blau,

Blanc d’ulls nus i sanguinolents, vers encès,

El robí establí el llinatge de liles llatines,

Ara la cantina està llunya de la cantonada,

Potser el néixer té la llibertat com a preuada,

Carrers dins les cases i darrera, entre arbres,

Anàlisi i diagnosi de dies diürns, reina nit,

De les teves fortunes en farem pa al enllà,

Del producte interior brut política policíaca,

Masses pactes a punta de pistola o míssil,

Masses ultimàtums a la terra i poc recurs,

Poc pastel per la pasta i el pes i molt or,

Mossegues per una punteta i ja és tot teu,

Filó de fibló, escorpí de saviesa indomable,

Cavall cec i dramàtic, dolçaina policromada,

Cromatisme encès, dolç embruix de bruixes,

Fades per les roques verges de les braves idees,

Seguiment a cor obert d’operació sentimental,

Vés que defensar la terra ara fos delicte,

Vés que encara les cares sonessin familiars,

Mals auguris de maleses i maleficis, vudús,

Ments creuades i mostrades, veus plenes,

Escalfor de cossos de foc al bosc, la dansa,

Ballem, fem-la gran sense la dura farsa,

Farcim el farcells de fars i il·luminem el rem,

Nedem pel rierol i naveguem, guanyem a rem,

Tindrem el bes i la dolçor, som l’ombra endins,

Ball i dansa i cantada d’havaneres per les eres,

Serem el rem del més i més, del tenir-te després,

Ens estimarem més, una mica més, sí, ara, mm…

Potser sí, una mica, una mica més, una de res…

 Dansa de foc al bosc, tranquil·litat de veus i bots.

 

Tè de tendresa i mel amb llimona,

Recepta que capta el captaire i l’aire,

Capten televisions negociacions i accions,

Sortim del somni com camí fet a passades,

Passant per l’atzar i la màgia i el raig de llum,

Mullo el feix de canyella i m’aturo davant teu,

Davant d’ella, quatre glops de gelatina fina,

Quatre caus de guineus enmig de la neu,

Tramvia pel tram del radioenllaç,

Radien els paràmetres mai fets,

Enjoien el tè amb tendresa extrema,

Bevent a sota vent, on bufes tu,

La veueta és negre i clara,

Combinació màgica i plena,

Disbarat barat i tartana dura,

Empunyarem la beguda duta,

Tè de tendresa i maníacs manifestants,

Manies enclavades als punts ajustats,

Justos com pecadors pequen petits planys,

S’enduen el sucre dels llavis, negres ulls,

Tè de tenebres herbes a l’aigua bullint,

Bullen els bulls que manquen i les ales,

No podrem volar més, mai més, som fum,

Fum i morts, excrements i expiradors,

Pirats a pires pecaminoses, a mines fredes,

Seré dany i trencadís, rètol de roig i negre,

Ma dura i tova, cares contraposades, poses,

Pòsits on sitjar la til·la i encreuar-la, dolça,

Posarem tota l’energia al punt just del dia,

Assenyalarem les senyals entre pam i pam,

Mapes maniobrats per obres i manilles,

Allí on les illes es lliuren dels lliures,

Allí on no hi ha llibertat sense sembrat,

I si les veus tornen al cap de la nena nua,

Deixa-la fer, segurament és la teva noia,

De les coses que rep la millor suavitat és la teva,

En bolquers deixares a la petita i ara és una lleona,

És pantera de cames altes i botes exaltants, bomba,

Despulla el paisatge amb una mirada, nus ens veiem,

I de totes les ciutats i pobles no hi ha ni una com ella,

Serà la telepatia la patia mai coneguda per les ments,

De moment segueixo sense tenir el que no vull i sóc,

Perquè no ser quan hi ha tant per ser i tantes raons,

Qualsevol es creu en el dret de trencar amb la llibertat,

Qualsevol es creu en el dret a retallar l’expressió, mor,

Romandrà la cendra i els ciris als cementiris, més nats,

Nou nats, vells estreteges del moviment rotatori i clar,

Salines suades per sals solubles, cafès i té de tendresa,

Transformadors d’electricitat als paràmetres soldats,

Soldadura fina de xarnera antiga, de llibreta prima,

Blava i ratllada, guantanamera cantada i havanera dolça,

Duc a les mans els dits solapats, les imatges poden més,

I n’hi ha tantes per no ser analitzades que mica en mica,

No només guanyem, parem i aturem, anem i venim, som,

Mos a mos, som a som, serem meres ceres on fondre’ns,

Congelats cossos per l’eternitat etèria de les artèries de l’art,

Esperma i saliva, olives i oli d’oliveres mil·lenàries i magues,

Mags i màgica llum de lluna lluminosa, llumí encès, fos,

Fes que sigui aquest el moment, cap més, per sempre, més.

I tornaré on tu tornares, té de tendresa i paràmetres no fets,

No anunciats, no preparats, no engendrats, política ficció,

La dels polítics de núvols alts i baixes trobades, a fosques,

Estan més clars que enfosquits, fosques ulleres d’ulls clucs,

Fortes portes que troten al ritme del tarannà i les tares,

Camions carregats de càrregues pesades, de pesos pesats,

Furgons carregats de criminals bolcats a autopistes assassines,

Controls de velocitats i membres estirats, arrancats, trencats,

Solució de mel i llimona, dolç horari on dormir i mentir,

Mentir i ser més grans, més petits, petitíssims, ofegats,

com gossos, com gats, acabats d’engendrar, ja matats.

Suen les samarretes vermelles,
Suor de tricicle de colors infinits,
La rima i el vers no tenen principi,
Agònics són els diminutius diminuts,
Són morts en tres segons de vida crua,
I diga’m a qui li interessa o importa,
Diga’m quins són els pols sense polítics,
Diga’m quins són els pols sense policies,
La suor arriba a límits indesxifrables,
Anem tots molls i som bruns de natura,
Aturem la pigmentació blanca i ataquen,
Atac frontal al poder blanc, panteres feres,
Correrem sense por ni cor, veient-los lluny,
Veient-nos molt més endins, com ram de mar,
Remarem el bes si sabéssim com vestir la nit,
Si sabéssim desnuar-la, teixint les ones amades,
Estima de ma i d’est, nord convuls de velocitat,
Seguirem tots dos ben xops, seguirem ben suats,
Suen les samarretes vermelles i no hi han atacs,
Qui la fa la paga ben pagada, un cop pagat,
Ara que ens busquin darrere bascs o iranians,
Ara que paguem les comptes al comptat…
Dóna un procés sense suar la samarreta i vine,
T’enduràs la manca de creença i l’apologia,
T’enduràs tota l’ossadia, la del dia a dia,
Seràs com la ploma seca que pot escriure,
Les espatlles netes de viatge i antic miratge,
Mirant mirallets i creuant-los a la història,
Mirant futurs com passats, passat el temps,
Trencats tots els rellotges d’esferes vidrioses.
Som suor, suor d’estiu, som feres sense fre,
Ningú ens atura, ningú voldria provar més.

……………….t’estimo… (per després)………………..

Seducció

 

Conducció d’accions actives,

Seducció i modulació salivera,

Inclinacions de goig a l’olivera,

Transportació i reacció reactiva,

Seducció, verb de consciència,

Translúcides il·luses d’il·lusions,

Il·legalitat i falsedat documental,

Sedueixen i deixen el deix a l’eix,

Xiulen els nous corresponsals,

S’amortien els llavis, cames creuades,

S’amotinen les cantines, cervesa preuada,

Seducció del ser i el bes, l’ésser vessa,

El cos d’aigua calenta bull i llepa el dit,

Seducció de llavis com avisos de bomba,

Alteració de la força i la forca, sufoquen,

I la darrera matinada és la més estimada,

Farem creuers que creuin per la creu primer,

Enriquirem la seducció dels ulls diabòlics,

Venent-nos com putes a les portes més dures,

Serà la nostre coartada, la vigília assenyalada,

Assenyalarem i amotinarem el seny, desgavell,

Ens farem mutants de seduccions en cadena,

De fotografies aèries dels nostres cossos nus,

Cartografia quasi exacte de la manca de recurs,

Mai en curs tanta poca traça, recorrem el corregut,

Les darreres paraules seran com les primeres, esglais, Plors i crits de satisfacció i seducció, acció amb acció,

Pols a pols, integració i congregació, mutació mutable,

Mutus serem si suturen els punts amb les cometes,

Mot exacte de xarxes i xavales, de xinxetes ofegades.

Seducció i color d’or, color púrpura, color enganxós,

Conducció i reconducció, seducció de branca d’olivera,

És mil·lenària, la seva bellesa és compenetració extrema.

Seducció i mots enreixats, reixes a la meva transparència,

Mots en xarxa i imatges belles mai no governen.                              

Els mals governs n’haurien d’aprendre,

Aprenentatge més enllà dels càrrecs,

Més enllà de les carpetes i llibretes,

Els llibres enormes de les biblioteques,

Serem més seductors si deixem de confondre,

Serem més conformes quan no confonguem,

La seducció mor quan s’acaba la música,

Jo moro quan mor la meva cartera morta,

Ja no hi ha preu a jugar o a guanyar,

He perdut un cop més, no entra la bola,

Ell s’esmuny i jo no fujo, bogeria,

Noi difús en estranyes circumstàncies,

Confusió a les galeries de la constància,

Dormo la senyal, ja no m’espanta,

Traïdories que ningú ja creuria,

Descregut món d’embuts,

Embruten el brut,

Seré inhòspit

Seré tu,

Amb mi

Joc i botí,

Caixa i faixa,

Tros a tros,

Sort a sort,

Seducció.

Acció

Vius 

 …I no mors……I no mores…I no més, prou!

 

No hi ha més sortida, només sort,

Noia, només en mereixem un tros,

Sort de la sortida i un tros de mos,

Una cicatriu, noia, cicatriu de pau.

Estels i estrelles, anomalia dolça,

Un desgavell d’ones emmudides,

Un reguitzell de blues i rock dur,

Noia, mira passar el passat de l’estel,

Somniarem a cops de rem i de barca,

La nostre illa mantén la calma,

Serem purs i plens, durs, eterns,                                                                                                    

No veus que no hi ha més sortida,

No veig que hi hagin més senyals,

Sense voler-ho ho sabem tot d’ell,

Llepa l’estel amb l’harmonia boja,

Embogir no és només patir. Boig.

Patir per que serà de tu és morir,

Rimar és sempre un vers versàtil,

Ennuega els ofegats i els fa morir,

Néixer de nou era una filigrana dura,

Ens varem fer més durs a cops de puny,

Dels poms en varem fer foc enginyós,

Cavalcà fins els límit de les portes negres,

No en sabíem més, només naixíem així,

Aixecàvem les aixelles per elles, belles,

Segellant l’illa i el segell, llegenda viva,

Noia, no hi ha haixix i busco les copes,

Guia’m avia’m si sóc jo o és la certesa,

No només resulta real, és el que hi ha.    

No, no hi ha més, noia, un ahir on anar.

Necessitat ni transgressió,

Estic ben domat, cadenes,

Estic ben encarrilat, carril,

Estic més que domesticat,

És increïble rebaixar-se tant,

És increïble sentir-se tant així,

Medicaments i psiquiatres,

Jardins on rutlla el més verd,

Jardins on rutlla l’haixix promès,

Compromès pel camp i pel sembrat,

Compromès amb les mines dinamitades,

Mites de dinàmiques fites i finals d’empat,

Infinites penes màximes per minimitzar orgull,

Per dinamitar egocentrismes i ànsies de victòria,

No necessito necessitat ni translació, transmutació.

Ara que torno a casa allà on era l’ultima ejaculació

Em desfaig entre ulls de vidre de pintades i quadres,

En les ulleres de la més tendre, sobre la teva imatge,

Dona o home, bruixa o bruixot, deessa o déu,

La salvatjada ha estat engendrada, el moment és breu,

Ja s’escorre i corre abans no li engegui els desitjos,

No necessito veure’t ni sentir-te per fer-te la mort,

L’amor és un sinònim d’alerta receptada sense fons,

En el fons, la tragicomèdia és còmica i burlesca,

Les corregudes tant íntimes com anònimes van,

Van i venen amb l’agressivitat de qui ho mira de dins,

Qui està disposat a acabar amb les caves de fons de fada,

On la mel és caramel per la cara, ara que no puc desfer-me,

Faré el que sempre he somniat, no necessito veure’t, aquí,

No vull, no em manca, només una lleugera energia viva,

La teva, posant-me totes les pues d’eriçó, cantant la cançó,

No necessito res, ni col·locar-me ni descol·locar-me, veure’t,

Veure’t i tocar-te més enllà de l’ànima i els tresors, t’estimo.

Ara que m’ets absent i el llúpol afecta l’afecte, afecta’m més,

Desfés-te de l’angoixa com jo em desfaig del nus i el coll,

Empassa saliva i diga’m dignament qui és digne de qui,

I doncs, sempre estarem equivocats, no hi ha mai dignitat,

I la poca que quedava és recull de poemes interrogants,

Estima’m, encara que només sigui de mica en mica, estima,

Mata’m, encara que només sigui un somni vell o un nivell,

Fes-te la festa teva i mira els instruments de metall a l’all,

A les ales només hi trobo el vol excel·lent de l’au d’argent,

Vingui amb el bec carregat d’estrelles i les col·loqui aquí,

Tant prop teu com tant prop de mi, ara només som un parell,

Que la paritat mai acabi amb ell, amb ningú, no ho necessita,

Ara que ja sóc més franc i la franquesa és franca, maduixa blanca,

Cercaré el teu melic carregat de mel fins l’últim batec de ficció,

Et buscaré a la suposada realitat per veure’m calent i ardent,

Un cop, de nou, una vegada més, dia a dia mes a mes.